lunes, 21 de diciembre de 2020

20 desembre 2020 Diari de Tarragona

20 diciembre 2020



Josep Maria Martí

Una de les poques coses bones que m’han donat els diferents episodis de confinament obligat,  ha estat la de poder llegir amb una certa calma alguns llibres interessants. Per deformació professional, he dedicat una part important del temps de què he disposat a llegir llibres d’actualitat escrits per periodistes, i els confesso que aquesta ha estat una experiència profitosa.

D’entrada, voldria recordar que el principi ètic en què es fonamenta la feina del periodista és en la recerca de la veritat. Per assolir aquest objectiu, la primera tasca que li cal fer és la de narrar els fets, de contrastar-los i de situar-los sempre en el context en què es produeixen. Malauradament, resulta cada cop més evident per als lectors, els oïdors o els televidents, que bona part del periodisme actual basa les notícies que dóna en indicis no sempre provats, en informacions de part i, sobretot, en molta opinió.

Sí, estem envoltats de xerrameques indocumentats però també de periodistes rigorosos

Sortosament, quan gratem per dessota el soroll mediàtic, descobrim que hi ha col·legues que fan les coses d’una manera ben diferent. Citaré tres casos que són d’actualitat: el primer el protagonitza un periodista americà del The New Yorker, Patrick Radden, que ha escrit un magnífic llibre titulat No diguis res, en el qual dedica quasi sis-centes planes a explicar l’assassinat per part de l’IRA d’una dona mare de deu fills, en l’època més difícil de la lluita armada a Irlanda del Nord, acusada de ser confident de la policia.

És un exercici de periodisme d’investigació portat a l’extrem, ja que, entre altres coses, dedica quasi un centenar de les esmentades planes a citar les fonts personals i documentals que ha utilitzat per a construir el seu relat. Si no fos perquè ara els alumnes que estudien per ser periodistes no llegeixen res, la lectura d’aquest llibre hauria de ser obligatòria.

El segon llibre, també exemplar des del punt de vista professional, l’ha escrit un company d’aquesta secció, l’Antoni Batista. Es diu ETA i nosaltres i explica les relacions d’aquesta organització terrorista amb Catalunya, des dels seus inicis fins a la seva desaparició. Sobre l’autor, he de dir-los que sempre he cregut que era un professional que -perdonin el joc de paraules- parlava del que sabia i sabia del que parlava. A parer meu practica, entre d’altres, dues rutines professionals bàsiques: la d’anar a buscar les fonts necessàries per explicar els fets i la de combinar perfectament la capacitat de memòria personal amb la documentació més rigorosa. Des dels seus inicis en el diari Avui, quan jo era un modest corresponsal de premsa, ja l’admirava pel que sabia i com ho sabia explicar. 

El principi ètic en el qual es fonamenta la feina del periodista és la recerca de la veritat

El llibre que els comento no està fet d’especulacions ni de llocs comuns com altres que estan ara molt de moda, sinó de rigor, de treball i de capacitat de descobrir que l’autor coneix de primera mà. Enllaçant amb el tema i amb la manera d’entendre la professió, el documental projectat per TV3 fa poc, arran del 20è aniversari de l’assassinat de l’Ernest Lluch, també beu del mateix codi professional. El seu director, Josep Morell, és un altre periodista que, primer a la ràdio i ara a la pantalla, ha aconseguit construir documents que, com Batista, algun dia han de servir perquè els historiadors escriguin sobre fets cabdals de la història d’aquest país en els darrers cinquanta anys.

Una vegada, un diari nacional em van demanar un article sobre Iñaki Gabilondo. El vaig subtitular «el periodista que mira». I té sentit. Ja sé que estem envoltats de xerrameques indocumentats, de periodistes de part o de trinxera i de gent que cobra per fer intoxicació informativa, però també n’hi ha dels que miren els fets d’una manera tan rigorosa i contrastada que no solament ens ajuden a entendre les coses que passen, sinó també pel fet que el que conten, tard o d’hora, servirà per a aquells que vulguin escriure la nostra història col·lectiva.

I una darrera conclusió de les meves lectures confinades: després de més de quaranta anys de professió, decebut a vegades per moltes de les coses que he vist en el món de la comunicació, vull aprofitar l’ocasió per a dir-los, lectors, que em sento orgullós de pertànyer a un gremi en què hi ha professionals com en Patrick Radden, el Toni Batista i el Pep Morell.

 

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario