09 juliol 2012 ElPuntAvui (opinio)

09 juliol 2012

 

 

Record de les víctimes del Iemen

 

 

Esteve Masó

Començo aquest escrit amb una cita publicada fa dos anys:

Dia 2 d'agost del 2010

“Avui fa exactament tres anys i un mes de l'atemptat al Iemen en què van morir tres bascos, cinc catalans i dos iemenites, i cinc persones més en van resultar ferides. No he vist que cap mitjà de comunicació tingués un record per aquelles víctimes i sí que vaig veure a tots els diaris que el 28 de juny d'aquest any es va fer un acte institucional al Congrés dels Diputats de Madrid el Dia de les Víctimes del Terrorisme. No hi érem tots. Es varen recordar les víctimes del terrorisme d'ETA, de l'11-M... i cap paraula per les víctimes civils que han sofert un atemptat terrorista fora de les fronteres: Irlanda, Estats Units, Colòmbia Iemen, Londres, Egipte...”

És molt trist haver de constatar com va passant el temps i ningú parla de les víctimes civils que han mort o han estat ferides en atemptats fora del territori de l'Estat espanyol.

Aquests últims dies han sortit notícies al diaris parlant de l'atemptat de l'Hipercor de Barcelona: hi ha hagut contacte entre víctimes i assassins. És molt greu constatar que després de vint-i-cinc anys encara no estigui tot solucionat. De l'atemptat del Iemen només en fa cinc anys. Les víctimes d'aquest atemptat hem d'esperar vint anys més per què se'n comenci a parlar una mica i algú es comenci a plantejar alguna solució?

El temps va passant i el reconeixement de les víctimes civils mortes o ferides a l'estranger ningú les recorda.

Algú hi ha reflexionat, en el fet que les víctimes del territori de l'Estat espanyol a l'estranger estant passant pel mateix tràngol? Per què no hi tenen el mateix reconeixement?

Opinió:

La carta de l'amic Esteve Massó es una nova mostra mes de la realitat que es viu en el mon de les víctimes del terrorisme, una mostra mes de com hi han víctimes que son invisibles per les administracions. Víctimes que no han estat ni tan sols convidades pels organitzadors dels actes de homenatge que altres víctimes hem rebut, una situació que malauradament es comú en els últims anys, perque sembla que només tinguin drets aquelles víctimes que bé pertanyen a una sigla (o a mes de una) o bé estan encantades de postrar-se al davant del partidisme que mes els agrada. Però... què pasa amb aquelles que no pertanyen a cap entitat o aquelles que ni tan sols ha estat localitzades?

Això em fa pensar que existeixen víctimes de las que ni entitats ni administracions es volen fer càrrec. Però no per això deixen de patir els efectes de un atemptat, malgrat no els valoren les seves seqüeles de manera igualitària (son espanyols només en un 40 per cent alhora de ser indemnitzades) i ni tan sols els donen el dret a rebre una “GranCruz” o una “Encomienda” o els ajuts econòmics que la llei ofereix.

I el mes fotut de tot es que sembla que no interesa a ningú canviar les coses.

Una prova es la carta de l'Esteve perque només cal conversar amb aquestes víctimes per sentir l'abandonament el que están sotmesos.