19 novembre 2020 (12.11.20) El9NOU
“Tinc un crit molt fort gravat a la memòria que no em marxarà mai”
Elisabet Caritg, víctima dels atemptats del 17-A en què la seva mare va perdre la vida
L’inici del judici pela atemptats del 17-A ha fet reviure aquell fatídic dia en què passejava tranquil·lament per les Rambles amb la seva mare a Elisabet Caritg, veïna de Sant Hipòlit. “Acavàbem de passar el mercat de la Boqueria i ena va venir de decidir entre-hi o no”, explica. Elles anaven en la mateixa trajectòria que després va seguir la furgoneta, que els va aparèixer “per l’esquena i a traició”. Caritg recorda “un crit molt foro, que encara el tionc gravat a la memòria i que no em marxarà mai”. I “a partir d’aquí tot s’acaba, ens separa de la mare i no la veiem mai més en vida”. Pepita Codina va ser una de les 16 victimes dels atemptats que van marcar un abans i un després en el si de la seva familia. “Es la mare, t’ha donat la vida i que la prenguin així es dur”, diu la filla, “la pena i la impotencia la tendré sempre”.
En aquell moment, explica tres anyus després, “no saps que és un atemptat”, veia “la gent ensangonada, tothom estava ferit”. Quanta prende conciencia era al terra “no sabia què havia passat”. Després els van portar fins al Liceu, on havia de passar una ambulancia: “No hi havia la mama”, i no va saber res d’ella fins al cap de dos dies. Aquest patiment de no saber “no l’oblidare mai”.
Tot i la vivència esfereïdora que l’ha marcat per sempre, “no ens reconeixen ni un trastorn posttraumàtic, has estat en un atemptat, t’han matat la mare i es qüestionen si tens estrès postraumàtic”, lamenta, i d’altres, afegeix, “no són ni reconegudes com a víctimes perquè no eren a la trajectòria” de la furgoneta. Per part de l’Estat, l’ajuda “ha estat zero, s’han portat molt malament”, asegura. Per sort ella, relata, des de l’inici ha estat “molt acompanyada” per part dels professionals de Salut Mental de l’Hospital Universitari de Vic, on tres anys després continua l’atenció amb la psicòloga Lola Riesco i la psiquiatra Montserrat Serra, ja que, diu, les seqüeles que van per dins.
Al cap d’uns messos dels atemptats Caritg i la seva familia es van posar en contacte amb la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT) i diu que des de l’entitat aseguren que “és la primera vegada que es troben amb aquest maltractament tan xagerat respcte a les víctimes”. A través de l’Associació ha conegut altres persones que han patit les conseqüències de l’atemptat. Caritg fa notar que ningú entén que es negués la creació de comissions d’investigació sobre els fets, “sembla que no ens deixan arribar al final de què va passar i si es podría haber evitat”. La víctima afegeix que “amb tants bastons a les rodes sembla que hi hagi coses que no sabem i no expliquen”. Tot plegat, “et fa sentir que no ets ningú davant la maquinària de l’Estat, et sens molt indefens”, i afegeix que per exemple “tenim tot el dret a saber si l’imam tenía relació amb el CNI, si és mort o no. Si està clar i no hi ha res a amagar, s’ensenyen les proves, que ho demostrin i s’acaba al tema”.
La veina de Sant Hipòlit diu, que el judici “comença amb moltes traves”. “Em va sorprendre molt quan em van dir que no els acusaven de assassinat”, asegura, no entén com és que la fiscalia no ho ha fet. I davant la declaració d’un dels joves jutjats aquesta setmana en què mostra penediment, asegura que “per mi no es cap penediment, no puc entendre els seus pensaments” i afegeix que “els radicalismes no porten enlloc”.
Després de “tres anys oblidats totalment”, ara tornen a surtir als mitjans de comunicació les imatges d’aquells fets. Ella no les pot veure, “intento no mirar-les”, però lamentablement les tindrà gravades a la ment per sempre.
Opinió:
Várem contacta amb la Elisabet i la seva familia quan estava a punt de cumplir-se el priumer any de l’atemptat. En cap moment ens varem poder imaginar que des de l’administració competent ens estiguesin enganyant quan, de molt bona fe, preguntavem per saber com estaven les víctimes.
S’ens deia que tot estava controlat i coordinat pero localitzar i després visitar a casa seva a la Elisabet i la seva familia ens va convençer, encara mes, de cóm de enganyats podiem estar.
Un dia, mes endavant, podrem parlar de la gent que es van trobar en els primers messos i que es van aprofitar del suu dolor. Tindrem temps de fer-ho. Però ara mateix els nostres esforços están destinats a ajudar-los en el judici i en tota la assistència que necesiten.
Queda molta feina a fer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario