Pel Joan
Escriuré (escric) l’article en català —idioma en el que per altra part el pensava escriure des d’un bon inici— perquè a qui va dirigit, es deia, com el seu propi germà ha indicat algun cop, Joan —que no Juan—, tot i que en els registres de víctimes segurament està com a Juan; no és, ni molt menys, una polèmica absurda en un tema tan important; simplement, honrar la vida dels morts, em sembla millor fer-ho en i amb el seu nom, tal qual. Així doncs, aquest article escrit en català va dedicat al Joan Fructuoso, la primera víctima civil catalana pel terrorisme etarra, que en les nostres terres catalanes (el Principat) ha produït la fredada de moltíssims morts i ferits, masses com per que aquí es pugui donar compte de tal trista xifra. Això ho deixo per altres escrits; el d’avui està dirigit a només una víctima.
El Joan el 2 d’abril de 1987 —any que a Catalunya es caracteritzaria per una sèrie d’atemptats etarres elevats i molt cruels— va tenir la mala sort de ser en el lloc equivocat en el moment equivocat: un cotxe bomba dirigit contra una furgoneta de la Guàrdia Civil pertanyent al quarter de la Benemèrita del carrer Navas de Tolosa— i accionat pels membres del comando des del pont de la Meridiana , des d’on encertaren a veure el Joan passar per allà, però no els hi tremolà el pols— acabà amb la seva vida; la seva vida, que com la de totes les víctimes del conflicte basc, poc tenia a veure amb el mateix; la seva vida, la vida d’un civil —i noti’s la cursiva— que qùe tenia d’opressor i repressor de la llibertat del poble basc i d’Euskal Herria? La vida d’una persona que a més, sembla que fins i tot recolzava l’autodeterminació del poble basc, però clar, els terroristes no pregunten abans de matar (si bé tampoc s’ho i ho fan després).
Així doncs, aquell 2 d’abril, el Joan Fructuoso moria, però moria víctima de la irracionalitat, de la senseraó, de l’estupidesa (com totes les víctimes d’ETA); però en el seu cas, l’element qualitatiu —amb perdó de l’expressió— era major: què tenia a veure un civil amb el conflicte basc? No anaven els membres d’ETA contra els dolents (si algun cop els hi ha hagut) de la pel·lícula...?
La primera víctima civil d’ETA a Catalunya, el Joan Fructuoso. I desgraciadament no en seria la última; parlem de civils o no. Disculpin els que llegeixin això si sembla que dono més raó de morir a uns que altres; res més lluny de la meva intenció.
Així, aquest 2 d’abril de 2012 es compleixen 25 anys de la seva mort, però sembla que ningú —a part de la seva família i amics— se’n enrecordi i enrecordarà, i home, ja sabem que cada dia s’han produït víctimes, però que aquí a Catalunya no ens enrecordem d’una víctima que fa més mal per la seva particularitat, és encara pitjor. Repeteixo que no vull donar a entendre que uns mereixen més la mort que els altres, o que la mort d’uns ens fa més mal que la dels altres...; però no podem deixar escapar una dada històrica: ETA —com els GRAPO, FRAP, TERRA LLIURE… i tantes altres organitzacions terroristes d’extrema esquerra— sempre havia fet la seva guerra contra els membres dels CFSE i FF.AA; per això el tan repetit “algo habrá(n) hecho”, tan inserit en el discurs per precisament la identificació CFSE/FF.AA amb la repressió durant la dictadura de Franco (1936-1975) i fins i tot abans. Però quan la lluita armada començà a endur-se per davant la vida de gent que eren civils, que no duien armes, que no eren els dolents de la pel·lícula, suposo que la gent se’n endugué les mans al cap i preguntà que què havien fet ells per morir…
Doncs el mateix en el cas del Joan, primera víctima civil d’ETA de la qual dubto se’n enrecordi ningú, al marge d’amics i familiars, repeteixo. Fa mal, sincerament. I fa més mal quan aquí a Catalunya som la única comunitat de l’Estat on tenim més víctimes civils que no pas pertanyents a alguns dels CFSE i FF.AA. No tindran la decència de recordar la primera víctima civil d’ETA? No se’l farà l’honor que mereix? No ens enrecordarem d’aquell fatídic 2 d’abril de 1987?
Sembla que no, i això fa mal… Jo quan el Joan va morir no tenia ni un any; ara en tinc 25, quatre menys dels que ell tenia —29—, i no puc arribar a imaginar-me que deu ser perdre un familiar estimat (i més un germà) i a sobre de l’absurda manera com va ser aquesta… Sense ser un botxí, un torturador, un txakurra, maketo, miliko…; simplement perquè passava per allà camí de casa del seu germà Jesús. Ho sabien això, els membres del comando Barcelona? Segurament no; com tampoc sabien dels projectes vitals que estaven a punt de trencar abans de cada atemptat, de cada ekintza “heroica”; de cada acte de guerra contra l’enemic imperialista espanyol… Absurd s’agafi per on s’agafi tot plegat.
I de què ha servit tot plegat? 800 vides llargues acabades abans de temps; més de mil ferits; per a què? Per res. Si avui el Joan estigués viu, m’agradaria conèixer-lo (la seva afició a la fotografia de ben segur li valdria, també, l’amistat del meu tete Alejandro, un aficionat professional a la foto que fa meravelles amb la mateixa; ho puc assegurar) però no pot ser. Tampoc tinc el plaer de conèixer el seu germà, el Jesús, un artista de cap a peus. Vaig tenir l’honor de coincidir un dia amb ell i em vaig presentar, però no puc dir que tinc l’honor de ser amic d’ell. Si això llegís, això va dedicat al seu germà i a ell. Jo també tinc un germà; l’Alejandro, any i mig més petit que jo. No puc imaginar-me perdre’l, i menys en una circumstància tan absurda. Absurda? Ben mirat no. Absurda perquè el Joan estava en el lloc equivocat en el moment equivocat? No. Els que estaven equivocats (la paraula seria perduts) eren els membres del comando Barcelona: el Goyo Martínez ben bé que m’ho va dir un cop: no són les persones que “passaven per allà” les que estaven en el lloc i moment equivocats; són els terroristes, els que estaven equivocats.
El Joan no n’estava, d’equivocat; van ser els membres del Barcelona els que estaven equivocats; i com els del Barcelona, tots els altres. El Joan va morir, i amb ell un projecte vital que tenia tota la legitimitat, il·lusió i bellesa del món, per quan era dut a terme per una persona humil i treballadora. Si la mort d’algú serveix per a quelcom, la mort del Joan i de tantíssimes altres víctimes, a mi quant menys m’han servit de quelcom: aprendre a valorar la vida. La èpica de la lluita armada no existeix (com tampoc existeix la lluita armada); el revolucionarisme no és matar; poder, morir per quelcom, però a mi que no em busquin… No moriré per més ideal que per la vida, la llibertat, la solidaritat, l’amor... (com cantava el meu grup, Al Filo de la Navaja ) i de ben segur, la vida, la llibertat, no es defensen matant.
El Joan no estava equivocat, i el seu exemple, tot i no conèixer-lo, ens hauria d’impulsar a lluitar. El 2 d’abril jo el recordaré, i recordaré la cara del Jesús, una cara de bona persona; i sabrem que aquell dia ETA va matar un innocent més, però que el seu record i exemple segueixen vius, perquè ningú mor quan desapareix físicament; mor quan se l’oblida, i al Joan no se l’ha oblidat. El millor homenatge serà aquest dia enrecordar-nos d’ell, cosa que de ben segur, tot i que no facin els il·lustres que també haurien de fer-ho, farem els altres; els que van tenir l’honor i plaer de conèixer-lo, i els que, com jo, no.
Siguis on siguis, Descansa en Pau Joan.
No hay comentarios:
Publicar un comentario