29 novembre 2020
“He explicat ETA des del periodisme”
Antoni Batista i Viladrich (Barcelona, 1952) acaba de publicar ‘ETA i nosaltres’, el seu desè i, segons anuncia, darrer llibre sobre el fenomen de la violència al País Basc, un recull personal i revelador en què ressegueix la història catalana d’ETA, des dels orígens fins al procés de pau
Antoni Batista ha seguit des de fa molts anys el drama de la violència al País Basc. Més de dos mil articles i deu llibres en són la prova. El primer va aparèixer fa trenta-dos anys. El darrer acaba de sortir de l’impremta. Es titula ETA i nosaltres, i a través de dinou capítols i un epíleg, se’ns ofereixen dades reveladores i testimonis colpidors de la història catalana d’ETA; tot plegat, amb un estil personal i un autor que també es converteix en protagonista de la història.
Fa un munt d’anys que es dedica a analitzar la violència política. D’on ve aquest interès?
Quan vaig decidir fer periodisme ja ho vaig fer amb una certa maduresa perquè ja havia estudiat alguns anys de medicina i havia fet la carrera de música. Des d’aquest punt de vista, un dels temes més interessants eren els conflictes polítics armats; i fer de mediador mediàtic en un tema de difícil accés per a la gent, em resultava molt interessant. El més proper que tenia estava a 600 quilòmetres, al País Basc. A banda d’això, em vaig interessar pel tema basc d’una manera molt empàtica. Quan era jove hi va haver unes manifestacions molt importants contra l’anomenat procés de Burgos. Vaig anar a un míting del Manuel Sacristán i la policia em va literalment matxucar i vaig acabar en una UCI. En resum, hi ha una barreja del factor personal i el periodístic.
A la solapa del llibre s’anuncia que aquest és el desè i definitiu llibre que dedica al conflicte basc. Per què decideix tancar una etapa després de trenta-dos anys?
He pogut explicar la història del conflicte basc i d’ETA des del principi fins al final amb fons pròpies. Explico, per exemple, com es va fundar ETA a partir dels seus fundadors i com es va tancar des de la visió dels principals protagonistes, des de Julen Madariaga fins a Arnaldo Otegi, perquè els he tractat a tots. El fet que es tanqui la història em dona peu per tancar també el meu periodisme. I ho faig amb aquesta aportació personal d’explicar com he fet aquest periodisme sovint complex. He explicat com van matar Carrero Blanco i ara puc explicar com em van explicar a mi que el van matar els que el van matar.
El llibre té una perspectiva autobiogràfica. Explica com ha viscut i com s’ha aproximat al conflicte...
Exactament. Explico una història política des del paper de periodista. Explico històries que no havia explicat mai perquè el periodisme sempre és informatiu i en tercera persona. Ara puc explicar com he entrevistat la direcció d’ETA o com he tractat el tema de les víctimes, per exemple. Vindria a ser el making-of o la rebotiga de la història.
Una de les característiques dels seus treballs és la voluntat de donar veu a les diferents sensibilitats en joc. La polifonia de fonts, tal com la defineix vostè. Imagino que no deu ser gens senzill en un tema tan dramàtic com aquest?
Tots els temes, si els vols tractar seriosament, han de recollir el màxim de fonts perquè et donin totes les perspectives possibles. Quan un tema és tan complex com aquest perquè hi ha vides al davant, la polifonia es fa imprescindible. Jo he parlat amb el cap del comandament antiterrorista i amb dirigents d’ETA, però també amb les víctimes, que són els actors fonamentals del conflicte, els que l’han patit.
Precisament en el llibre explica algun conflicte que ha tingut per aquesta voluntat de parlar amb tothom...
Hi havia una certa tradició, que encara es manté, d’explicar el conflicte basc des d’una única part. Això, fora de la bombolla del País Basc, era estrany. Publicar una entrevista a Arnaldo Otegi el 1998 era poc habitual fora dels mitjans abertzales.
Suposo que un mateix mai acaba d’estar satisfet sobre com escriu d’un tema tan dramàtic com aquest. El dilema conceptual que planteja en el primer capítol ho reflecteix prou bé...
He intentat guanyar-me el prestigi a partir d’una fórmula molt senzilla: respectar sempre tot el que m’han dit les fonts. No tocar ni un punt, ni una coma. Aquest és el meu petit gran secret.
Quan es parla d’ETA i de Catalunya el primer que ve al cap és Hipercor, Vic i Ernest Lluch. Però hi ha molt més que això...
És molt més profund que això, perquè és una relació que ja arranca, per exemple, en algunes de les fonts en què s’inspira ETA. Madariaga parla amb Batista i Roca a Cambridge i parlen de la relació entre moviments polí- tics i armats i de les lluites anticolonials. Després hi ha tota la solidaritat amb l’ETA que lluita contra el franquisme, la desafecció quan des d’aquí no s’entén que no es deixin les armes amb la democràcia i el rebuig quan Catalunya es converteix en l’escenari d’atemptats sagnants com el d’Hipercor i la caserna de Vic. Fins i tot l’antiterrorisme català és diferent del que hi ha en altres llocs. Aquí és la manifestació silenciosa i la demanda de diàleg que s’expressa clarament després de l’atemptat d’Ernest Lluch. La darrera etapa és quan Catalunya fa passos importants perquè ETA deixi les armes i la societat basca es reconciliï.
El llibre té algunes pàgines especialment colpidores, com ara el text que li va enviar Robert Manrique sobre la seva trobada amb el cap del comando que va atemptar a Hipercor. Què més destacaria?
Li vaig demanar al Robert Manrique que escrivís aquestes pàgines i, de fet, són les úniques que no he escrit jo directament. És un home que està a punt de morir, que té cremades al 80% del cos i que té el tremp d’anar a entrevistar-se amb l’home que li ha posat la bomba, que quasi el mata i que li ha destrossat la vida; al final s’acaba convertint en un símbol de la reconciliació. Transmetre el patiment és un exercici terrible, però és un exercici necessari. Catalunya, i més concretament la Universitat de Barcelona, va ser el primer lloc on l’esquerra abertzale, a través del portaveu de Sortu, Fernando Barrena, va reconèixer per primera vegada el dolor a les víctimes i el silenci. El recordo com un episodi molt emotiu.
Han passat dos anys des de l’anunci de la dissolució d’ETA i encara és ben present en el debat polític. Què ho fa?
La dreta i la ultradreta espanyola atien el fantasma amb la clara intenció de criminalitzar tota dissidència en general, i particularment l’independentisme, que no poden combatre a les urnes perquè tenen la força que tenen, tant al País Basc com també a Catalunya.
La polifonia de fons
Antoni Batista és un apassionat de la música. Explica que aquest és el desè llibre que escriu sobre ETA. I, com si es tractés de les simfonies de Beethoven, remarca que aquesta serà la seva desena i darrera composició, tot i que el músic alemany va assolir la plenitud en la novena, sense possibilitat de completarne cap més. A banda de llibres, ha escrit més de dos mil articles, la qual cosa el converteix en “el català que més ha escrit sobre Euskadi”, després de Joan Mané i Flaquer, que va ser director del Diario de Barcelona, Antoni Batista no és només un periodista extraordinàriament prolífic.
També ha sabut imprimir un segell característic, molt meritori si tenim en compte que es tracta d’un tema delicat, en què els cronistes estan sotmesos a una pressió notable de les parts en conflicte. En el pròleg, ell mateix utilitza un símil musical que caracteritza la seva aproximació al fenomen de la violència: la teoria de “la polifonia de fonts”. O, dit d’una altra forma, la voluntat de recollir totes les veus del conflicte, una via imprescindible per aconseguir “la necessària harmonia discursiva”.
En el llibre es recorden algunes entrevistes rellevants, com ara la que va fer a Arnaldo Otegi o les pàgines escrites per Robert Manrique en què la víctima de l’atemptat d’Hipercor trasllada la seva impressió sobre la trobada amb Ramon Caride Simon a la presó de Zaballa. Un relat colpidor.
Opinió:
Primer, agrair de nou a l’Antoni Batista la oportunitat que me ha donat de colaborar en el seu llibre i tambe de participar en gestions que molt poca gent sabrá mai, però que han estat profitoses per assolir l’objectiu de tantes víctimes del terrorisme: que mimgú mes pasi pel mateix que nosaltres ja em passat.
I aprofito al moment per fer un resum de les dades relacionades amb el que es parla en el llibre sobre la trobada amb un dels terroristes que va fer l’atemptat a Hipercor (i alguns mes abans amb el resultat de tres morts i una trentena de ferits). Se ha parlat molt de aquella trobada i agraeix-ho a l’Antoni Batista l’oportunitat de poder fer pública la realitat de tot plegat... i fer-ho tambè recordant els mes de 300 contactes de altres víctimes mostrant el seu suport a la meva decisió de mantenir la trobada.
Malgrat en aquest mateix blog vaig anar explicant tot el desenvolupament dels fets, día a día i hora a hora, crec que es un bon moment per tornar-ho a fer...
28.03.2011
Trucada desde una entitat del País Basc en la que em pregunten si acceptería una carta de un dels autors de l’atemptat a Hipercor, adherit a l’anomenada Vía Nanclares
04.05.2011
Arribada de la carta al meu domicili. Val a dir que la carta estaba segellaga a data de gener de 2011
20.10.2011
La banda terrorista ETA notifica l’anomenat “cese de la actividad armada”. Un dels díes mes feliços de la meva vida
30.10.2011
Un diari (El Mundo) publica la carta rebuda al meu domicili... evidentment algú la va filtrar a aquest diari. I no vaig ser jo. ¿Casualitat que aixó succeis només deu díes després del comunicat de la banda terrorista ETA?
20.11.2011
Eleccions generals i canvi de gobern, pasant del PSOE al PP
04.05.2012
Al complirse un any de la arribada de la carta al meu domicili, un diari (El Periódico de Catalunya) em proposa fer una entrevista sobre el tema, que portava en stand-by des de el canvi de gobern central
15.05.2012
Trucada des de el Ministerio de Interior per confirmar la trobada a la presó de Zaballa acordant que no es podía parlar de la trobada fins després que es portés a terme. També em confirmen que la trobada no representarà ni un sol benefici penitenciari ni de cap altre mena pel terrorista Rafael Caride.
06.06.2012
El Ministro de Interior, Jorge Fernández Díaz, diu en un acte que “dos víctimas se van a ver muy pronto con sus correspondientes victimarios”. Després de rebre més de quaranta trucades de medis de comunicació preguntant si era jo una de “las dos víctimas” i mantenint per part meva la paraula donada, vaig tenir que continuar negant que jo fos una d’elles. Temps desprès em vaig disculpar amb tothom que em va trucar... i tothom ho va entendre. Gràcies de tot cor.
15.06.2012
Trobada a la presó de Zaballa amb Rafael Caride Simón
No hay comentarios:
Publicar un comentario