25 septiembre 1998 (aprox.) Avui

25 septiembre 1998 (aprox.)


El company Quim Aranda va fer una entrevista en Robert tot just per parlar sobre l’anomenada treva d’ETA. Estava clar que si algú podia parlar sobre aquest tema havia de ser en Robert, per tenir la seva pròpia opinió i perquè també coneixia el que en pensaven moltes de aquelles víctimes que sempre parlaven amb ell per qualsevol qüestió.

El diari “Avui” presentava aquesta entrevista el mes de setembre de 1998:

“El final d’ETA mai no serà just per a les víctimes del terrorisme”

El 19 de juny de 1987, Robert Manrique va patir l’atemptat més sagnant d’ETA, el d’Hipercor. Tenia aleshores 24 anys i treballava de carnisser a l’establiment de la Meridiana. Després d’allò, un calvari. Però com diu ell mateix, “en vaig sortir viu”. Fa pocs mesos va cobrar el 50 per cent de la indemnització que li pertocava, segons la sentència: 3.5 milions de pessetes. Des de desembre de 1989 va entrar en contacte amb l’Asociación Víctimas del Terrorismo. A Catalunya hi ha prop de 450 famílies afectades: víctimes que ho van patir aquí –Vic, Hipercor, Sabadell, entre d’altres- i gent que ha vingut d’altres llocs per refer la seva vida. Ara es mostra cautelós i escèptic, molt, davant l’anunci de treva de l’ortanització terrorista.

         Pregunta: Ni oblida ni perdona?

         Resposta: Oblidar, no, Perdonar? Dependrà de si m’ho demanen algun dia. De moment, no m’ho plantejo perquè ningú no m’ha demanat el perdó.

           P: I si li ho demanen ara?

         R: M’ho plantejaria. I potser m’ho pensaré onze anys abans de dir res. De fet, jo soc una persona religiosa i, probablement, si em demanessin el perdó, els el donaria        

P: Creu sincera la voluntat de treva d’ETA?

         R: No. M’agradaria però no me la puc creure.

         P: Bona part de la classe política ha passat del tancament aferrissat a l’esperança prudent...

         R: La classe política és la classe política i no poden pensar mai com les víctimes del terrorisme.

         P: Aznar gairebé deixa la pell en un atemptat d’ETA.

         R: Sí, i també ens diu que ell ha estat una víctima del terrorisme, però s’oblida molt ràpidament de la resta de víctimes. Colom ja ho va dir dijous: “Cal negociar amb ETA”. I ho farán.

         P: I no s’hauria de fer?

         R: El problema es que la treva que suposadament ha plantejat ETA es un xantatge!

         P: Es una treva sense condicions i indefinida...

         R:No ho és, en tant que es guarden les armes per vigilar i, sempre que vulguin, poder-les tornar a utilitzar. El que planteja ETA no es una treva.

         P: Qué es una treva, doncs?

         R: L’alto el foc que dos bàndols fan per resoldre una guerra, i per poder negociar després. Però que jo sàpiga, aquí no hi havia cap guerra.

         P: ETA sempre ha parlat de contenciós amb l’Estat espanyol i frencés i, per ells, es clar, ha fet una guerra.

         R: Sí, però la veritable voluntat de treva, una treva real, implicaria l’entrega de les armes i la localització de tots els terroristes de la banda.

         P: Ho posa molt difícil.

         R: Però ho haurien de fer. I a partir d’aquell moment, l’obertura de tota mena de negociacions, les que vulguin i sobre el que vulguin. Fins i tot, si volen, la reducció de condemnes per als delinqüents.

         P: Bé, suposem que d’aqui a un temps ETA entrega les armes.

         R: Sincerament, això és molt suposar.

         R: fem l’esforç.

         P: Ja està fet. I ara què?

         R: Aleshores què passa amb els presos de l’organització?

         R: Doncs que els deixaran lliures. Tots indultats, reinserits i amb feina, com ja ha passat amb 87 terroristes indultats. Sense comptar bastants més que ja gaudeixen d’altres tipus de privilegis penitenciaris.

         P: Per aconseguir la pau, sembla que cal pactar.

         R: Sí. Però no fent-ho com diu Carod-Rovira, pactant una llei de punt final per oblidar-nos del terrorisme d’ETA i també del dels GAL.

         P: I com tractaria els presos?

         R: Res d’indults generals. Cas per cas, s’hauria de veure què cal fer.

         P: sense concessions no hi haurà pau possible...

         R: Jo ja sé que el final d’ETA mai no serà just. Però sobretot no ho serà per a les víctimes del terrorisme. Mai! La justícia, amb les víctimes no existeix.

         P: La seva associació es pronunciarà oficialment d’alguna manera?

         R: No hem tingut temps de parlar-ne encara.

         P: I si arriben els indults generalitzats?

         R: Els haurem d’acatar i ens haurem de fotre. Però no m’agradaria que indultessin els terroristes de la matança d’Hipercor. Haurien de complir les condemnes. I jo ara ja no sé si Mercedes Ernaga i Domingo Troitiño (dos dels condemnats per l’atemptat) són a la presó.

         P: La presidenta de l’associació, Ana María Vidal-Abarca, diu que després de tants morts, ara està en perill la unitat d’Espanya.

         R: Ho diu per fotre, perquè es basca i sap que això molesta a Arzallus i companyia. Però el problema de les víctimes no es polític.

         P: Per tant, si ara el País Basc obté el dret a l’autodeterminació i, en últim extrem, la independència, a vostè no el preocupa gens?

         R: Ni a mi ni crec que a cap de les víctimes. Se’ns en fot. Volen la independència, que la tinguin. Però que la reclamin per vies democràtiques. No a través del terrorisme.

         P: Malgrat el seu escepticisme, no li queda una mica d’esperança?

         R: Més que esperança, es un desig. Que s’acabi.