20 maig 2022 La Republica

20 maig 2022 

 

Alex Romaguera, periodista i autor de “Víctimes en so de pau”

“Les víctimes triades resumeixen 50 anys de violència política”

En els darrers cinquanta anys, més d’un miler de persones de l’Estat espanyol han estat assassinades per raons polítiques. El periodista Àlex Romaguera recupera al llibre ‘Víctimes en so de pau’ el testimoni de quinze d’aquestes víctimes

Prevenció inicial

“Inicialment hi va haver una certa prevenció, per part d’algun dels testimonis, d’aparèixer al costat d’altres víctimes en què l’ombra de la persona assassinada té una connotació política”

El punt de partida del llibre és una trobada amb Robert Manrique, víctima de l’atemptat d’Hipercor. Com va anar?

Tot va començar quan Manrique s’adreça al setmanari El Triangle, en què jo col·laborava habitualment. Ell havia rebut la carta de Rafael Caride Simón, d’ETA, en la qual li manife­tava la voluntat de reconèixer el dany causat per l’atemptat d’Hipercor, en què ell havia quedat ferit greument. Vaig quedar amb ell i en vaig fer una notícia. A par­tir d’aquí, em vaig començar a submergir en el món de les víctimes. En un moment, a més, coincideixen dos factors rellevants: d’una banda, el gener del 2011, ETA declara la treva unilateral i verificable i deixa l’activitat armada. Al mateix temps, des de l’oficina d’atenció a les víctimes del govern basc s’impulsen les trobades col·lectives entre víctimes i victimaris. De fet, Maixabel Lasa es veu amb el botxí del seu marit, Juan Mari Jáuregui. A través de Robert Manrique aconsegueixo parlar tant amb ella com amb Mari Carmen Hernández, que és la vídua del regidor del PP de Durango Jesús María Pedrosa.

I què en surt, d’aquelles converses?

Les dues m’expliquen l’objectiu d’aquestes trobades, que s’emmarquen en la voluntat d’apla­ar el terreny per a un procés de reconciliació i d’apropament entre sectors polaritzats del conflicte. Jo vaig seguint el fil d’aquestes trobades, que el 2012 el govern del PP prohibeix, conscient potser que allò desactivava la crispació en la societat basca. També hi ha experiències de trobades semblants a Irlanda del Nord i a Colòmbia. Per a mi, l’element fonamental és que cap al 2014 es produeixen noves trobades, ja de víctimes de colors diversos, i veig que aquests testimonis són rellevants per una dimensió ètica, però també perquè des de la dreta espanyola, a través de les dues associacions de víctimes principals, que són l’AVT i COVITE, es manté un discurs basat en la venjança i l’odi. Considero que cal donar veu a totes aquelles entitats o persones que fan un discurs oposat a aquest, i d’aquí neix el llibre, de la voluntat de trobar quinze persones que des de contextos i vivències molt diferents fan aquesta aportació cap a un model de societat més dialogant i pacífica.

Com va fer la tria dels testimo­nis? Suposo que no devia resultar gens senzill?

Vaig començar amb una llista inicial d’una cinquantena, que la vaig consultar amb Robert Man­ri­que, que m’ha fet d’acompanyant des de l’inici. En tot cas, l’interès, bàsicament, era fer una tria de persones afectades per l’assassinat d’un familiar directe a mans de grups armats molt diversos; és a dir, reconèixer que hi ha hagut violències que s’han expressat des de grups insurreccionals i contra l’ordre establert, i en tres períodes molt delimitats, que són el tardofranquisme, la Transició i el període pròpia­ment democràtic.

I quins objectius es plantejava?

D’una banda, conèixer la violència política de l’Estat espanyol durant aquests cinquanta anys i veure com al marge o independentment de qui havia perpetrat l’assassinat, són persones que tenen en comú que lluny de que­dar-se en la rancúnia pel que han patit, han experimen­tat un procés de resiliència i un compromís en defensa de la pau i la justícia social. El fil conductor que les uneix és la capacitat d’haver integrat el drama a la seva vida personal, però fent-ne un estímul per donar el millor de si mateixes. Vaig pensar que eren persones refe­rents en l’àmbit públic que tenien en comú, d’una banda, el rebuig explícit a la violència expressada en el fet que no hi havia d’haver víctimes de primera ni de segona, que totes han de tenir satisfets els seus drets fonamentals i que han de ser ateses degudament i reconegudes per part de l’Estat. A més, hi ha un altre element fonamental i és que totes elles consideren que perquè tot això es doni, l’Estat ha d’habilitar un marc de convivència just, ha de desfer una arquitectura que està basada en la impunitat i l’oblit d’una sèrie de víctimes.

Ima­gino que, en alguns casos, no deu haver estat senzill convèncer els entrevistats d’aparèixer en un llibre en què hi ha tanta diversitat?

Inicialment hi va haver una certa prevenció, per part d’algun dels testimonis, d’aparèixer al costat d’altres víctimes en què l’ombra de la persona assassinada té una connotació política. Però vaig explicarlos que les unia el principi ètic de reconèixer el dany de l’altre. De fet, tampoc par­tia del no res. Ja hi havia hagut trobades de víctimes d’ETA, dels GAL, fins i tot hi havia hagut la neta del Carrero Blanco. Algunes de les persones que apareixen al llibre ja havien trobat, a través d’alguns actes, un terreny de trobada per compartir.

El llibre també és una prova que la societat i la gent maduren molt més de pressa que els partits?

Les mateixes víctimes posen en valor la capacitat de la societat civil d’establir mecanismes de superació de conflictes. Poso com a exemple les trobades que s’estan produint a Guipúscoa en què es reuneixen veïns que fins ara no es parlaven, fins i tot persones que havien estat activistes d’ETA i d’altres que les havien patit de moltes maneres. Sense dei­xar d’esmentar els dispositius impulsats pels mateixos parlament basc i navarrès amb la presència de les víctimes als entorns escolars. La societat no només està facilitant espais de trobada i diàleg, sinó que, a més, ha aconseguit reconeixements que fins ara no s’havien produït, com el cas de Guillem Agulló, Iolanda González i Carlos Palomino. La societat civil ha estat capaç, amb la seva dinàmica, de situarse al davant de les institucions i els partits polítics. I aquests darrers, que fins ara potser per raons tàctiques o per prevencions no havien actuat, finalment han hagut de ferho. És paradigmàtic el paper de la societat civil. Ja va ser-ho amb Elkarri o Lokarri i ara ho és amb entitats com el Front Social Permanent i el Movimiento por la Paz en l’àmbit de l’Estat, o l’Institut Català Internacional de la Pau o la Fundació per la Pau en el cas de Catalunya. Hi ha tot un moviment que està arrossegant els partits a atendre les diferents casuístiques. Cal posar en valor que en el cas de Catalunya s’ha posat en funcionament la Uni­tat d’Atenció a les Víctimes del Terrorisme, impul­sada per Robert Manrique i Pilar Manjón, per acompanyar les víctimes de la Rambla de Barcelona i de Cambrils, que han estat absolutament desateses per part de l’Estat.

Arribarà el dia en què hi hagi un reconeixement a totes les víctimes, que no hi hagi la distorsió ideològica que denuncia en el llibre?

És molt difícil en la mesura que les mateixes Nacions Uni­des i els principals organismes de drets humans, com ara Amnistia Internacional, estan denunciant que l’Estat espanyol encara no ha fet els deures en un procés de justícia transicional, i això implica posar fi al model d’impunitat i oblit que es va ges­tar durant la Transició. És important remarcar que el 2017 hi va haver la primera trobada de víctimes de la Transició, on es va posar de manifest que hi ha més de 500 víctimes per a les quals no hi ha hagut un procés de justícia ni de reparació. Per tant, fins que l’Estat desactivi els elements que creen un mur jurídic d’impunitat, difícilment es podran reconèixer totes les víctimes. És una de les conclusions del llibre.