31 marzo 2021
Ignacio Sánchez-Cuenca, Catedràtic de Sociología a la Universitat Carlos III
El terrorisme sempre ha actuat en secret
Ignacio Sánchez-Cuenca, Catedrátic de Ciència Politica a la Universitat Carlos III de Madrid. Fa investigacions acadèmiques i participa en l’esfera púiblica, arab publicacions i col-laborant en diversos mitjans de comunicaci6. Es autor de La desfachatez intelectual (Catarata) Atado y bien atado (Alianza Editorial).
El terrorisme s l’arma dels pobres?
Moltes vegades es parla de l’arma dels pobres, o dels febles. Crec que hi ha una part de raó en aixó. El terme "terrorisme" está molt carregat de política. S’utilitza amb finalitats deslegitimadores, per criticar. Desd’un punt de vista academic, intento buscar un punt de vista més imparcial, que consisteix a suposar que el terrorisme es el tipus de violència que observem quan hi ha molta asimetria entre les parts. Com més feble es una part en relació amb l’altra, comn més feble és un grup armat en relació amb l’Es-tat, més probable es que, finalment, recorri a tàctiques terroristes. En aquest sentit, es pot interpretar el terrorisme com una arma dels febles.
El terrorisme, básicament, es un métode, una eina, susceptible de ser utilitzada per uns o altres?
Efectivament, s’utilitza amb finalitats molt diferents. Les estratègies terroristes tenen un origen históric clar en els anarquistes del segle XIX, amb l’arribada de la propaganda pel fet. Entre els seus grans usos, el terrorisme ha estat utilitzat corn un instrument per provocar una revolució, qu es el que van pretendre els anarquistes, i que després han repetit moltes organitzacions extremistes de l’esquerra. Poses bombes o assassines persones de les forces de seguretat de l’Estat amb la idea que les masses obrin els ulls, es mobilitzin i participin en un moviment revolucionari. Així, el terrorisme seria l’espuma que encendría la metxa. Una altra forma d’utilitzar-lo té a veure amb moviments de caràcter nacionalista, que reivindiquen un territori i pressionen l’Estat perque acabi fent concessions. Per exemple, perquè la Gran Bretanya s’oblidi d’Irlanda del Nord i aquesta es pugui reunificar amb la República d’Irlanda. O que el País Basc celebri un referendum d’independència. En qualsevol cas, aquests moviments segueixen una lógica diferent de la del terrorisme esquerrá. Hi ha també un terrorisme d’extrema dreta, que ha estat frequent en la história. Pretén, mitjançant atemptats indiscriminats contra la població civil, generar una sensaci6 d’ansietat, de terror, que crei les condicions per a un cop d’Estat.
A la llum de fenómens com l’anomenat "terrorismo islàmic", es podría parlar,també, d’un terrorisme religiós?
Amb aixó els meus col.legues no solen estar-hi d’acord, peò crec que l’onada de terrorisme islamista es com una irradiació del terrorisme revolucionari, d’esque-res. No comparteix gairebé res amb aquest, però sl la idea que cal substituir els règims existents per convertir-los en una altra cosa. Els grups d’extrema esquerra utilitzaven la violencia per intentar aconseguir régims socialistes o comunistes. Els islamistes no han inventat res nou. El que han fet es portar les estratègies terroristes fins a l’extrem.
En contra del que sembla, el terrorisme en realitat no está molt teoritzat?
Si, el terrorisme está molt estudiat i teoritzat. Esmento en aquest llibre que un dels principals teoritzadors de la violencia terrorista d’esquerres va set un espanyol exiliat, de qui ningfi parla a Espanya: Abraham Guillén. Va lluitar a la Guerra Civil. Empresonat pel franquisme, va fugir de la presó i se’n va poder anar a l’Argentina, i després a l’Uruguai. Va ser el gran técnic del que es va anomenar la "guerrilla urbana’, que jo anomeno terrorisme revolucionari. Va distingir molt bé les condicions per fer la revolució en un pals més rural, com era Cuba, amb l’estratègia de Fidel Castro i del Che Guevara. Va pensa rque aixó no tenia sentit en paiisos més desenvolupats, corn l’Argentina i l’Uruguai, i va teoritzar sobre la guerrilla urbana. Gai-rebe sempre hi ha algun técnic al darrere d’aquests moviments. En el cas de l’islamisme, per exemple, encara que també es poc conegut, hi ha un siri, que va estar vivint a Espanya fins als atemptats del març de1l 2004: Al Suri. Va escriure un tractat de mil pàgines sobre la violencia en els moviments islamistes
De totes maneres, caldria parlar mesde terrorismes, en plural, que de terroris-me?
N’hi ha moltes varietats, però crec que es possible trobar una arrel comuna a tots els tipus de terrorisme. ]o he defensat que un factor compartit pel terrorisme es la lluita clandestina. Aquesta es la diferencia amb les guerrilles. Les guerrilles controlen un territori, es fan fortes a les muntanyes, o on sigui, i es transformen en una especie d’Estat a l’ombra, que exerceix una autoritat sobre la població local, extreu recursos, imparteix justlcia, etc. Peró el terrorisme sempre ha actuat en secret. Per això es un recurs que utilitzen els mes febles. Els que ni tan sols tenen la capacitat d’enfrontar-se a un Estat directament, com ho feia la guerrilla colombiana, salvadorenca..., o el ma-teix Vietnam.
Per qué, en elas d’Europa, sorgeix el, diguem-ne, neoterrorisme en paisos com Alemanya, Itália o Espanya?
Aixó es el cot del llibre. A curt termini, les mobilitzacions del 68 no tenen consequències polítiques. Van suposar un canvi social molt important, aixó sí. Es van estendre per tot el mon, des de França als EUA. En alguns d’aquests paisos van surgir grups armats i en altres no. Per qué? Mirant enrere, es veu que només sorgeix un terrorisme d’esquerres fort en els paisos que en el periode d’entre guerres van tenir dictadures feixistes. El Japó, Alemanya, Italia i Espanya son els paisos principals. També a Grecia, on hi va haver un grup important: 17 de Novembre. En canvi, els paiisos que van mantenir la democràcia als anys 20 i 30, quatre décades després no van viure el terrorisme. Aquesta es la tesi central del llibre. Aquells régims dretans van reprimir molt l’esquerra, que es va radicalitzar. Despres del 68, aquesta tradició de radicalisme ideologic es va traduir en grups armats.
Existeix vinculació entre l’esquerranisme (entés com a malaltia infantil del comunisme) i el terrorisme?
Clarament, el terrorisme d’esquerres dels anys 70 i 80 es consequència d’aquest esquerranisme. Hi ha un excés de voluntarisme en la creença que un petit grup armat pot desencadenar una revolució en paisos industrialitzats. Des del punt de vista de l’esquerra clàssica això era un deliri. Estaven molt influits per les experiències d’alguns paisos del tercer mon. Cuba (1959) i Algeria (1962) van set crucials. Tots aquests grups fracassen. Els moviments de l’autonomia, que diuen que els partits i els sindicats no representen la classe treballadora. Això va ser el caldo de cultiu intel.lectual en el qual va fermentar la violencia armada de l’extrema esquerra
Però els comunistes sempre van estaren contra del terrorisme...
Pensaven que la lluita armada havia d’estar protagonitzada per les masses, un exercici de consciencia de classe. Per contra, el terrorisme representava una petita avantguarda que es posava sobre les seves espatlles la responsabilitat de fer la revoluci. Lenin, Trotski... sempre van set molt crítics amb l’us de la violencia armada per part d’una avantguarda clandestina, que es el terrorisme
En la lluita clandestina, l’enemic acaba sent la policia, que, naturalment, es pot infiltrar en els grups terroristes?
En ser organitzacions clandestines mai es te una informació fiable del que passa al seu interior. Aixó dona peu que es puguin produir visions conspiratives. En el cas d’Espanya, sempre hi va haver sospites que el GRAPO era un grup teledirigit pels serveis secrets. Gent com Pio Moa podria confirmar aquesta idea. A Italia també es va especular molt sobre les Brigades Roges. S’ha dit que Moretti treballava per als serveis secrets. Peró, en tot cas, la seva influencia no va ser determinant. Les similituds ideológiques i politiques entre els grups posen de manifest que es tractava de fenomens amb calat social.
En definitiva, el terrorisme es percepcom el nou Gran Diable dels nostres dies?
Es el Mal, amb majúscula. De fet, els conservadors americans deien, arran de 1’11 de Setembre, que es el mal, i el mal no té explicació. Peró, malgrat tot, el terme terrorisme te una referencia mes o menys objectiva, i si el despulles de totes aquestes capes polítiques no es més que violencia armada duta a terme per grups clandestins.
No hay comentarios:
Publicar un comentario