21 enero 2012 Diari Ara

 20 gener 2012

La llarga espera de la petita Begoña

La primera víctima del terrorisme d’Espanya, una nena de 22 mesos d’edat,
ha estat rescatada de l’oblit després de mig segle de silenci

El 18 de desembre, dos mesos després de l’anunci de l’abandonament definitiu de les armes per part d’ETA, l’esquerra abertzale va fer un gest històric al demanar perdó a les víctimes del terrorisme en un acte al Palau d’Aiete de Sant Sebastià. Tan sols sis dies abans el Govern espanyol havia reconegut oficialment a Begoña Urroz Ibarrola, una nena de menys de dos anys, com la primera víctima del terrorisme arran d’una explosió que mig segle enrere havia tingut lloc molt a prop del Palau d’Aiete.

La tarda del 27 de juny de 1960 Jesusa Ibarrola, resident a Lasarte, va anar fins a l’estació d’Amara per ajudar a la seva tieta que treballava a la consigna. Jesusa anava amb la seva filla Begoña, de 22 mesos d’edat. En un moment determinat va deixar la petita amb la tieta per anar a comprar unes sabates a la nena. Poc després explotava una maleta incendiària col·locada en un armari de la consigna. Era un dels cinc artefactes que detonaren aquella jornada sense que ningú en reivindiqués l’autoria. L’explosió d’Amara va provocar sis ferits, entre ells la petita Begoña, que va patir cremades en el 90% del cos, a resultes de les quals moriria l’endemà.

Els Urroz van transportar el petit fèretre blanc al cementiri mentre la gent celebrava les festes locals. El context lúdic no ajudava. L’històric, tampoc. En ple franquisme ningú parlava d’aquells assumptes i ETA, fundada un any abans, encara era desconeguda. Aquella família humil, doncs, va viure el drama en silenci. “No se’n parlava ni a dins de casa. Era com un tema tabú”, admet Begoña Urroz, una filla que després va tenir el matrimoni i a qui van posar el nom de la seva germana. Així va ser com el silenci i els dubtes sobre l’autoria permeteren que el guàrdia civil José Pardines –mort al 1968 en un tiroteig– passés a ser considerat la primera víctima d’ETA.

El paper de Lluch

El 19 de juny de 1999, trenta-nou anys després de la mort de Begoña, Robert Manrique va conèixer a Ernest Lluch durant un acte commemoratiu del dotzè aniversari de l’atemptat d’Hipercor. Manrique –víctima de l’atemptat i llavors delegat a Catalunya de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT)– i Lluch van parlar d’aquell llunyà atemptat. L’exministre –que avui hauria complert 75 anys- havia llegit la menció que al 1992 José Antonio Pagola, vicari general de la diócesis de Guipúscoa, havia fet en un llibre responsabilitant-ne a ETA. Manrique i la gent de l’AVT fins i tot n’havien parlat amb la gent del Ministeri de l’Interior.

Els dos, sobretot Lluch, van seguir investigant. El dubte era l’autoria. “L’Ernest sabia que no era el mateix que la primera víctima d’ETA fos un guàrdia civil o una nena de 22 mesos”, recorda Manrique. El 19 de setembre Lluch va publicar publicar un article al diari basc El Correo en què recopilava la informació i es referia a Urroz com “el pecat original d’ETA”.

Dos mesos després, el 21 de novembre, Lluch era assassinat a l’aparcament de casa seva, un fet que va afectart molt la Jesusa, amb qui l’exministre s’havia escrit en diverses ocasions. La seva mort, però, va provocar un inici de canvi en els Urroz. “Si Lluch visqués hauria seguit lluitant pel cas de la meva germana. I si ell va fer un pas endavant, nosaltres no podíem callar”, admet Begoña. Des de Barcelona, Manrique prengué el relleu i es posà en contacte amb la família Urroz. “Era un tema de convenciment personal. Havíem de continuar treballant-hi”, admet Manrique, que amb altres víctimes acabà fundant l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT), separant-se d’una AVT que amb Francisco José Alcaraz de president marginava l’ajuda assistencial i polititzava la causa.

Declaració del Congrés

A poc a poc cada cop més gent d’Euskadi, Madrid i Barcelona va anar treballant en el cas, però no ha estat fins els últims dos anys, arran de sortir a la premsa, que tot ha anat molt ràpid. El passat 14 de febrer els Urroz van participar per primer cop en un homenatge de l’Ajuntament de Lasarte amb altres víctimes d’ETA. L’11 de març el Congrés dels Diputats declarava el 27 de juny –data de la mort de Begoña– com el Dia d’Homenatge a les Víctimes del Terrorisme, una proposta que Manrique i d’altres feia anys que plantejaven. A més, la Llei de Reconeixement i Protecció Integral de les Víctimes del Terrorisme del 22 de setembre ha ampliat el termini fins al 1960 (l’anterior es quedava al 1968, any de la mort de Pardines) per incloure-hi Begoña. I al desembre va arribar el reconeixement oficial com víctima del terrorisme.

Malgrat tot, encara hi ha reticències sobre l’autoria. Algunes fonts de l’esquerra abertzale insisteixen a atribuir l’atemptat a l’anarquista Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament. “No volen reconèixer que la seva primera víctima és una nena”, critica Manrique. Historiadors, experts i associacions de víctimes no en tenen cap dubte i recorden que al 1992, quan va caure la cúpula d’ETA a Bidart, a l’ordenador de Txelis, responsable de l’aparell polític, hi van trobar una cronologia on es mencionava la fatídica explosió a l’estació d’Amara.

Sense cap relació

El juny del 2010 els exetarres Joseba Urrusolo Sistiaga i Carmen Gisasola van respondre des de la presó un qüestionari de Capçalera, revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya en què reconeixien que els assassins de Lluch “amb prou feines tenien idea de les seves posicions polítiques sobre Euskal Herria, ni dels articles que escrivia a la premsa” i que van fer l’atemptat “perquè van localitzar un exministre i tenien possibilitats de fer-ho. No hi va haver mes reflexió”.