07 abril 2021 (3) Ara (opinió)

07 abril 2021

 

Un cavaller basc

Gemma Calvet

Ahir al matí, d'hora, el diputat basc Jon Iñarritu em va escriure. Em donava la notícia, colpidora, de les que et confronten a la memòria viva. Coneixia la nostra relació, discreta, de vint anys, i l’estima que sempre li vaig tenir. El seu missatge anava acompanyat d’un comentari que segur que accepta que reprodueixi: “Se ha ido una buena persona y siempre comprometido, podía haber vivido mucho mejor y ha estado hasta el final”. Julen Madariaga ha mort, i amb ell se'n va una etapa de la lluita antifranquista basca i de les complexitats d’una democràcia que va renunciar a donar plena garantia de continuïtat al fet diferencial territorial. També una història de terror, punyent, de violència injusta. La crònica oficial de la seva vida està feta. Però hi havia un Julen que era un cavaller culte, ple de vida, d’enginy, de converses llargues, de natura, d’estima, que fugia del sectarisme, i sobretot un home ple de misteri i de gran poder estratègic. Ell em va ensenyar que l’enigma basc era molt més complex del que va anunciar Sabina a la seva cançó. Ningú és qui sembla, però tot és molt senzill. Sabia qui era qui, a tots els racons, i era difícil que la seva mirada humanista no es traduís en determinats moments en sentències molt clares. Recordo un passeig tranquil per Sant Sebastià i recordo la seva indignació amb els que s’havien fet milionaris a costa de l’esquerra abertzale. “Los de los negocios, esto sí que es inmoralidad”, deia, i amb això traduïa un esperit ètic que a la seva manera va mantenir en els seus viatges misteriosos, a Irlanda del Nord, a París, a tants indrets, i en el refugi domèstic en plena natura, criant fills i filles compromesos, lluny de luxes i pretensions. Amb ell ha marxat molt de tot el que mai se sabrà, misteri necessari d’un home que sabia reconèixer l’altre. En el seu arrest domiciliari a París rebia visites amb les ganes de poder seguir creant fil de pau i d’amistat profunda. Vida, música, alguna confidència i moltes preguntes, a partir del seu clàssic: “Cómo lo ves?”

El Julen sabía que calia analitzar el context, que calia canviar posicions, que s‘havia  de trobar amb persones amb qui conectar en pactes de discreció i de subtilitat, per avançar en la solució d’un problema enquistat i que es resistía a la raó dels partits polítics i a la raó d’estat.

Certament, com deia ahir un home també compromés amb la pau, i víctima del terrorisme, Robert Manrique, Julen Madariaga va crear uns espais de diàleg insòlits en aquell context. Estic segura que avui el Julen diría: “Cuéntalo, Gemma, cojones, que ya está bien de callar tanto”. Vaig rebre la petició expressa d’ell d’organitzar un sopar de sis persones que va reunir al voltant d’una taula, gràcies també al Robert i al coratge i generositat de les víctimes assistents, una confrontació dialéctica molt profunda sobre el dolor etern de la violencia, la dificultat de la condemna explícita, la cadena de presons que la complexitat histórica comportava i sobretot la irracionalitat del mal als innocents. Aquell sopar difícil, dur, dolorós, que els protagonistas quan vulgui  ja l’explicarán, va ser el preludi de moltes iniciatives on el mai apareixia, però hi era.

Ell va donar la força i el sentit per sembrar accions de pau en les quals algunes ens vam comprometre fort. La iniciativa jurídica per un procés de pau a Euskadi, que van signar milers de juristes de l’Estat, entre d’altres Esther Giménez-Salinas i la magistrada i gran amiga del Julen Silvia Ventura. El moviment de dones Ahotsak, impulsat per Gemma Zabaleta i Jone Goirizelaia, i a Catalunya per Merçè Pigem, Roser Ràfols i Ester Capella, entre moltes dones. I el congrés pel procés de pau al País Basc, organitzat amb Viçens Fisas i associacions de juristes al Parlament de Catalunya, validat amb coratge polític pels presidents Pasqual Maragall i Ernest Benach. Aquella decisió política va ser molt difícil i va ser Jaume Badia qui al final va trovar el desllorigador. En aquell congrés hi va aparèixer Brian Curry, el mediador del procés de pau a Sud-áfrica i Irlanda del Nord. I allà, en plena discussió entre Jone Goirizelaia i Margarita Robles, allà, on van començar moltes coses, sense ser-hi, també hi era el Julen. Ell sempre deia que la historia la fan els que no surten als llibres. David Fernàndez, per ser justos, també és d’aquesta rara forma de fer historia.

La vida d’aquest cavaller basc és molt més que el relat èpic de la seva biografía. És molt més. Ens ha deixat un home que sabia què vol dir compromís discret i constant. Julen Madariaga, basc i bo, forma part d’aquests cavallers de l’antifranquisme –com el català August Gil Matamala- que mai han renunciat a la memoria i al compromía democràtic i humanista permanent en defensa de la identitat col·lectiva, cultural i política.

Opinió:

Doncs si, tinc de donar la raó a la Gemma Calvet quan diu que “aquell sopar difícil, dur, dolorós, que els protagonistas quan vulgui  ja l’explicarán”… es ben cert.

L’explicaré amb calma quan tingui temps de acabar el llibre que m’en encarregat sobre als mes de trenta anys de tasca assistèncial amb tantes i tantes víctimes de atemptats terroristes de tantes i tantes diferents bandes terroristes. I sobre les trobades i reunions mantingudes amb moltes persones de las que, segurament, alguna no li agradará el que pugui explicar. Però quan es parla en primera persona i amb tot documentat, a qui no li agradi que s’hi posi fulles…

Mentrestant, encara no ha arribat al moment de fer-ho.