sábado, 20 de agosto de 2022

19 agost 2022 (17.08.22) catalunyaplural.cat

19 agost 2022 (17.08.22)

 


Anna Teixidor: «Cinc anys després del 17-A encara tenim molts dèficits en la detecció de la radicalització»

Parlem amb la periodista que més a fons ha investigat l’atemptat terrorista de les Rambles, autora d’un llibre publicat el 2020 i coautora del documental de tres capítols estrenat fa uns mesos a Netflix. Sosté que el gran dubte no esclarit és si la cèl·lula de Ripoll tenia o no connexions internacionals, a la vegada que aclareix que la major part dels aspectes que sustenten la teoria de la conspiració ara mateix només poden ser considerades hipòtesis de treball.

Anna Teixidor (Figueres, 1978) feia tres anys que s’havia especialitzat en gihadisme quan van tenir lloc els atemptats de Barcelona i Cambrils. Com a periodista de TV3 havia codirigit diversos ’30 minuts’ al voltant d’aquesta temàtica, entrant en contacte amb desenes de famílies musulmanes que vivien a Catalunya que havien vist marxar algun membre a Síria, i el 2016 va publicar Combatents en nom d’Al·là (Ara Llibres). Quan es produeixen els atemptats, per Teixidor voler-ho saber tot va ser un procés natural i s’hi va bolcar fins a un extrem que superava amb escreix el que es derivava de les seves obligacions professionals. Després de parlar amb més d’un centenar de fonts, el 2020 publica Sense por de morir. Els silencis del 17-A (Pòrtic), llibre que ha estat la base del documental de tres capítols estrenat fa uns mesos per Netflix a tot el món, 800 metros, en el qual també hi ha estat directament implicada.

Parlem amb Teixidor, que a més de periodista també és professora del Màster en Prevenció de la Radicalització de la UB, coincidint amb el cinquè aniversari d’aquell 17 d’agost que va marcar un abans i un després de la història recent de Catalunya.

Per què Barcelona?

Sabíem que hi hauria un atemptat i que probablement seria a Barcelona, hi havia molts senyals d’alarma i una alerta d’amenaça terrorista de 4 sobre 5, però no per ser esperat va ser menys traumàtic. Aquests grups ja havien posat Barcelona en el mapa, això es veu en alguns vídeos, però és que en aquells moments els Mossos i el ministeri de l’Interior tenien identificades un centenar de persones que havien marxat a Síria i el nombre va anar augmentant fins al final de la guerra. Hi havia un nucli de persones que sentien que havien d’anar un moment o un altre a Síria. I de vegades era gent que venia del món de la venda de droga. Recordo en un pis de Badalona, parlant amb 7 o 8 nois, i tots deien que havien d’anar a Síria, i ja tenien el referent de tres persones que hi eren i als quals veien a les xarxes vestides de militars i agafant el kalàixnikov.

I, en canvi, cap membre de la cèl·lula de Ripoll havia estat a Síria ni semblava que fes tant de temps que hi pensaven, no?

Entre mitjans i finals de 2014 els germans grans de la cèl·lula de Ripoll ja s’estan connectant a la propaganda de grups gihadistes, ja s’estan descarregant materials, i fins i tot el febrer o març de 2015 creen un grup per parlar de l’islam amb tot de nois de Ripoll i de la zona del voltant, en total 15 o 20. I allà ells ja expliquen que se senten discriminats, parlen de com és la religió, com ha de ser, del perquè els seus pares no saben més de religió…, és a dir, en el mateix moment que nosaltres estem fent reportatges per Badalona, Salt, Figueres, Vilanova i la Geltrú o Calafell ells s’estan fent preguntes. Però això passa a tot arreu. A Ripoll, Olot, Balaguer… Tots els musulmans s’estan preguntant què està passant a Síria i si hi han d’anar o no.

I això era detectable?

En aquell moment això passava en cercles molt reduïts, s’ho diuen entre amics. Però sí que era detectable en un nivell més general. Hi havia imams que davant de càmera ens expliquen que el divendres, quan s’acaba l’oració, fan una reunió, i la gent, amb uns paperets, escriu preguntes de forma anònima, i en aquestes mesquites els musulmans ja estan preguntant si han d’anar a Síria o s’han de quedar. Per tant, l’entorn musulmà sap que hi ha aquesta inquietud, sobretot entre la gent jove, que confia més en el que els arriba per les xarxes socials que el que es diu a la mesquita, perquè tothom sap que allà hi poden haver confidents de la policia.

Llavors, què fa diferent el que passa a Ripoll d’aquest xup-xup que s’està coent a tot arreu?

Hi ha un agent catalitzador, que és l’imam. De fet, quan hi ha l’atemptat nosaltres pensàvem en un altre poble, perquè hi havia diverses cèl·lules sota sospita que estaven sent investigades per diversos cossos policials. Sabíem que en algunes poblacions hi havia grups petits molt sospitosos de radicalització i no sabíem cap a on podien derivar.

Durant el teu treball previ no havies contactat amb els de Ripoll, oi?

No. Amb Ripoll hi ha un problema. Forma part de l’àrea policial de Girona, però de Girona a Ripoll hi ha més d’una hora, s’hi ha d’anar expressament. Des de Vic sí que queda a prop, però no forma part de l’àrea policial de Catalunya Central i per tant no s’hi va.

Tornem a l’agent catalitzador.

Aquests nois, abans que arribi l’imam, ja estan consumint aquesta propaganda gihadista, i això s’ha pogut veure quan s’han analitzat els seus dispositius mòbils. L’imam arriba a principis de 2015 i s’hi troba un grup de gent que ja està interessada per aquest tema. No sabem si Abdelbaki Es-Satty va a Ripoll perquè sap que hi ha un grup de gent interessada o perquè algú li diu que hi vagi perquè és un lloc que està fora del radar policial, no sabem qui o què li envia a Ripoll. Hi arriba i a mitjans de març de 2015 es crea el grup de whatsapp on comencen a qüestionar-se coses, i en el qual participen altres nois de Ripoll que després no tindran cap mena de vinculació amb la cèl·lula. Però aquí és on Es-Satty comença a sondejar els nois que van a la mesquita i a trobar-se i fer el té, i aquí és on comença el contacte amb en Younes Abouyaaqoub i en Youssef Aalla, no sabem amb qui dels dos primer, i amb el Mohamed Hichamy. Sabem que hi ha altres nois de Ripoll que van a aquestes trobades, però que aniran sent descartats. I el nucli dur seran aquests tres germans grans amb l’imam. Llavors, clar, molts nois podrien sentir-se cridats per anar a Síria, però cal algú que poleixi tot el discurs, que vehiculi totes les frustracions que tens cap a un projecte concret i que finalment tot això prengui forma i s’acabi materialitzant en un atemptat. Aquesta figura clau és l’agent de radicalització, que és Es-Satty.

Què sabem del seu vincle amb el CNI? En què ens basem quan diem que era un confident?

En el fet que, quan ell estava a la presó de Castelló de la Plana de 2010 a 2014, per tràfic de drogues, rep quatre visites: dues són d’agents d’informació de la Guàrdia Civil i dues d’agents del CNI. Són visites habituals per sondejar interns i veure quins poden ser fonts més o menys fidedignes un cop surtin d’allà. El mateix CNI admet que hi ha hagut aquests contactes, però no ha aclarit quin tipus de col·laboració s’acorda. Jo he localitzat individus que van estar molt a prop d’Es-Satty a la presó i als quals els explicava aquests contactes. Per exemple, quan surt de la presó se’n va a la mesquita de la Caritat de Castelló de la Plana i allà coneix dos conversos, amb els quals entra en una relació molt franca a casa seva, i amb els quals parla obertament de la gihad, de fer atemptats, i allà diu a aquests joves que no el molestin, que ha de tenir una conversa amb aquests agents. Amb un d’aquests conversos, que surt al documental de Netflix, hi he tingut moltes entrevistes, per veure si estava dient la veritat, i fins i tot l’he portat al màster de radicalització violenta, i aquest ho explica clarament. O sigui que Es-Satty ja surt de la presó amb una idea molt clara.

També vaig poder contactar amb un dels companys de cel·la que va tenir el segon semestre de 2010. Hi vaig contactar per telèfon, i diu que l’Es-Satty no era una persona com qualsevol altra, sinó que tenia un rol més important a dins de la presó, i que li deia que quan et vinguin a veure els d’informació els has de seguir la veta, perquè si no ens expulsaran, i per tenir arrelament ens hem de quedar aquí. I llavors veus que tots els companys de mòdul que va tenir Es-Satty (surten al sumari) han acabat expulsats d’Espanya en un moment o altre, tret d’ell, que va aconseguir demostrar l’arrelament. I el que aconsellava a aquest company de cel·la era que si li demanaven col·laboració, que fes aquest doble joc amb la policia espanyola per poder-se quedar.

I, en tercer lloc, per l’activitat d’Es-Satty quan marxa a Bèlgica. Vaig anar a parlar amb el president de la mesquita de Diegem, i aquest home explica (també ho diu al sumari) que un dia entra a la mesquita i veu que l’imam està parlant per telèfon en espanyol. Quan penja, i sense que ningú li demani res, li explica al president que està parlant amb la policia espanyola perquè aquí és molt habitual que els imams parlin amb la policia i els serveis secrets. L’altre queda molt sorprès i a partir d’això és quan se’n va a la policia perquè miri qui és aquest home. O sigui que tenim tot de testimonis que van corroborant que ell explica que hi ha aquesta relació.

O sigui que el que sabem és que hi havia una relació fluida amb el CNI.

Fluida no ho sé, només que hi havia relació. I tampoc podem confirmar o descartar si ell col·laborava amb els serveis secrets marroquins, perquè sabem que aquests serveis tenen molta implantació a tot el territori on hi ha comunitats musulmanes. Per tant, això no es pot excloure, però no ho podem afirmar.

O sigui que hi ha bastants indicis d’aquesta relació, i d’aquí alguns arriben a la conclusió que els serveis secrets espanyols estaven al cas dels plans d’Es-Satty i que el van deixar fer perquè ja anava bé per desviar l’atenció de l’1-O i que la gent sentís la necessitat de la protecció de l’Estat. M’agradaria conèixer la teva opinió sobre aquesta teoria.

Això pot ser una hipòtesi de treball, però avui dia no està confirmat, ni tenim cap element sobre la taula que ens ratifiqui aquesta hipòtesi. Al sumari apareixen totes les comunicacions entre els terroristes, s’han pogut geocalitzar (la qual cosa s’ha fet a posteriori, malgrat que algun diari digital hagi publicat que s’havia fet amb anterioritat) i gràcies al fet que en Mohamed Hichamy tenia una aplicació que es deia call-recorder moltes converses han quedat gravades. El que passa és que el mòbil de Younes Abouyaaqoub, que seria molt interessant perquè probablement de tot el grup era qui estava més empoderat, no el tenim. Es-Satty va tenir l’habilitat d’empoderar molt els germans grans. I els que fan viatges per l’estranger en moments claus són els germans grans. Per tant, no podem descartar que en alguns d’aquests viatges aquest empoderament vingui d’haver establert contactes amb altra gent.

Aquests viatges quan es produeixen?

N’hi ha un l’11 i 12 d’agost, a França, quan van a veure la torre Eiffel i hi fan un reportatge fotogràfic, i encara en els mesos previs ja hi havien anat, i l’Es-Satty a finals de març de 2017 marxa dos dies entre setmana a Bèlgica. És molt curiós, perquè allà s’ha intentat resseguir el que hi fa i no se n’ha tret l’aigua gaire clara, però quan torna sí que es veu clar que s’acceleren els preparatius dels atemptats. És a dir, quan ell torna de Bèlgica la decisió ja està presa.

Però sembla una obvietat que l’atemptat de les Rambles va ser una improvisació, com a conseqüència de l’explosió d’Alcanar, i que tenien al cap altres objectius.

Sí, però quan un està radicalitzat té això al cap contínuament, no deixa de donar-hi voltes, mentre resa, llegeix llibres i consumeix propaganda. Abans dels atemptats aquesta gent que anava a Síria i amb qui jo parlava em trucava a qualsevol hora per parlar-ne. Amb això vull dir que els membres de la cèl·lula de Ripoll tenien planejada una altra cosa, però segurament havien pensat molts plans b, segur que s’havia parlat del que farien si fallava alguna cosa. Aquest convers de Castelló t’ho explica. Diu que hi va haver una temporada amb Es-Satty que tot el dia era això. I aquest noi se’n va un temps a Alcanar, l’any 2016, quan encara no estaven fent els explosius, i està amb aquests nois, i t’explica que tot el dia parlaven d’això.

De fet, ja hi havia un precedent d’atemptat terrorista amb un camió a Niça.

Es veu clar que és a la desesperada i que ho vol fer sol, per donar exemple als altres del que han de fer, perquè els altres estaven tots en camí, i en Mohamed Hichamy estava a la mateixa carretera que en Younes anant cap a Alcanar. Però Younes no s’espera a ningú, fa mitja volta i se’n va cap a Barcelona. Per tant, estava molt empoderat i per això és difícil que no hi haguessin connexions internacionals d’aquest atemptat.

El que s’ha deduït és que volien fer atacs coordinats i/o consecutius, a la Torre Eiffel, la Sagrada Família i el Camp Nou. El que diuen els qui entenen d’explosius és que el TATP és tan volàtil que potser no hauria arribat ni a la furgoneta. És cert que van anar a comprar congeladors, però hauria pogut explosionar abans. I amb la calor que feia a l’agost, un viatge tan llarg… per això es veu un grup molt amateur. Fins a quin punt aquesta gent estaven sota l’auspici d’una organització més gran?

En altres atemptats gihadistes a Europa s’ha vist aquest nivell d’amateurisme?

En els atemptats estem molt acostumats que el primer i el segon dia hi ha seguiment dels temes i que un cop s’ha acabat la investigació ja no hi ha seguiment, però en tots els casos –això ho deia la Dolores Delgado quan era coordinadora fiscal– sempre es troba una persona que enllaça amb una altra operació, o sigui que hi ha una xarxa.

I en el cas de Barcelona falta el vincle?

Avui dia, la connexió no la sabem, però hi ha aquests desplaçaments.

Un altre dels debats recurrents és si s’ha investigat prou o no. Sovint se sent dir que “no ho han volgut investigar” perquè no es va obrir una comissió d’investigació al Congrés, que en canvi sí que es va obrir amb l’11-M. Però clar, dir que no s’ha investigat quan hi ha hagut tota una investigació policial i judicial… Com ho veus?

Jo em vaig anar a mirar la comissió de l’11-M al Congrés amb moltes expectatives. I també em vaig mirar la comissió d’investigació del 17-A que es va fer al Parlament de Catalunya. I la paraula en tots dos casos és “decepció”. Aquestes comissions d’investigació son fetes per polítics, i al final cada partit fa les seves pròpies conclusions d’acord amb els seus dictats o interessos ideològics.

Una de les primeres preguntes que et fas com a periodista és: a veure, qui hi havia darrere d’aquesta investigació? Qui ho portava, això? Jo he pogut conèixer diverses persones que portaven la investigació policial i hi he vist persones molt honestes, que no estaven marcades políticament, al contrari, que no volien entrar en cap tema polític. De fet, als Mossos hi ha un protocol en el qual ja està clar qui ha de ser la persona que porti la investigació d’un atemptat terrorista abans que passi. I he parlat amb aquesta persona i t’explica que després d’un any es va adonar que el seu fill havia crescut. De la intensitat i de com es va haver de bolcar en tota la investigació. Pensa que hi ha moments que hi ha 200 persones treballant en la investigació i que es doblen torns de seguretat ciutadana. I després aquesta persona, amb tot el seu equip, hi van estar treballant durant els dos anys que dura la instrucció. A tota aquesta gent la veig honesta. No parlo de cúpules policials ni de comandaments, sinó de la gent que va fer la investigació. I aquesta gent assegura que han intentat anar fins al fons de la qüestió. Durant el judici vaig veure interessos polítics per part d’algun dels advocats de les acusacions, amb l’estratègia de qüestionar algunes coses.

La policia no abona la teoria de la conspiració.

No, ni la cúpula policial tampoc, que sí que està marcada políticament. El mateix Trapero tampoc, al contrari, quan ha parlat amb el Javier Martínez i el seu entorn els ha dit “no aneu per aquí”. Que la fiscalia o el jutge instructor tingui més o menys interès a investigar algun tema concret? Doncs sí, evidentment. Amb el jutge Andreu hi he parlat bastant i en l’última entrevista que vam fer amb Netflix deia que creia que no s’havia tancat el tema amb Es-Satty, i que amb el temps sabríem més coses. Ens va sorprendre molt que digués això, i que per tant reconegués que és un capítol obert.

Van tenir bona acollida els reportatges de Netflix?

La repercussió és gran, perquè es tradueix a 50 llengües i es pot veure a 192 països. Ara, és un tema incòmode, que no veus un dissabte a la nit quan et vols distreure i per tant és molt difícil que pugui estar de manera consecutiva entre els documentals més populars de Netflix. Ho va estar durant els primers quinze dies i després va anar baixant.

Em referia més a l’acollida entre els mateixos interessats, ja que en el reportatge aquests interrogants que alimenten les teories conspiratives hi surten més aviat de passada.

Es va fer un passi privat amb les víctimes i tot va ser en positiu i tots van estar agraïts, també en Javier Martínez. Perquè el que senten les víctimes és que se les ha oblidat. Ser víctima del terrorisme és molt fumut, però un cop ha passat el que els fa pànic és que tot allò s’oblidi. Que s’oblidin els morts, i que s’oblidin les persones a les quals encara els costa sortir de casa per allò. El fet que Netflix els acollís en una sèrie documental de tres capítols, que allò quedi fixat, que ho pugui veure tot el món, perquè hi ha moltes víctimes estrangeres, per ells és un alleujament, i per tant ho van veure en positiu. Diria que els Mossos també, perquè és un aparador internacional i també n’han sortit reforçats.

I la comunitat islàmica, suposo que també?

Bé, les comunitats islàmiques de Ripoll no van voler sortir al reportatge. I ara, de cara a l’aniversari, tampoc en volen parlar. L’associació musulmana Annour [la segona que va contractar Es-Satty] ha fet una mesquita nova, més gran, però la jornada de portes obertes no la volen fer fins al setembre. No volen que se’ls estigmatitzi.

Mantens encara contacte amb la comunitat de Ripoll?

Jo vaig llegir tot el sumari, vaig llegir totes les declaracions i em vaig anar a trobar amb tothom, vaig anar a veure cada persona, fos al Marroc, a Bèlgica, a Catalunya o en alguna zona d’Espanya, però la part més important va ser a Ripoll. Hi anava cada setmana, sobretot per conèixer les famílies directes, i després per conèixer altra gent d’allà, a veure què t’explicaven. I sobretot era essencial anar a trobades de dones a menjadors de casa. L’important amb les persones musulmanes és arribar al menjador de casa seva, que t’obrin la porta, et convidin a un te, i a partir d’aquí hi puguis parlar. El fet de ser dona et permet poder entrar a casa d’algú, parlar amb dones, i com que tampoc està tan mal vist, també pots parlar amb nois, encara que és més difícil. I a Ripoll ningú vol que es vegi que estàs parlant amb una periodista o algú de fora.

Tu t’hi presentaves com a periodista?

Això sempre.

I et va costar molt entrar en aquests menjadors?

És difícil, perquè no pots picar la porta i presentar-te. Al llarg del temps he pogut tenir contacte amb quatre de les cinc famílies. N’hi ha una que està molt tancada i ni tan sols vol res dels serveis socials. I també hi ha diferència entre els qui tenen els germans morts i els qui els tenen vius i a la presó. Pensa que a Ripoll han estat investigades una vintena llarga de persones que no han estat detingudes, també germans i germanes. Poc abans de tancar la instrucció, encara se’ls va tornar a cridar davant dels Mossos per pressionar-los, a veure si deien alguna cosa que no havien dit prèviament, però al final tots van quedar en llibertat sense càrrecs. En aquells moments tothom vigilava el que deia pel mòbil, i hi va haver gent de la mesquita que va fer veure que pràcticament no coneixia a aquests nois ni es parlava amb Es-Satty, quan després, per la triangulació dels mòbils, es va veure que havia tingut molta relació i van haver de rectificar les seves declaracions.

Què hi ha de la teoria segons la qual Es-Satty pot ser encara viu?

Aquí tothom busca un boc expiatori. I per a la comunitat musulmana de Ripoll, una de les vies d’escapament ha estat pensar que aquí darrere hi havia l’Estat i el CNI, i que els han posat enmig d’un problema que té a veure amb l’independentisme i que ells no es podien adonar de res perquè això era un complot que anava molt més enllà. El cas és que a Ripoll no s’ha fet una reflexió clara al si de la comunitat sobre el que va passar. La gent jove, que eren amics d’aquests nois, no ha rebut cap reflexió sobre el perquè d’aquest imam. Hi ha amics d’aquests nois, amics molt pròxims, que encara ara estan molt desorientats, no entenen què ha passat, ni per què si eren tan bons amics no els van convidar a participar de tot allò. I aquells dies previs veiem que hi ha almenys tres persones pròximes a aquests nois que se’n van de Ripoll. Un marxa a Alemanya i no ha tornat. Aquest ha estat sotmès a una vigilància important. Hi ha un altre que era molt amic dels més joves que se’n va a casa d’una germana a França. I hi ha un tercer noi de 17 anys que se’n va amb uns parents, i la mare no entén per què, i després de l’atemptat truca la seva mare i li diu que havia marxat perquè veia i sentia coses que no li agradaven. Però després, quan li preguntes quines coses, diu que veia Es-Satty mig adormit i que el seu amic feia distincions entre els musulmans fidels i infidels…

No sembla que això sigui motiu per marxar.

Aquest noi té la particularitat que tota la seva formació religiosa la va fer al Marroc, perquè arriba a Ripoll amb 16 anys. Per tant, està més capacitat per no fer seguidisme d’Es-Satty.

Em sembla que no m’has dit si hi ha alguna possibilitat que estigui viu.

Jo no ho sé. Però quan es fan les proves d’ADN no s’agafa només una resta humana, sinó moltes, i a Alcanar en troben moltes i els Mossos el que diuen és que van agafar una túnica que van trobar al pis de Ripoll i a la seva furgoneta que tenia a La Ràpita i ho van comparar. Els Mossos tenien el dubte inicialment i després de tot això ho van descartar totalment. Però sí que hi ha alguns elements, que si vols en parlem, de coses que avui no tenen explicació.

Parlem-ne.

Doncs hi ha uns testimonis francesos que estaven en una casa al costat del xalet d’Alcanar que tan bon punt hi ha l’explosió veuen una furgoneta que se’n va. Ara bé, no et saben dir ni el model ni el color, ni molt menys qui hi ha a dintre. Els Mossos van mirar les càmeres de vigilància de la carretera, el que passa és que estaven en una urbanització aïllada, i de la qual te’n pots anar per molts camins, i estic segura que aquesta gent havien calculat ja tots els camins, perquè el convers ens diu que Es-Satty deia que un mujahidin sempre ha de dormir amb l’armilla explosiva posada per si ve la policia. Per tant, segur que sabia tots els camins en els quals no hi havia càmeres de vigilància.

La segona cosa és que la furgoneta de l’Es-Satty es troba a La Ràpita. Que també pot ser per molts motius.

Et sembla que la radicalització d’aquell moment està més atenuada ara, o això és un miratge?

En aquell moment s’estava creant un Estat, l’autodenominat Estat islàmic, amb un territori, moneda pròpia… era una causa molt concreta. Això s’ha esfondrat. I això ha fet que la crida cap a un territori real s’hagi apagat. També hi ha hagut la pandèmia. Però encara darrerament a Catalunya hi ha hagut tres detencions per aquest tema i de moment no s’ha abaixat l’alerta terrorista de 4 sobre 5, per tant encara és una preocupació important que hi hauria d’haver a Catalunya. El que passa és que un altre atemptat tant pot ser que sigui d’arrel gihadista com que sigui per extremisme de dreta. Parlo a nivell europeu, no només català.

¿Vols dir que s’està detectant que s’està radicalitzant molt el món de l’extrema dreta?

Hi ha un auge del supremacisme. Fa un parell d’anys hi va haver una operació a Lleida, amb la detenció d’un grup que estava en un mas aïllat i que seguia tota la doctrina del nacionalisme blanc suposadament amparat en una base científica. Consideraven que l’actual classe política volia perjudicar als blancs afavorint l’arribada de la immigració clandestina.

Podries fer un resum ràpid de quins errors no s’haurien de tornar a cometre?

El primer és que ni a Ripoll ni a altres punts de Catalunya no hi havia ni hi ha una conscienciació prou clara del que és un procés de radicalització. I ens pensem que no ve amb nosaltres. No hi ha cap organisme que no sigui policial al qual pugui acudir un pare, una mare o un germà per explicar que el meu fill s’està radicalitzant. Perquè si tu vas a la policia i ho denuncies, immediatament s’obre una investigació i de vegades hi ha pares, germans o amics que no volen això, el que volen és actuar amb discreció perquè això no acabi sent un delicte.

Els tècnics d’integració social no fan aquesta funció?

La majoria dels tècnics que hi havia a Ripoll el 2017 han deixat el que estaven fent en aquell moment, per esgotament emocional, perquè l’administració no els ha donat suport, perquè els diners que es va dir que s’invertiria a Ripoll i el seu entorn no han arribat, perquè se senten frustrats… Com a mínim sis han deixat la feina o estan fent altres tasques dintre de l’administració, per tot el desgast d’aquests cinc anys. Dues de les tècniques que més van treballar han fet un llibre sobre l’impacte que allò va suposar per Ripoll, des de la visió de la psicologia, i no el publiquen.

Per què?

Perquè creuen que la societat avui no és prou madura per encarar aquest debat. I perquè l’han fet en hores lliures, sense el suport de l’administració. De fet, l’administració no vol questionar en cap moment el model d’integració i convivència que tenim a Catalunya.

Seguim amb els errors que no s’han de repetir.

Els que únicament estan fent coses són els Mossos d’Esquadra, que han ajustat protocols, però la mirada ha d’anar més enllà dels Mossos, encara que ells ara introdueixin els educadors socials, als quals també estan formant. Jo crec que la tasca de neutralitzar discursos extremistes no l’hauria de liderar la policia, s’hauria de fer des d’un organisme civil.

Hi ha amics d’aquests nois amb depressions profundes i que encara ploren a llàgrima viva quan parlen d’ells. I n’hi ha uns quants, d’aquests que han estat investigats o detinguts, que un any després han penjat la foto del seu amic a l’instagram dient que l’enyoraven. De vegades ens preguntem: “Com pot ser que passés tan desapercebut?” És que no va passar tan desapercebut, tothom va veure que la gent feia vida a part, però n’hi va haver que no van saber traduir el que veien en el que podia ser. Jo crec que els pares sabien ben poc, però quan això passa quina lectura en fan els pares? Perquè aquí hi ha germans i nebots petits, i tots viuen a Ripoll. I quina lectura en faran aquests germans i cosins del que van fer els terroristes? Tot això per dir-te que sí que era important treballar amb l’entorn.

Has comentat que l’administració no ha fet tot allò que va dir que faria.

Crec que el 17-A no ha servit per prendre nota de les lliçons que hauríem d’haver aplicat després del 17-A. Han passat cinc anys, però encara tenim molts dèficits en la detecció de la radicalització i en els protocols que s’han de seguir, perquè són excessivament policials. Encara no tenim prou eines per detectar aquests processos d’una manera discreta, perquè la gent pugui tenir confiança per anar a demanar consell sobre això. Hi ha hagut la pandèmia, que també ha fet que aquests temes passessin a segon pla, i al final del 17-A només en parlem a l’agost, i ara perquè és el cinquè aniversari, però al sisè o setè no sé si en parlarem. Els supervivents tenen molt interès a continuar fent l’acte que fan a la Rambla cada 17 d’agost, que per ells és una necessitat, però per exemple aquest any l’Ajuntament de Ripoll ja no vol fer declaracions sobre aquest tema i el de Cambrils ja no ho volia fer el primer any.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario