1 octubre 1998 Avui

1 octubre 1998

El mateix Enric Sierra va reprendre el tema dies mes tard i l’1 d’octubre publicava la següent informació:

“El cas Scala va ser un crim d’Estat”

Les viudes de l’incendi, ara reconegudes com a víctimes del terrorisme, reviuen els fets

Antonio Egea es fill de Ramón, un dels quatre treballadors que van morir en l’incendi de la sala de festes Scala Barcelona. Ell i el seu germà Juan eren petits quan el seu pare va morir en aquell foc, el 15 de gener de 1978, provocat per quatre còctels molotov. Però des d’aquell fatídic diumenge han conviscut amb aquest dramàtic record. Ara han vist com, vint anys després, el ministeri de l’Interior els ha reconegut com a víctimes del terrorisme (vegeu l’AVUI del dilluns) i que la mort del seu pare no va ser un accident laboral, com fins ara constava en la pensió que cobrava la seva mare, Adelaida Corbalán.

Adelaida i dues viudes més (Josefa Gómez i Otilia Collazo) tindran dret a una pensió especial. La quarta viuda s’ha tornat a casar i per això no podrà accedir a aquesta pensió. La noticia publicada per aquest diari va provocar que ahir compareguessin davant dels mitjans de comunicació.

Antonio Egea va ser molt clar: “L’incendi de la Scala va ser un crim d’Estat. Un muntatge policial, una martingala que se’ls va anar de les mans, perquè la policia tenia coneixement del que estava passant”. En la cara i en la veu se li nota encara la rancúnia envers els presumptes inductors d’aquell atemptat.

I és que segons una sentència de l’Audiència Nacional de Barcelona va quedar provat que la policia va contractar una persona, Joaquín Gambín, perquè s’infiltrés en la CNT i perquè fabriqués els còctels Molotov que després una misteriosa mà va llançar a la sala de festes. Segons la CNT, aquella operació policial encoberta tenia l’objectiu de desmantellar l’organització anarquista.

La por de preguntar

“Jo no vaig voler preguntar mai pel que va passar. Tenia por per les meves dues filles, volia protegir-les”, explica Josefa Gómez, viuda de Bernabé Bravo. Josefa va comparèixer ahir acompanyada de les filles, a les quals ha pogut enviar a la universitat a base de “fregar cases durant el dia i cosir durant la nit”. Reconeix que moltes nits plorava en silenci perquè l’endemà no sabia que els podria donar per menjar.

        

Josefa assegura que no guarda rancor als assassins del seu marit, però reclama el compliment íntegre de les condemnes. En canvi, la seva filla Pepi sí que té ressentiment, i creu que els culpables “haurien de saber el que se sent quan et maten al pare”.

        

Tot i el retard, estan contents que per fi s’hagi reconegut que són víctimes del terrorisme i esperen que els tràmits que els falten per cobrar les 120.000 pessetes mensuals de pensió especial s’agilitin. El delegat a Catalunya de l’Associació Víctimes del Terrorisme, Robert Manrique, va indicar que el reconeixement va arribar a finals de juliol i encara no han començat a cobrar. Des e la Delegació del Govern a Catalunya s’assenyala que el tràmit està a punt de fer-se.