13 novembre 2026 (2) RM Acte lliurament Medalla d'Honor

 

13 novembre 2026 

Acte lliurament Medalla d'Honor

 

Amb aquest escrit només vull agrair públicament l’honor d’haver rebut la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona a proposta del Districte d’Horta-Guinardó, el districte on he viscut d’ençà que vaig néixer l’any 1962 fins al passat mes de febrer.

El desenvolupament de l’acte del passat dimarts oferia la possibilitat de convidar a set persones al Saló de Cent i altres deu a una segona sala propera per gaudir, tot just a l’acabar, de poder estar tots junts i gaudir de la companyia mútua.

Pels seients del Saló de Cent vaig convidar la meva dona, els meus dos fills i la parella del gran, a la meva mare i la meva germana. Sis en total.

Per la segona sala vaig convidar com a representants del col·lectiu de víctimes, a una víctima de l'extrema dreta (Rosa Lores), una víctima de GRAPO (Lluís Arnau), una víctima de Terra Lliure (Anna Vilafranca), una víctima del gihadisme (Mireia Martínez) i una víctima d'una de les diferents bandes més desconegudes però que també han portat les seves accions a Catalunya, en aquest cas una víctima de Scala Barcelona (Antonio Egea). A més a més, els components del millor equip del món en assistència a víctimes amb els que tinc el privilegi de “treballar” des de principis dels anys 90 i que sempre han estat al meu costat (Sara Bosch, Elisa Micciola, Montse Fortuny i Tresa Miralles) i a dos companys d’aquells temps tan durs i complicats de l’antiga AVT (Juan Antonio Corredor i José Aguilar, de Madrid i Navarra respectivament). I també el meu cosí Jordi com a representant de tanta i tanta gent anònima que han col·laborat sempre amb mi.

Al parlar dels convidats al Saló de Cent n'he dit sis. Però en faltava un. Vaig demanar a protocol de l’Ajuntament que la setena cadira estigués buida en representació de les víctimes del terrorisme, la immensa majoria de les quals han estat exemple de DIGNITAT i de PACIÈNCIA infinites i que sempre han mostrat la seva confiança amb els que formen part de l’equip que he esmentat unes línies més Amunt.

La setena cadira era la seva, era per elles.

Molta gent m'ha preguntat si el fet de dipositar la medalla en aquesta cadira reservada estava preparat. Tinc que dir que no ho estava, va ser un acte espontani veient la seriositat i el respecte que l’acte portava inclòs. Només dir que ho vaig consultar “in situ” a protocol i em van dir que “endavant, només faltaria…”.

I el que són les casualitats, dimarts dia 10 era tot just el dia de les víctimes de totes les violències…

Acabo dient que mai hagués pensat, des de finals d'octubre de 1989 i després de rebre la sentència per l'atemptat contra Hipercor iniciant el que es coneix com a “assistència integral” a víctimes del terrorisme, que podria fer aquest homenatge de record a tanta i tanta gent que el mereix. Un record que personalitzo amb l'amic i company Álvaro Cabrerizo.