08 novembre 2020 Ara

08 novembre 2020

 

Les víctimes del 17-A, oblidades i amb poques esperances en el judici

L'ARA parla amb quatre veus que representen les desenes de persones que han patit les ferides

Són quatre veus que representen les desenes de persones que han patit les ferides, tant físiques com psicològiques, dels atemptats de l’agost del 2017 a Barcelona, Cambrils i Alcanar, que van causar 16 morts. Totes utilitzen el verb ‘reobrir’ - sentiments, records - quan pensen que les pròximes setmanes l’Audiència Nacional els farà reviure aquells dies. Voldrien que la justícia arribés fins al final.

 

Elisabeth Caritg

“És una vergonya com ens han tractat. Penso que no en traurem res”

“Tenim dret a saber el que va passar. No pot ser que els acusats no es jutgin com a assassins, encara que el que portava la furgoneta estigui mort. Tant me fa qui la conduïa. Quan s’ha demanat obrir una comissió d’investigació al Congrés sempre ha sigut que no. Ningú va controlar els explosius. Ens han pres les persones més importants de la nostra vida i ens mereixem un judici just. Nosaltres érem al mig de la Rambla. A la meva mare la van matar. A mi em van ferir i encara estic en tractament”.

L’Elisabeth Caritg, com altres víctimes, ha rebut un enllaç de YouTube de l’Audiència Nacional per seguir el judici. Però descarta fer-ho: “Per salut no em convé. Ja m’ho explicaran”. La tarda del 17 d’agost del 2017 era a la Rambla de Barcelona amb la seva mare quan la furgoneta les va atropellar. “Se’t remou tot un altre cop. Tornes a estar molt enfadada i sents impotència”. Fins ara Caritg “no havia tingut prou força” per formar part d’un acte conjunt de les víctimes, però aquesta setmana ha participat a la trobada que la Unitat d’Atenció i Valoració als Afectats pel Terrorisme (UAVAT) ha organitzat amb l’Ajuntament de Barcelona. “Hi volia ser. I el que jo he viscut és el que també ha passat tothom”, lamenta.

“És una vergonya com ens han tractat. Ara anem a un judici del qual penso que no traurem res”. Caritg admet que diverses vegades ha tingut ganes “de no parlar-ne més i deixar-ho estar”, però continua amb la lluita. Fa pocs mesos el ministeri de l’Interior li va dir que si ara tenia estrès posttraumàtic no podia ser derivat de l’atemptat. “Abans havia estat mentalment molt sana. No havia hagut d’anar ni a un psicòleg ni a un psiquiatre. Ara el ministeri et despatxa tranquil·lament, a la lleugera, assegurant que el que tens no ve de l’atemptat terrorista. I has de recórrer, buscar-te la vida i defensar-te”.

"Som paquets que van estampant"

Veïna de Sant Hipòlit de Voltregà, agraeix el suport dels serveis de salut mental d’Osona. “Tinc una atenció molt bona. Des de la salut pública m’han acompanyat”. En canvi, la resposta del ministeri com a víctima del terrorisme ha sigut de menyspreu: “Ni tan sols et veuen. No coneixen el que has patit. Som com paquets que van estampant. Sabem que sempre som números, però en situacions així encara més”.

Caritg sent que “és una qüestió de diners perquè t’han de donar una pensió o una indemnització”. “Tot és demorar. Si algun dia han de pagar, ja arribarà. Els que tenim seqüeles no podem negar que hi són. Suposo que algun dia es reconeixerà”. Per això conclou: “M’agradaria que la justícia ens deixés arribar fins al final, però lluitem contra una maquinària molt grossa”.

 

Lourdes Porcar

“Sembla que es vulgui disfressar i menystenir el que va passar”

“No sé què pot acabar passant. M’agradaria que es jutgessin els fets, que van portar a unes morts, uns ferits i un patiment extrem. Si els acusats eren dins el mateix projecte, haurien de ser jutjats pels atemptats. Però està clar que d’entrada no es vol anar a mirar això. I també m’agradaria que es fes justícia amb les víctimes. Que aquest judici recordés que encara no s’ha pogut girar full. Els fets són ben vius i no s’ha permès un tancament perquè fins ara se’ns ha denegat”.

“Si sabessis que ara jutgen el que es va produir sense deixar cap racó ni cap investigació i que ho tocaran tot, doncs ja estaria. S’hauria fet tot el que es podia. Però no sembla que hagi d’anar així”, considera Lourdes Porcar, que el 17 d’agost del 2017 era a la Rambla de Barcelona. La furgoneta li va passar a un metre i mig quan comprava flors en una parada. Anava amb la seva parella i un amic, i van atendre una dona del Canadà estirada amb el seu home, que estava inconscient. Ell va morir i amb ella van mantenir el contacte els dies després de l’atemptat; una relació que encara continua. “He necessitat anar a un psicòleg. Al cap d’un temps en vaig ser conscient. Ara reconec el trastorn de l’estrès posttraumàtic”, explica.

Però Porcar no ha sigut acceptada pel ministeri de l’Interior com a víctima del 17-A. “És una mica contradictori que et puguis personar al judici però no valorin que puguis ser reconeguda com a víctima. No acaba de lligar”. També assegura que “no hi ha hagut atenció” per part del ministeri. “Ara comença el judici i es desvinculen els acusats dels assassinats, encara que tot ja estava preparat per petar. La furgoneta de la Rambla la van llogar amb la documentació d’un dels que jutjaran. Potser no estava pensada per atropellar però sí per fer esclatar bombes. És absurd el punt al qual s’ha acabat. Sembla que es vulgui disfressar i menystenir el que va passar i tota la gent que va rebre”, afegeix. 

Falten cartes sobre la taula

Si no fos per les restriccions de mobilitat del covid-19, Porcar hauria volgut desplaçar-se algun dia a l’Audiència Nacional per assistir al judici, perquè voldria “conèixer els fets, tenir més detalls i saber responsabilitats”. No veu factible poder-lo seguir habitualment des de la distància, ja que li coincideix amb l’horari de treball. “Vull entendre com persones que tenien els seus objectius a la vida, de cop el seu interès és matar”. Per tot plegat, lamenta que “no es percebi l’interès de treure’n l’entrellat, perquè ara tindrien l’oportunitat de posar totes les cartes sobre la taula i no ho estan fent”.

  

Javier Martínez

“Hauria de sortir la veritat però no crec que hi hagi aquesta sort”

“No es va parlar bé dels atemptats en el seu moment i al judici hauria de sortir tota la veritat, però no crec que hi hagi aquesta sort. Seria molt bonic saber el que va passar, que s’han posat mitjans perquè no es torni a repetir, i et quedaries tranquil. Però en tres anys no ha canviat res. És un judici condicionat, ja que no declararà ni el cap del CNI ni el del Citco. Per què no es va donar informació de l’imam? Per què no es va controlar el material per fer explosius? Les persones importants no hi seran”.

“Aquest judici és el de l’assassinat del meu fill, el seu tiet i les altres 14 persones que van morir”, explica Javier Martínez, que és el pare del nen de tres anys de Rubí atropellat mortalment a la Rambla. Però critica que no li hagin deixat aportar proves i afegeix que les que formen part de la causa “no estan ben investigades”. “Vull que això se sàpiga. No considero que sigui just”. Martínez declararà dijous al judici com a testimoni: “Vull veure la cara del jutge perquè m’ha dit que tinc una teoria conspirativa”. Aquesta és la resposta que va rebre del tribunal quan va demanar investigar diversos elements.

“Tot són bastons a les rodes. Fa mal que et diguin que tens una teoria de la conspiració quan vols saber el que va fallar i com arreglar-ho. He estat tres anys de la meva vida intentant esbrinar i posar una mica de llum. Per què van trobar la furgoneta de l’imam a Sant Carles de la Ràpita? Hi havia algun membre més en aquesta cèl·lula? Ningú ho ha comprovat”. Són diverses les preguntes que es fa Martínez, que voldria que les morts servissin per fer millores, també en l’atenció a les víctimes, “que és molt poca i dolenta”.

 

Nuria Figueras

“No s’ha après res des de l’11-M. Sempre es vol treure rèdit polític”

“Soc molt escèptica amb la possibilitat que el judici aconsegueixi el que volem. I comença malament perquè mai s’ha volgut acceptar una comissió d’investigació al Congrés. El fet que els tres integrants de la cèl·lula no se’ls processi per assassinat per a mi és decebedor. No espero gaire del judici, però n’estaré pendent perquè tinc la confiança posada en l’Associació 11-M i la UAVAT, que són els únics que ens han cuidat”.

La Nuria Figueras i la seva parella eren al passeig Marítim de Cambrils la matinada del 18 d’agost del 2017. Ell va rebre una ganivetada a la cara i fa pocs dies encara va haver de passar per una operació de cinc hores per la cicatriu que li ha quedat. “Jo no tinc ferides físiques però sí el reconeixement de víctima del terrorisme. I he hagut de sentir que he de donar les gràcies”, lamenta Figueras, que ha necessitat atenció psicològica.

També està molesta pel fet que l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT) no hagin contactat amb ells. “Parlen de nosaltres i jo no els he atorgat cap dret per fer-ho. No sé si representen algú. No s’ha après res des de l’11-M. Amb les víctimes del terrorisme només es compta per treure’n rèdit polític. Que a Barcelona no hi hagi una oficina de víctimes del terrorisme ja diu molt, perquè en altres llocs d’Espanya n’hi ha. Tinc la sensació que a Espanya només es parla del terrorisme d’ETA. Sembla que costi dir el que és terrorisme d’Estat Islàmic”.