27 agost 2017 (9) El Periódico de Catalunya

27 agost 2017

Javier Lesaca

“L'Estat Islàmic fa servir el terror per seduir joves frustrats”

Què pot portar un un noi de 20 anys sense vincles amb l’islamisme radical a enrolar-se en la més gran multinacional del terror del planeta? L’investigador de l’Observatori Internacional d’Estudis sobre Terrorisme Javier Lesaca té algunes respostes que deixen perplex. Després d’analitzar des del punt de vista de la comunicació els 1.300 vídeos produïts i difosos per Daesh (Estat Islàmic) des de la seva fundació, ha aconseguit identificar els recursos audiovisuals i trucs narratius que aquest grup utilitza per guanyar adeptes, tant si viuen a Manchester, París com Ripoll.

Tal com avança el títol del llibre on desentranya aquesta nova forma de propaganda del terror –'Armas de seducción masiva' (Península)–, l’Estat Islàmic està aconseguint que als ulls de mil·lennistes frustrats de tot el món, fer-se terrorista pugui resultar cool. Els parlen en el seu mateix idioma audiovisual.

–En la seva investigació, vostè arriba a datar el naixement d’aquest fenomen: 17 d’agost del 2014, el dia en què es va difondre el vídeo del degollament del periodista James Foley a mans del terrorista Jihadi John. Més enllà de la brutalitat, ¿què va tenir de particular aquesta gravació?

–Fins a aquell moment, les imatges del gihad tenien la factura cutre dels vídeos d’Al-Qaida i mostraven esparracats barbuts amagats en coves. Això era diferent. El terrorista anava com els ninja del videojoc Assassin’s Creed i la víctima vestia de taronja, com els presos de Guantánamo. El vídeo va córrer com la pólvora per la xarxa enllaçat a hashtags populars en aquell moment. Això no s’havia vist mai i marca l’inici d’una nova forma de comunicació del terrorisme.

–¿Quins trets la distingeixen?

–Tots els grups terroristes han usat la informació per socialitzar el terror i fer por. Daesh és el primer que, a més a més, converteix aquest mateix terror en un producte cultural amigable i entretingut per seduir nous adeptes. I ho fa de forma molt calculada, tenint presents els gustos i hàbits culturals del públic al qual es dirigeix. Els seus vídeos són plens d’imatges calcades de videojocs com Call of Duty o Grand Theft Auto, o pel·lícules i sèries com Saw, Hostel o Homeland, i tots tenen un ritme i una estètica propis d’un videoclip de hip-hop.

-¿Què pretenen?

–Seduir-los. El missatge és: formar part d’aquest món és atractiu. Des del punt de vista de la comunicació, estem davant un fenomen netament postmodern. Saben que la batalla s’està disputant en el camp de la percepció, a atrapar l’audiiència, i usen el terror per aconseguir-ho.

–¿I de quina forma aconsegueixen portar-ho a la la pràctica?

–Segueixen estratègies de comunicació transmèdia pròpies dels llançaments de Marvel. Ho tenen tot mesurat. Mentre es produïen els trets a la discoteca Bataclan de París, Daesh estava pujant a la xarxa vídeos d’un dels caps de l’atemptat, gravats mesos abans a Raqqa, on el mostraven com un heroi. En els minuts següents van llançar una bateria de vídeos de francesos explicant que l’atac els semblava bé. En realitat, l’atemptat era una performance dins de tota una estratègia de comunicació més àmplia.

–¿Com és la gestió que porten a terme de la xarxa?

–Molt eficaç. Saben aprofitar les converses per difondre les seves campanyes. Sense anar més lluny, en l’última final de la Champions, a través del hashtag #HalaMadrid i de centenars de comptes falsos, van colar els seus missatges a les converses. Un parell d’hores al màxim a Twitter és temps suficient perquè els seus continguts es difonguin per tot el planeta. Es nota que al capdavant hi ha nois joves d’aquest temps, no gent gran.

–¿On queda el factor religiós?

–Aquesta és una altra de les sorpreses que m’he emportat en aquesta investigació: en els vídeos a penes apareixen imams en mesquites ni hi ha missatges de l’Alcorà. Saben que la generació a la qual es dirigeixen no té interès en aquests temes. Hi ha violència mostrada com a espectacle i també molts minuts d’entrevistes amb joves de tot el món que expliquen com són de feliços després d’unir-se al Califat, des d’un australià surfer que ara es dedica a cuidar nens a Raqqa fins a un escombriaire canadenc que abans se sentia un no ningú i ara se sent estimat a Síria. Però religió, poca o gens.

–Llavors, si no hi ha paradisos promesos, ¿quin és l’esquer que fa que els nous adeptes s’hi uneixin? ¿Què els ofereix Daesh?

-Daesh no ofereix paradisos, ofereix nihilisme. Estem davant el grup terrorista més nihilista de la història. El missatge és: si t’uneixes a nosaltres coneixeràs batalles com les de Call of Duty, viuràs aventures, et sentiràs important i et cuidarem com cuidem els nostres nens i dones a Raqqa. Donarem sentit a la teva vida, t’oferirem alguna cosa per la qual morir. El resultat és una xarxa d’individus que comença a cometre atemptats a tot el món sense haver sigut ensinistrats ni conèixer cap líder. És el més semblant que existeix a Walking dead. 

–¿Quin és el seu públic objectiu?

–Ho tenen claríssim: joves d’entre 15 i 25 anys fills de la postmodernitat. Daesh no es dirigeix als nens pobres de Somàlia, sinó als nois de barri de les grans ciutats d’Occident que no senten vincles amb el lloc on viuen i tenen un grau alt de frustració. El cas de l’escombriaire del Canadà és de llibre: sense mantenir relació prèvia amb la cultura àrab, va marxar a Síria. Allà li van donar un fusell i el vam apoderar. El seu vídeo es titula L’elegit. Al-Qaida mai va jugar amb aquest tipus d’emocions. Daesh, sí. Sap usar el terror per seduir joves frustrats de tot el planeta. 

–Sovint se’ns ven aquest conflicte com un xoc de civilitzacions entre Occident i l’Islam. ¿Què n’opina?

Després d’estudiar les 10.000 campanyes llançades per Daesh, no he trobat aquest xoc de civilitzacions per cap costat. La religió és només l’excusa. El que sí que hi ha és una crisi entre les noves generacions i les seves institucions públiques. És aquí on ells en treuen profit.

–¿Com es lluita contra aquesta nova forma de terrorisme?

–Daesh ha portat el terrorisme al camp de l’opinió pública i ens ha situat davant el mirall. Ens enfronta a les línies vermelles de la nostra concepció democràtica, com són la llibertat i la privacitat. No és clar com dotar els Estats d’eines per influir en l’opinió pública mitjançant campanyes que contrarestin les d’ells. El cert és que s’ha de treballar per aquí. Això que diré pot semblar un somni, però s’hauria de començar per tornar a posar de moda la democràcia. 

–¿A què es refereix?

–Parlo de posar en valor els principis que han permès la construcció de la societat del benestar i el període de prosperitat més gran de la nostra història. S’ha de revitalitzar aquest missatge, i s’han de buscar veus creïbles que ho facin. S’haurà d’arribar a una aliança amb la indústria de l’entreteniment. Si volem que la democràcia es posi de moda, s’haurà de fer de forma nova. Es tracta d’usar les seves armes, però amb els nostres continguts, amb herois contemporanis i històries que commoguin i sedueixin. El marc ha canviat. En aquesta nova guerra s’hi ha d’involucrar experts en moda, psicòlegs forenses, gent del camp de la comunicació. I s’ha de comptar amb els gegants d’internet.

–¿Com és la batalla que s’està disputant a la xarxa?

–És impossible posar tanques a la tecnologia, però es podria fer més del que es fa. Els 1.300 vídeos de Daesh segueixen avui dia a la xarxa. Podrien eliminar-se. Google també podria modificar el seu algoritme per no reforçar el perfil violent de qui els busca. Parlo de comunicació disruptiva, de colar un altre tipus de missatges en les converses on s’està parlant d’aquests temes. Un hacker de Daesh, originari de Birmingham, explica com va acabar en l’organització per casualitat, mentre navegava a la xarxa. 

–Sobre el terreny, sembla que la guerra contra l’Estat Islàmic té els seus ­dies comptats. ¿Com acabarà influint aquest desenllaç en aquesta altra guerra?

–Ells ja ho tenen previst. Quan van iniciar aquest gihad sabien que no podrien mantenir-se a Síria i l’Iraq durant gaire temps. Per això van crear aquest altre califat virtual. Per això no tenen caps i Abu Bakr al -Baghdadi, líder de l’Estat Islàmic, a penes surt als vídeos. El seu pla és poder dirigir aquestes campanyes digitals des d’un portàtil, que tant pot estar a Mossul com al parc del Retiro o al de Versalles. El final de l’Estat Islàmic no significa el final d’aquesta altra guerra.