15 març 2023 (2) UAVAT

 15 març 2023

Cas Scala: va ser un atemptat, no un incendi

Jordi Corachan, periodista

Quan pensó en el reportatges que m’han marcat la vida, immediatament em vene a la memoria l’atemptat d’Hipercor, el cas Scala, el genocidi de Ruanda i algun altre. Avui us parlaré del segon cas perqué m’ha trucat l’Antonio Egea, fill d’un dels quatre morts, per recordar-me que es compleixen quaranta-cinc anys de l’atemptat contra la sala de festes, els mateixos anys que les víctimes han estat ignorades i fins i tot trepitjades.

Amb motiu de l’aniversari, l’Ajuntament barceloní ha col·locat un faristol a la cantonada del passeig de Sant Joan i el carrer de Consell de cent per recordar que el 15 de gener de 1978 hi van morir quatre treballadors: Ramón Egea, Bernabé Bravo, Juan Manuel López i David Montoro. Dos regidors de l’equip d’Ada Colau van demanar disculpes pel retard i van criticar la inacció del conjunt d’institucions, cosa que a tothom li va semblar bé. Tot i aixó, va causar perplexitat que el text del faristol qualifiqués de “crim d’estat” el succés – així, tal com raja --, perquè aquesta tesi és la que sempre han defensat els tres militants de la CNT condemnats, malgrat que no compta amb cap suport documental.

Aquell diumenge de gener, al migdía, els tres anarquistas van abandonar l’exitosa manifestació contra els Pactes de la Moncloa convocada per la CNT i cap a les 13.15 hores es van plantar davant de la sala de festes Scala, que eran una mena de Folies Bergère de la burgesia catalana. Xavier, que llavors tenia dinou anys, va llençar un tac de ferro contra una finestra i la va trencar. Instants desprás, cadascun va agafar dos cóctels Molotov i els van llançar pel forat. Els artefactes es van fabricar a la casa de l’anarcosindicalista esmentat a Nouo Barris amb ampolles de Fruco plenes de benzina, a més de clorat de potassa i àcid sulfúric, que en entrar en contacte s’encenen. La moqueta, les catifes vermelles i el mobiliari de fusta van estendre les flames amb rapidesa, fins al punt que els bombers no van poder entrar i els quatre treballadors, que netejaven la sala per a l’actuació de la nit, van morir al seu interior.

“No hi havia d’haver cap mort i menys després d’una protesta laboral”, afirma Antonia Egea, que subratlla que el pare i els Companys eren militants de la UGT. “No és el mateix un accident que un acte provocat. Malgrat tot, el que fa més mal és que ningún ens hagi demanat perdó”, conclou.

No soc objectiu, ja ho sé, perquè a l’Antonio li vaig agafar una gran estima des d’aquell fatídic atemptat, i el mateix em va pasar amb el Robert Manrique, víctima d’Hipercor. Ja sé que un periodista ha de mantener distancia i intentar ser neutral, però ser neutral és una traïdoria quan hi ha un crim tan descomunal.

Els tres anarquistas van ser condemnats a vint anys de presó, dels quals en van cumplir vuit, i mai no van expresar cap signe de penediment. Per la seva banda, la CNT, a través del seu llavors secretari general. Enric Marco, va dir que l’atemptat el van cometre els serveis secrets de l’estat amb la intención d’acabar amb el sindicat. Aleshores ja va parlar de crim d’estat i va assenyalar Joaquín Gambin com el confident que va apartar els tres joves del bon camí.

Mes tard Marco seria expulsat de la CNT per desavinences internes i, després, va ser apartat de la presidència de la principal associació de víctimes dels nazis a Espanya, l’Amical Mauthausen, per inventar-se que va estar al camp de concentración Flossenbürg.

Lluny de la lluita contra el feixisme, Marxo -a qui se li va atorgar la Creu de Sant Jordi- va formar part dels 20.000 espanyols que van treballar per al Tercer Reich sota un acord realitzat el 1941 entre Franco i Hitler, segons la documentación publivada per la BBC.

Enric Marco va morir fa un any, els tres autors de l’atemptat es troben en llibertat desprès d’haver estat vuit anys a la presó i els fills dels quatre morts continúen plorant els pares. Ells són les víctimes de debò.