16 agost 2022 La Vanguardia (opinió)

16 agost 2022

 

Un trencaclosques que no encaixa

La gent propera als terroristes continua sense entendre’n la ràpida i secreta radicalització Els pròximspartidaris dels terroristes continuen sense entendre la seva ràpida i secreta radicalització

Hi ha trencaclosques que no encaixen, per més anys que passin. En fa cinc dels atemptats de la Rambla i Cambrils, i en Faisal continua sense respostes. “Encara no m’entra al cap. No sé com s’ho va fer Es Satty. Com va poder agafar els nois més llestos i treballadors, els millors de nosaltres, i menjar-los el tarro fins a convence’ls que anessin a matar-se i que, a més, s’enduguessin els germans petits amb ells”, diu.

En Faisal fa una pipada a la cigarreta i sacseja el cap. No estem en cap gueto urbà, sinó en un paisatge de postal. El jove fuma sobre un frondós turó. Als seus peus, envoltat per les muntanyes del Prepirineu català, s’estén bucòlic Ripoll, el poble on va arribar de petit des del Marroc, el poble on va créixer, el poble d’on van sortir els terroristes del 17- A.

Els seus amics

En Faisal no es diu així. Accepta explicar la seva història amb un nom fals. El cognom el delata: és cosí de dos gihadistes, un dels quatre parells de germans que integraven la cèl·lula liderada per l’ imam Abdelbaki es Satty. Nois que aparentment complien tots els requisits de la integració: parlaven català, gairebé tots tenien estudis i feina, alguns un bon sou. Cap no provenia d’una família especialment religiosa. Els pares són immigrants de zones rurals, amb poca educació acadèmica (set dels deu progenitors són analfabets), i molts, malgrat els anys, continuen sense gairebé parlar castellà ni català.

El 2017, després que sortís a la llum la identitat dels terroristes, en Faisal es va veure ficat a la força en un vehicle dels Mossos, encanonat. La seva proximitat amb ells el convertia en sospitós. “Els coneixia a tots. Vam arribar a Ripoll de petits i vam créixer plegats. A començaments dels 2000 Ripoll no era com ara. Hi havia un racisme exagerat. A l’escola ningú no volia seure al teu costat. No eren només els nens, també els professors et tractaven malament”, diu el jove, de 29 anys.

Un atemptat improvisat ordit a Catalunya 

El seu amic de l’ànima era , mort en l’explosió d’Alcanar amb l’ imam. En Faisal es treu el mòbil de la butxaca i fa lliscar el dit per la pantalla, fins a localitzar un vídeo. Surten tots dos, amb 13 o 14 anys, fent boles de foc amb un encenedor. Jocs de nens abans que tot s’enfosqueixi.

“ En Youssef era com jo. Bevia, fumava, li agradava la festa. No llegia l’ Alcorà, ni tan sols sabia àrab, nosaltres parlem amazic. De sobte es va girar. Es va posar a parlar de religió, va deixar de sortir i ens va retirar la paraula”, diu en Faisal.

Alguna vegada va veure els seus amics amb Es Satty, però no va ser mai conscient de la in­fluència que exercia sobre ells, i molt menys dels plans assassins que ordien. L’ imam va ser hàbil i va evitar ser vist en públic gaire amb ells. També va seleccionar amb cura els deixebles. “A mi no em va dir mai res”, diu arronsant les espatlles en Faisal.

Només va comprendre la transcendència de l’escena quan era massa tard

Recorda que un dia ell i la seva xicota, catalana, es van creuar amb en Youssef, que ja s’havia apartat del grup. Allà, davant del monestir fundat l’any 879 per Guifré el Pilós, el seu amic d’infantesa li va etzibar: “Què fas amb una cristiana? Agafa un Alcorà i resa”. “Em vaig quedar flipant”, diu en Faisal. Tot i que la seva reacció va ser recriminar-li a ella: “Alguna cosa li deus haver fet”.

Aquesta i altres demostracions d’intolerància –un altre dia, en Youssef va trencar la tauleta del seu germà dient que havia de resar i no jugar amb videojocs– van passar inadver­tides. Ningú, ni tan sols a les famílies, no va sospitar, assegura en Faisal. “En Said, el germà d’en Youssef, va avisar la seva mare que no havia anat a Alcanar a collir fruita com deia, que estava ficat en coses estranyes. Ella no li va fer cas. I en Said hi va acabar ficat, també. Pobret”.

“Fa por, aquell odi que tenien no es veia; si va ser tan fàcil, pot tornar a passar”, diu Prieto, que els va buscar feina

Més aviat va ser al contrari: la transformació religiosa que van experimentar els joves va ser vista com una cosa positiva, un senyal que maduraven. “Els meus pares m’esbroncaven i em deien que a veure si seguia el seu exemple –diu en Faisal–. Quan va passar tot, vaig anar al meu pare i li vaig dir: ‘Mira el teu camí recte. Encara penses que soc jo, el mal fill?’. No em va contestar”.

Si l’ imam va pronunciar a la mesquita algun sermó amb aires radicals (hi ha testimonis contradictoris), ningú no es va escandalitzar prou per donar la veu d’alarma. “No recordo res d’especial. Això sí, era un paio estranyot. Venia a les seves hores, feia la feina i adeu-siau. No es bar­rejava ni xerrava amb la gent. Però d’això a fer el que va fer...”, explica un musulmà que freqüentava les oracions.

Anna Prieto, directora de formació i ocupació a la UIER, la patronal comarcal, va tenir contacte amb tots els terroristes, ja fos perquè li havien deixat el currículum o perquè els va aconseguir feina. A un d’ells, Moussa Oukabir, que va morir amb 18 anys acabats de fer, el va tenir sis mesos assegut al costat a l’oficina. Un mes abans dels atemptats, el noi havia acabat les pràctiques com a administratiu a la UIER. “Era llest, però passava de tot. Després vaig entendre per què”, explica Prieto. Li va suspendre les pràctiques i en Moussa es va enfadar quan l’hi va dir. “M’és igual, me n’aniré molt lluny d’aquí”, li va replicar, desafiador.

“Eren nois normals, uns quants treballadors excel·lents. Encara no m’ho crec. Ni com es van ficar en això ni la capacitat d’enganyar-nos a tots que van tenir. Fa por, perquè aquell odi que tenien no es veia. I, si va ser tan fàcil, pot tornar a passar. A la societat cada vegada hi ha més joves vulnerables que no troben la seva identitat ni el seu camí”, reflexiona Prieto.

Alguns empresaris, admet, encara es neguen a contractar musulmans. “No crec que sigui racisme, sinó precaució. La confiança no s’ha recuperat del tot. Hi ha gent que ho ha aconseguit i d’altra que no. Amb la pandèmia els currículums s’amunteguen i, al cap i a la fi, són lliures de contractar qui vulguin”, diu.

La Joselina creia que els Mossos erraven; després va saber que el seu estimat Said l’havia robat per fer els atacs.

Joselina Soldevila, de 63 anys, també continua amb més preguntes que respostes. Propietària del prestigiós cafè Canaules, al centre de Ripoll, sentia un gran afecte per en Said, el petit dels germans Aalla, que vivia a la vora i va treballar al restaurant. “Era un noi trempat, amb ganes de fer coses, de viure. Molt llest, va aprendre en un mes el que d’altres en tarden sis. Parlàvem de tot, de política, religió, sentiments... Quan va deixar de treballar al restaurant continuava venint per petar la xerrada. Deia que aquí podia parlar de coses que els seus pares no entenien. Poc abans dels atemptats va venir a oferir-se a donar un cop de mà; la cuinera tenia el marit malalt. Era aquesta mena de persona”, recorda.

Quan va veure la foto del noi a la televisió, identificat com un membre de la cèl·lula, no va tenir dubtes: la policia s’equivocava. No va trigar a topar de cara amb la realitat. Els Mossos la van anar a veure i li van explicar que no havien estat lladres comuns els que, feia unes setmanes, li havien entrat a robar a casa i se li havien endut les joies. Van ser els terroristes. “ En Said era l’únic que sabia on vivíem i que els divendres no tornem fins a la matinada”, diu la Joselina.

Pair-ho no va ser fàcil. “Se’t fa un nus al cap i no pots dormir. Et sents culpable. Sí, culpable, per no haver-ho vist, per no haver fet res. Vaig haver d’anar al psiquiatre”. Hi ha una altra cosa que la turmenta. Saber que les seves joies han servit per finançar tanta mort.

“En Youssef era com jo; bevia, fumava, anava de festa; de sobte es va girar”, recorda el millor amic d’un gihadista

Les ferides supuren. El Faisal arrossega episodis d’ansietat i depressió. No aconsegueix mantenir una feina. El cognom pesa. Aquest estiu va entrar com a mecànic en una fàbrica de la zona, després que la seva sogra catalana, empleada a l’empresa des de fa 28 anys, hi insistís durant mesos. Però fa uns dies, explica el jove, el company que s’encarregava de formar-lo li va fer una pregunta: “M’han dit que no et tregui els ulls de sobre, que ets família de gihadistes. És cert?”.

La primera vegada que la Joselina es va creuar pel carrer amb la mare d’en Said, va córrer a abraçar-la. “Jo no veig la mare d’uns terroristes, sinó una dona que ha perdut dos fills. No ens podem comunicar, perquè no parla ni castellà ni català, però ens vam abraçar”.

Totes les famílies continuen vivint a Ripoll. Però no és fàcil. “No aixequen el cap –afirma en Faisal–. L’altre dia vam celebrar la festa del Sacrifici. I de sobte les mares d’en Said i d’en Moussa van posar-se a plorar. Veure tants nens belluguejant va ser massa per a elles”.

Opinió:

Me agradaria fer una petita reflexió sobre el tema del trentaclosques… siguem sincers, quan algú veu que un amic o un fill camvia RADICALMENT de estil de vida, de costums i de objectius… no pot sospitar que alguna cosa está passant? De veritat?

Ara em ve al cap la sensació de que, (tant de bó estigui equivocat) em sembla que se está iniciant una especia de “emblanquiment” de tot al que te a veure amb els terroristes… l’entorn, lo bona gent que eren, lo treballadors que eren… I de ser certa la meva sospita, de arribar a ser cert, no ho permetre ni ho permetrem…

No es tracta de estigmatitzar a ningú, com algú ha dit des de Ripoll. Però tampoc es tracta de fer veure que el que va succeïr va ser normal ni inesperat... i qui ha causat aquestes morts i aquestes desgràcies no pot ser vist, quan sorti al carrer, com un pobre nen descarriat i prou...