lunes, 16 de noviembre de 2020

16 novembre 2020 (3) La Vanguardia

16 novembre 2020 

 


 

D'on surt tot aquest odi?

Antoni Puigverd

Recordo el mal que em va fer l’assassinat a sang freda de l’Ernest Lluch, ara farà justament 20 anys, per part d’un comando d’ETA. Ja se m’han mort molts amics, però només l’Ernest se’n va anar a trets. En el darrer dinar que vam compartir, vaig aprendre més que en un any de lectures. Era un pou de saviesa. (Dimarts vinent, TV3 projectarà el documental Ernest Lluch, lliure i atrevit , estrenat fa poc al festival de cinema documental de Bilbao). També em va fer molt de mal l’assassinat del jutge Josep M. Lidón, que ara fa 19 anys va ser abatut en un garatge, com l’Ernest, però davant la seva esposa i un seu fill. Sempre que, pels carrers de Girona, em trobo amb la seva germana, l’evoquem amb emoció.

És lògic que m’afectessin les matances etarres a Catalunya. Robert Manrique, portaveu de les víctimes d’Hipercor, és un dels meus herois: d’una dignitat genuïna i incorruptible. De fet, com no pot ser d’altra manera, cada mort per terrorisme em fa mal. Però poques matances m’han afectat tant com la de l’11-M del 2004. A Madrid hi viuen dues nebodes meves, la Laura i la Mónica, que en aquells anys agafaven sovint el tren de rodalies. Per sort, aquell dia no hi van pujar. L’impacte d’aquella matança va suscitar un dels darrers moments d’unitat civil espanyola. Un moment tan intens com fugaç: destruït ràpidament pels afanys de manipulació política i per la miserable campanya mediàtica destinada a confondre l’autoria de l’atemptat. Aleshores es va Hem parlat aquests dies de la terrible fractura política americana. Es parla sovint de la fractura catalana. Parlem ben poc de la gran fractura espanyola, que troba en la Guerra Civil un aliment inesgotable. Reproduïda de manera postmoderna en els anys de l’aznarisme, no va esdevenir una malaltia políticament infecciosa fins a aquella obscena disputa entorn de les despulles de l’11-M. Des d’aleshores, la divisió no ha parat d’ampliar-se.

L’atemptat del 11-M, d’altra banda, va significar un canvi d’escala: no solament per la immensa quantitat de morts i ferits. No solament perquè condemnava ETA a la irrellevància, sinó, sobretot, perquè inaugurava a Espanya un dels grans perills actuals: la guerra mundial de guerrilles que el fanatisme islamisme promou, sobretot a través de les xarxes socials, mitjançant una constant apel·lació a dos factors prou coneguts entre nosaltres: el victimisme i la identitat divisora (certament: Trump, l’independentisme o el nacionalisme espanyol també fomenten aquestes dèries, però a anys llum de l’odi assassí que contagia l’islamisme). El victimisme islamista posa l’accent només en allò de negatiu que els col·lectius musulmans experimenten amb els anomenats infidels; i això fa impossible la integració. Donant preeminència a la umma o comunitat de creients, l’identitarisme islamista fanatitzat pretén imperar en societats de creences plurals. De l’exasperació d’aquests dos factors i del foment obsessiu del ressentiment, en surten sense parar candidats al suïcidi assassí (que ells anomenen martiri).

L’atemptat dels gihadistes de Ripoll em va afectar com cap altre. En el meu primer any de docent, vaig ser professor a l’institut Abat Oliba, on havien estudiat alguns d’aquests nois. No podia entendre com d’aquest lloc, no idíl·lic, però sí favorable al progrés i al benestar dels nouvinguts, n’havia sortit un grup d’assassins tan execrable. Arribat el moment del judici, sembla que les excentricitats del jutge Guevara o les sospites polítiques de l’advocat Cuevillas siguin més rellevants que el fons de la qüestió, que es resumeix en aquesta pregunta tan llarga com inquietant:

¿Com pot ser que uns nois que van créixer en un ambient relativament positiu, que havien tingut suport i ajut dels serveis socials, que havien gaudit d’acceptables oportunitats educatives i laborals, que en més d’un cas havien rebut l’afecte de famílies autòctones, com pot ser que nois d’unes famílies immigrants que han viscut en circumstàncies profitoses gràcies a la mesura humana d’una població com Ripoll, amb pisos so­cials amb vistes a les verdes muntanyes, com pot ser, torno a dir, que acumulin tant d’odi contra el país d’acollida fins al punt de preparar explosius per a una gran matança al Camp Nou o a la Sagrada Família? ¿Com pot ser, finalment, que els sobrevivents de la maldestra explosió d’Alcanar, concentressin el seu odi en el bestial esclafament de vianants a la Rambla de Barcelona o atacant amb destrals els vianants de Cambrils? D’on surt tot aquest odi?

La pregunta no té resposta. Val més pensar-hi en silenci i amb el suport d’un llibre sensacional escrit per la periodista Anna Teixidor: Sense por de morir (Pòrtic), que ha estudiat amb impecable rigor professional i amb una delicadesa insòlita tots els aspectes relacionats amb els atemptats de la cèl·lula gihadista de l’imam Es Satty; i que recomano com a antídot a la ­pitjor temptació del periodisme actual: la trivialització del bé i la banalització del mal.veure que no totes les víctimes del terrorisme són iguals.

 

 

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario