20 octubre 2016 (3) Ara (opinió)

20 octubre 2016 

La via catalana a la reconciliació basca

Catalunya ha tingut un paper clau per refer ponts entre víctimes

El 19 de juny del 1987 ETA perpetrava a Catalunya un dels atemptats més cruels de la seva història. El balanç d’Hipercor va ser terrible: 21 morts i 45 ferits greus. Un d’ells, Robert Manrique, amb cremades al 70% del cos i metralla als ronyons i al pulmó. Manrique ha dedicat la seva vida a l’atenció a les víctimes, primer com a president de l’AVT a Catalunya i després com a comissionat a la Generalitat. El 24 de febrer del 2006 va tenir una trobada molt llarga amb Iulen de Madariaga, un dels fundadors d’ETA que havia defensat i posat en pràctica l’ús de la violència. De Madariaga també havia criticat obertament l’atemptat d’Hipercor en un article a La Vanguardia el desembre del 1989. Hi havia un mínim punt d’intersecció. Era el primer cop que parlaven directament un dirigent d’ETA i una de les víctimes de la seva activitat. La trobada va durar vuit hores i va resultar una veritable catarsi per a tots dos. Des de llavors ha quedat un respecte mutu i s’han vist en més ocasions.

Manrique és un home de tremp i coratge. El 15 de juny del 2012 va anar a la presó de Zaballa atenent la petició de veure Rafael Caride, un dels autors de l’atemptat d’Hipercor, que quasi el mata. No li va donar la mà i va mantenir la distància, però el va escoltar. El relat posterior segueix un guió a l’alçada moral de qui no busca alimentar l’odi sinó promoure la convivència.

Rosa Lluch va viure el dolor de la mort del pare, Ernest Lluch. La tarda del 21 de novembre del 2000 l’havia passada amb ell al seu despatx de la facultat d’econòmiques de la Universitat de Barcelona (UB). A la nit ETA l’assassinava. Des del primer moment Rosa Lluch ha sigut una víctima diferent de les corporatives, que s’emboliquen en banderes i difonen missatges agressius que no comparteix, com tampoc els compartia el seu pare. Defensa que la víctima és el pare (no ella) i també el compliment de la legislació penitenciària garantista, que preveu l’acostament de presos i mesures de gràcia per treball, estudi o malaltia.

El reconeixement del dolor

Rosa Lluch i Robert Manrique van ser les ànimes d’una trobada entre víctimes d’ETA i del GAL, que va tenir lloc el novembre del 2012 a la UB, ja amb tradició d’establir vincles a través dels cicles Mirades sobre Euskadi, propiciats pel catedràtic Antoni Segura. La UB ha editat les ponències sota el títol Parlem de reconciliació. Va ser un acte per a la història, perquè Pernando Barrena, portaveu de Sortu, reconeixia el dolor causat per ETA davant de víctimes. Lluch i Barrena també havien treballat aquella trobada i amb el pas del temps els ha unit l’afecte. Catalunya ha tingut un paper en la postviolència i la reconciliació, com el va tenir a través de persones i ONGs de pau i mediació en la treva olímpica -mai declarada però efectiva- i en les converses de pau del govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Opinió:

Molta gent parla sobre la fi de la banda terrorista ETA, sobre el que s’ha de fer o no fer en aquest tema. Molta de aquesta gent ni estaven en els anys mes durs ni se sabia que o qui eren aleshores, mentres que altres ja estavem fent una tasca de molts anys amb el projecte de assolir la fi del terrorisme, fins i tot des de la vesant de la víctima anónima, la que posava per davant el objectiu del bé comú en lloc de l’aprofitament del dolor aliè, amb la obligació moral de deixar al darrere les opinions i les opcions personals per intentar aconseguir que ningú més patis el mateix que altres ja haviem patit, que ningú més pases per les experiències que tants s’altres ja haviem pasat.

Han estat molts anys de molta, moltisima feina, la gran part feta des de l’anonimat i des de la reserva que un fet com aquest obligaba. També han hagut altres víctimes que han fet una gran tasca mostrant una enorme dosi de dignitat i de interés amb la resta de la societat. I ha estat un plaer, malgrat en algunes ocasions he tingut que, com esdiu en castellà, “tragar muchos sapos”...

La resta, desde octubre de 2011, ja es coneguda per tothom...