13 octubre 2022 naciodigital.cat (opinió)

13 octubre 2022 

 

La biblioteca

«De la biblioteca Pilarín Bayés, m’agrada l’arquitectura, l’amplitud de totes les plantes, la distribució de les taules i el mobiliari, la bona il·luminació i el tracte humà que desprèn»

Sempre he pensat que els bibliotecaris són els professionals més amables que existeixen al món. Tant quan era nen i anava a alguna biblioteca a buscar informació per a l’escola, com quan estudiava a l’institut o a la universitat, com en tota l’edat adulta, quan m’he adreçat al taulell d’una biblioteca per demanar alguna cosa, sempre m’he sentit escoltat. Com més estrany ha sigut el llibre que he volgut consultar, més atenció i més ajuda he rebut. Fins i tot, quan fa anys vaig ser a Washington en una estada doctoral i m’expressava en un anglès deficient, en comptes de fer-se l’orni davant del meu problema comunicatiu, el responsable de la biblioteca s’esforçava perquè jo no marxés amb les mans buides.

El bibliotecari o documentalista és ben diferent d’alguns cambrers, que si estan estressats et porten el cafè amb despit, o d’aquells funcionaris o administratius, de segons quins departaments, que rebufen enfadats, si preguntes massa. És un perfil humà que es mostra serè i receptiu en tot; que quan no trobes allò que busques, et suggereix alternatives. Una vegada, un bibliotecari em va regalar un USB perquè veia que jo no podia anotar tots els títols en una llibreta. Moltíssims cops els treballadors de les biblioteques m’han deixat bolígrafs, punts de llibre, papers per agafar notes o han interromput el que estaven fent per comprovar si aquell volum o aquell altre es va tornar a editar, forma part de cap col·lecció descatalogada, quants dies falten perquè s’exhaureixi el préstec d’un altre usuari i mil coses més.

El somriure, la serenor i el bon tracte que m’han dispensat sempre a les biblioteques es correspon, així mateix, amb aquell silenci tan agradable que es respira dins d’aquests edificis carregats de llibres, cultura i coneixement. No parlo, aquí, de les biblioteques que s’omplen d’escolars que fan xivarri, ja que això és una altra història. Em refereixo a la biblioteca d’estiu, o de capvespre d’hivern i tardor, fora de les hores puntes. És un espai tranquil, de confort intel·lectual, de lectura, de bon estar.

Tots els elogis s’escauen a la nova biblioteca Pilarín Bayés de Vic. Només hi he anat un sol dia i ja n’he quedat meravellat. Com que avui tot funciona en xarxa, és relatiu si el conjunt de llibres a les lleixes i del seu fons bibliogràfic és més o menys nombrós. Per això, la impressió favorable que m’emporto d’una primera visita no és sobre els bons llibres que segur que aplega. M’agrada l’arquitectura, l’amplitud de totes les plantes, la distribució de les taules i el mobiliari, la bona il·luminació i el tracte humà que desprèn. Els horaris són de tot el dia (de 9.30 a 20h), sense interrupció als migdies; obert també el dissabte (de 10 a 14h i de 16 a 19h), així com ben aviat, el diumenge. Una delícia. Tanmateix l’única pega urbanística és que, a fora, les voreres sense pilones aviat seran plenes de patinadors fent-hi cabrioles amb risc d’accident per als vianants.

Les cròniques de la premsa local van narrar l’espectacle inaugural esplèndid i multitudinari de la biblioteca i van recollir les paraules boniques i alegres de la Pilarín. No vaig ser-hi. Vaig preferir d’anar-hi dimarts després de la festa, per veure’n ja les primeres rutines quotidianes. Tot em va semblar lluent i endreçat. Modern com toca al segle XXI, malgrat que els mals auguris ens poden fer creure que l’acceleració de la vida actual ens deixa poc temps per a la lectura solitària i desconnectada del soroll,  refugiats dins de les biblioteques.

A la sortida, quan ja marxava cap a casa, totes les reflexions i la serenor d’esperit em van quedar tallades en sec. El cor se’m va glaçar de cop. Em vaig posar seriós. Em vaig aturar davant la placa que fa memòria del cruel atemptat d’ETA, el 29 de maig de 1991, quan un cotxe bomba va explotar a l’antiga caserna de la Guàrdia Civil. Deu arbres recorden les víctimes. Els seus noms estan escrits, de manera molt digna i emotiva, a les escales que baixen per fora: María Pilar Quesada Araque, Vanesa Ruiz Lara, Ana Cristina Porras López, Francisco Cipriano Díaz, Rosa María Rosas Muñoz, Nuria Ribó Parera, Juan Salas Priz, Juan Chincoa Alés, Maudilia Duque Durán i Ramón Mayo García.

Alguns dels morts eren nens d’entre 8 i 14 anys! Quina barbàrie! Quanta injustícia! Avui serien entre nosaltres! “... els lleons més ferotges / a mi no em fan cap por (...) Marxeu ben lluny (...) no vull plorar ”, diu el poema de l’afroamericana Maya Angelou, penjat dins del recinte, que podríem dirigir als terroristes. Allà on va haver-hi sang i tragèdia, la biblioteca és avui un lloc públic de trobada i recerca que honora les víctimes. Uns estels projectats a la façana van il·luminar els arbres el dia de la seva obertura. La mort criminal l’any 1991 també va provocar un altre silenci, que és trist, dolorós i impossible de reparar. El record queda ja gravat de manera eterna, clavat al formigó al peu de la biblioteca.

Opinió:                     

Només agraïr a Jordi Serrat l’interés que ha mostrat al voler conèixer, de primera má, la intrahistoria que es troba al darrera de tot el que va suposar la lluita veinal per assolir que el solar on es trovaba l’antiga caserna de la Guardia Civil hagi arribat a ser un lloc de retrobament dirigit principalment al servei dels vigatans i la gent osonenca.

De ben segur continuarem el contacte.