lunes, 20 de junio de 2022

18 junio 2022 (2) TotBarcelona (entrevista)

18 juny 2022 


 

Les ferides d’Hipercor, 35 anys després: “L’Estat no ens ha ajudat mai”

Familiars de les víctimes mortals de l'atemptat més mortífer d'ETA retreuen les traves per ser indemnitzades

“Si dic el que penso seria massa fort. Però sento desil·lusió i desengany amb tots els polítics. No n’hi ha cap que es salvi”. Enrique Vicente es mossega poc la llengua mentre parla de les seqüeles que li han quedat per a tota la vida degut a l’absència dels seus dos fills menors d’edat, assassinats per ETA en l’atemptat a l’Hipercor de Barcelona. Aquest diumenge es compleixen 35 anys de la major matança perpetrada per la banda terrorista en cinc dècades d’existència, amb 21 morts i 46 ferits reconeguts per l’explosió d’un cotxe bomba al garatge del centre comercial de la Meridiana.

De la mateixa forma que el seu marit va haver de deixar de fer d’electricista, Núria Manzanares va abandonar la perruqueria on es guanyava el sou al quedar impossibilitada per treballar quan va perdre la Sílvia, de 12 anys, el Jordi, de 9 anys, i la seva germana, la Mercè. El matrimoni diu haver-se sentit menystingut per les institucions que estaven obligades a esmerçar-se per alleugerir un dolor infinit.

“No ens han assessorat gens bé, no hem estat ben tractats ni s’han preocupat de res, començant pel Ministeri de l’Interior i passant pels polítics de torn”, deixa anar Núria Manzanares. Enrique Vicente rebla la queixa de la seva dona: assenyala que el desemparament va culminar amb un episodi desconcertant, en què l’Estat va litigar contra tots dos fins a furtar-los una paga pels danys psicològics causats per l’atemptat i que acrediten informes forenses.

Obligats a retornar pensions

Tot i que se’ls va diagnosticar una incapacitat permanent absoluta a causa de la depressió i l’estrès postraumàtic que la parella va desenvolupar anys després del crim, la Seguretat Social i el Ministeri d’Economia van recórrer contra la pensió extraordinària doble que dos jutjats socials de Barcelona havien reconegut que marit i muller tenien dret a ingressar el 2007. Van apel·lar malgrat que les resolucions no deixaven dubte que la malaltia derivava de l’acte terrorista.

L’Estat va replicar que no hi havia motiu perquè ingressessin un ajut especial. Adduïa que no es pot considerar que el matrimoni sigui víctima, perquè no estava a Hipercor en el moment de l’explosió.

Després d’una sèrie de sentències contradictòries, que van donar i treure la raó a una part i l’altra, el Tribunal Suprem va alinear-se amb la tesi del Govern espanyol. Així que, en cas de trastorns psicològics crònics de familiars directes dels difunts d’un atac terrorista, l’Estat no ha d’abonar als afectats res més que la pensió ordinària. El patiment de la Núria i l’Enrique es compensa igual que si les afeccions haguessin sigut fruit d’un accident laboral convencional.

“És trist i surrealista. Els criteris científics diuen que no té res a veure haver estat o no present per desenvolupar seqüeles psiquiàtriques”, contraposa Robert Manrique, membre de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT). Manrique era carnisser a Hipercor, on va resultar ferit de gravetat. Fa dècades que tracta de guiar les víctimes d’atemptats per fer valer els seus drets. Les desventures burocràtiques de fa 35 anys no han variat gaire amb les que revelen les víctimes més recents, les dels atemptats del 17-A a la Rambla i a Cambrils. “No hem après res, seguim igual. Són errades que es repeteixen constantment. A Hipercor es va atendre la gent? No. Abans? No, però és que després tampoc”, critica.

Més de 20 anys després que ETA li arrenqués tres familiars de cop, l’Enrique es va veure obligat a reemborsar diners a l’Estat. “Vaig haver de tornar els tres o quatre mesos de pensió doble que vaig rebre i que ells deien que vaig cobrar de més. La meva senyora no la va arribar a ingressar. Ja no és que mai no han fet cap seguiment del nostre cas, és que a sobre ens han negat que siguem víctimes del terrorisme!”, exclama.

Montserrat Fortuny és l’advocada que va tractar de fer justícia per al matrimoni. “El més dolorós és que el TSJC es va dividir en aquest cas, en què no es discutia la malaltia. La mateixa sala va dir que la Núria sí que tenia dret a la pensió i després va dir que l’Enrique no el tenia, tot i ser dos casos idèntics”, indica la lletrada. Ressalta que, sense cap modificació de la llei, altres damnificats amb trastorns psicològics severs -com pot ser el cas de testimonis i de parents de víctimes del 17-A– toparan amb la mateixa doctrina restrictiva.

Desencisada, la Núria es mostra implacable: “El ministeri és qui ens hauria de protegir, és a qui li donem la nostra confiança perquè, si passa una desgràcia com aquella, ens cuidi i ens torni els drets que ens pertanyen. Però hi posa traves”.

Orfe als 7 anys

Els terroristes Domingo Troitiño, Josefa Ernaga i Rafael Caride Simón, induïts per Santi Potros, van escapçar vides provocant un infern a Hipercor. I, alhora, en van capgirar moltes d’altres per sempre més. Igual que la Núria i l’Enrique van quedar-se sense dos fills, l’atemptat va arrabassar el pare i la mare a Jordi Morales quan tenia tan sols 7 anys.

Els progenitors es deien Rafael Morales i Teresa Daza. L’atac va frustrar també que el Jordi compartís la infància amb un germà o una germana: la seva mare estava embarassada.

“L’àvia calculava que havia d’estar de 6 o 7 mesos”, rememora el noi, que ara té 42 anys. No recorda el moment en què li van fer saber que s’havia quedat orfe. “A la meva ment, hi ha un any i mig en blanc. És com si aquell temps hagués desaparegut de la meva vida. El meu únic record dels 15 mesos després que els meus pares morissin és la meva família a casa de la meva àvia, tots vestits de negre i plorant”, relata.

El Jordi no va rebre teràpia fins que va complir la majoria d’edat. “Entre els 7 i els 18 anys, l’ajuda va ser zero. No em van oferir cap psicòleg, i l’hagués necessitat. Jo era el dolent de classe. Vaig suspendre totes les assignatures de l’EGB, excepte Plàstica i Gimnàstica; vaig passar d’estudiar i de tot fins als 14 anys. Era el rebel, en tots els sentits”, evoca.

Va conèixer la primera psicòloga que el va tractar –l’especialista Sara Bosch, que ha atès víctimes d’Hipercor, l’11-M, el 17-A i d’altres crims– després que Manrique ensopegués amb ell de forma fortuïta. Va ser durant un partit a Montjuïc, el 1998, quan va conèixer els monitors de l’equip on el jove entrenava. Morales afirma que, fins aleshores, Interior no li havia dispensat cap suport ni cap pensió d’orfandat.

“El Robert, una persona normal i corrent d’una associació de víctimes, va dedicar 11 anys a trobar-me, un nen que tothom sabia que existia perquè el meu cas va sortir a tota la premsa. L’Estat no va moure cap dit per ajudar-lo. L’Estat no em va contactar, ni tan sols em va buscar. Si n’hagués tingut, d’interès, quant hagués trigat a trobar-me? Una hora? Dues?”, es pregunta el Jordi.

Víctimes localitzades anys després

Manrique va remoure cel i terra per cercar cadascuna de les víctimes que consten a la sentència amb què l’Audiència Nacional va despatxar el cas el 1989. Assegura que, quan en trobava una, la resposta gairebé sempre era la mateixa, similar a la que li donen ara els afectats del 17-A que es dedica a localitzar per informar-los dels seus drets: Interior no les contacta per comunicar-los que tenen dret a tramitar la sol·licitud per ser indemnitzats.

“El 1999 vaig localitzar una dona que era clienta meva a la carnisseria i el seu fill, tots dos van patir cremades en l’atemptat –rememora Manrique–. Quan la vaig telefonar, es pensava que l’enganyava. “Tu no ets el meu Robert”, em cridava. Pensava que jo era mort. Vaig viatjar a casa seva a Almonte, a Huelva, perquè em cregués. Havien passat 10 anys de la sentència i mai ningú no se li va adreçar per avisar-la que la reconeixia com a víctima. Després de molts anys, vam aconseguir que cobrés la indemnització més la variació de l’IPC. L’últim cop que vaig trobar una víctima d’Hipercor que no coneixia va ser el 2015. No ha cobrat perquè li sortia més car fer la paperassa que el que anava a rebre. Encara hi ha dos noms a la sentència que no sé qui són. He intentat localitzar aquestes dues persones, però m’ha sigut impossible”.

Manrique també va maldar perquè la filla d’una víctima que va néixer sorda després de la matança al centre comercial fos reconeguda el 2003. “El Robert s’ha batut per uns quants casos, també pel meu”, avala Morales. Ell va haver de reclamar durant quatre anys als jutjats perquè no escatimessin una indemnització per la mort del seu pare, que era adoptiu.

“Era obvi que jo era víctima. Al final, ho van admetre, tot i que no em van compensar per la despesa de l’advocat que vaig haver de buscar”, es queixa el Jordi, decebut amb el Govern espanyol: “Et creen problemes que fan que estiguis encara pitjor. Són els que ens haurien d’ajudar, però et creen problemes amb l’Administració i amb la Justícia, quan ja en tenim prou”.

“Vam tancar-nos a casa, plorant”

Manrique sosté que la impressió de ser mal ateses és generalitzada en les víctimes del terrorisme, tant en les de fa dècades com en les del 17-A. “De l’Estat encara espero una carta que em pregunti com em trobo. Sempre penso qui s’hagués fet càrrec de la meva dona i dels meus fills si jo hagués mort a Hipercor. Una altra víctima? Tant de bo, perquè l’Estat no ho hagués fet”, etziba.

L’oblit de les institucions es va abatre aviat sobre la llar destrossada de l’Enrique i la Núria, que van trobar consol criant el seu tercer fill, l’Enric, que mai no va conèixer els seus germans. “Just després de l’atemptat sí que vam rebre un munt de telegrames i de cartes. Des d’aleshores, res més”, resumeix ell. “Fa 35 anys ningú no ens va dir que poguéssim anar enlloc a desfogar-nos, ni a explicar què ens havia passat. Vam tancar-nos a casa, plorant”, confessa ella.

Fa 5 anys, el Jordi va ser una de les víctimes d’Hipercor que es va sentir amb cor d’acudir a un acte institucional al Palau de la Generalitat. Encara li cou una escena que descriu amb ràbia: “Les tres primeres files estaven reservades. Allà van col·locar els polítics i els caps de no sé quins organismes. Jo vaig acabar a l’última fila, tot i que l’homenatge era per a nosaltres! Ningú no va venir a preguntar-me res. Va ser el reflex de la meva vida i de la de moltes víctimes, amb tots ells donant-me l’esquena. Hauria d’haver sigut just al revés: ells al darrere i jo al davant, perquè em veiessin”.

No hay comentarios:

Publicar un comentario