23 abril 2020 (18.04.20)
El mal del qual no
ens protegeix ningú: morir en soledad
«Prevenir és dir ben alt i ben clar que som molts els
companys i companyes de professió que demanem, igual d'alt i clar, que es
revisi el protocol d'acompanyament de la mort»
Sara Bosch és psicòloga sanitària i experta en trauma i presidenta de UAVAT
Aquests
dies tots parlem d’emocions. De l’impacte psicològic dels fets que ens envolten darrerament. De les
cures, dels recursos que podem fer servir, de la manera com ens podem protegir
d’un mal que no s’elimina amb sabó. Hi ha ajuda a què podem recórrer. Hi ha
telèfons als quals podem trucar i els psicòlegs ens podran atendre. Hi ha
serveis de suport especialitzats. Un aplaudiment per a ells també. Però a més
ens donen missatges professionals que ens auguren molts possibles trastorns
posttraumàtics i de duel patològic. Un missatge al vent…
Els
psicòlegs, com a professionals sanitaris, vetllem per la salut mental. No sols sabem donar pautes quan
estem malament. No sols podem estar a l’altra banda d’un telèfon o d’una taula
de consulta. Els psicòlegs també fem prevenció. I us n’alertem. La salut
mental, la de tothom, mereix el màxim respecte i consideració. I això no
s’aconsegueix solament donant suport després.
Prevenir és dir ben alt i ben clar que som molts els
companys i companyes de professió que demanem, igual d’alt i clar, que es
revisi el protocol d’acompanyament de la mort. No sols és un dret, sinó una
necessitat essencial. El dret que té la gent d’acomiadar-se. El dret dels seus
envers algun dels seus, el dret de poder-los veure per última vegada. A dir un
simple adeu. Amb tantes màscares com calguin. Penseu-hi. Organitzeu-ho. Cerqueu
fórmules. Milloreu les que hi ha. No n’hi ha prou de posar límits i
prohibicions que esbiaixen, sense haver previst i organitzat alhora una
alternativa al comiat, a l’homenatge dels nostres morts. No és bo. No és fer el
possible. No ho és. Si en alguns casos se’n promouen, bé se’n poden promoure en
tots els altres. I bé que es podia haver fet abans. El dolor no té frontera ni
moment millor. Com tantes vegades, la gestió de l’emergència s’oblida que hi ha
detalls que marquen la diferència entre protegir i tenir cura. Ells no tenen la
culpa de les nostres mancances.
Entenc, òbviament, les mesures amb les quals tenim
l’obligació primer. Que hi ha situacions o circumstàncies inamovibles, sense opció.
Però cada dia sentim casos reals que ens causen, si més no, perplexitat. I
també indignació profunda. Perquè pensem que, en algun grau, es podrien fer
coses diferents. Personalment em costa d’acceptar com a inamovibles les
actuals.
No sols llancem un missatge premonitori de patologia, us
demanem que revalueu aquest protocol. Els vostres remeis són cotilles que
ofeguen molta gent. Massa. Calen realment? Conscients de les mesures de
seguretat, podem anar a treballar, podem anar a comprar, podem coincidir al
metro. Però només tres al cementiri.
Llista de psicólegs d’adherits:
Íngrid Banus, Dolors Badenas, Yolanda Ballesteros, Mar
Borrego, Miquel Castelló, Caro Clará, Rebeca Espasa, Catalina Estradas, Lourdes
Fernández, Mertxe Fernández, Teresa Garriga, Glòria Tribal, Carmen Gispert,
Dolor Gonyalons, Ana Isabel Guerrero, Beatriz López, Marta López, Mireia
Martínez, Olga Navalles, Silvia Noguer, Ariadna Nuño, Eva Pueyo, Carla Tutti,
Anna Quintana, Manuel Ramos, Mari Pau Rosas, Ramón Torra
Opinió:
Es un privilegi poder
treballat amb gent tant competent i amb tants coneixements com la
Sara Boschla
UAVAT. I
No hay comentarios:
Publicar un comentario