23 abril 2022 catalunyaplural.cat

23 abril 2022 

 

Àlex Romaguera: «He volgut enllaçar les diferents mirades a partir dels testimonis i exemple cívic d’aquestes persones que ens ofereixen una mirada basada en la pau positiva»

L’autor ha publicat recentment “Víctimes en so de pau”

Àlex Romaguera, Barcelona 1970. És periodista especialitzat en moviments polítics i socials. Actualment és director de Nexe, la revista de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. És coautor, amb David Fernàndez, de  Llums i Taquígrafs: Atles de la corrupció als Països Catalans. Ha publicat recentment Víctimes en so de pau, en el que recull el testimoni de familiars de víctimes de la violència política i el seu procés per avançar cap a la pau, la justícia i la reparació. Testimonis com els de Pilar Manjón, Merçona Puig-Antich, Rosa Lluch, Guillem Agulló, Sara Buesa o Pili Zabala formen part d’aquest llibre documental.

Que et va portar a escriure el llibre?

Vaig conèixer el Robert Manrique, un dels ferits a l’atemptat d’Hipercor, i em va mostrar la carta que l’autor de l’atemptat li demanava una trobada per mostrar-li el penediment pel dany causat. Vaig tenir coneixement que a Euskadi s’estaven portant a terme trobades restauratives entre víctimes d’ETA i victimaris, en el mateix sentit, impulsades per la que era Directora de l’Oficina de Víctimes del terrorisme del Eusko Jaurlaritza  Maixabel Lasa, vídua de Juan Mari Jauregui. Ella i Mari Carmen Hernández, vídua del regidor de Durango Juan Mari Pedrosa, creien que la mort dels seus marits era irreparable però que a partir de la seva veu i aquestes trobades, una vegada ETA ja havia deixat les armes, es podia començar el camí per superar el cicle de la violència que caracteritzava el conflicte basc i obrir un escenari de pau. Vaig pensar que aquestes experiències que s’anaven desplegant -malgrat van quedar aturades l’any 2012 per ordre del govern del PP-, vaig trobar que era important recuperar aquestes veus, malgrat el dolor de la pèrdua no havien caigut en l’odi i la rancúnia sinó que havien experimentat un procés de resiliència i s’havien implicat en la defensa de la veritat i la justícia, els drets humans i aportaven el seu gra de sorra en el camí de la reconciliació i l’apropament d’una societat molt polaritzada pel conflicte.

Reculls unes reflexions sobre que és i com es desenvolupa la violència

Per mi era interessant explicar que la violència no es redueix a una agressió física sobre una persona o grup de persones sinó que té tres angles que es retroalimenten entre si: la violència física, la violència estructural, que són les condicions econòmiques i socials que generen opressió i discriminació contra un col·lectiu, i la violència cultural o simbòlica que assenyala o estigmatitza tot un col·lectiu, imposa una cosmovisió de la societat. Era important explicar-ho perquè la violència directa no s’explica si no hi ha unes causes que donen peu, perquè no hi hagi violència cal desactivar-les. Una societat més justa és lliure de violència estructural, sense violència simbòlica que afecta al gènere, l’origen, la tradició… tindríem una societat més inclusiva. Per anar a un escenari de no violència calen condicions per viure en harmonia i satisfer els drets individuals i col·lectius.

Que és ser víctima?

Víctima és tota aquella persona que ha patit un dany o agressió a la seva integritat física i psíquica. En el llibre destaco que no totes les víctimes causades han estat reconegudes per l’estat; una cosa són les víctimes oficials reconegudes com a tals, l’Estat espanyol té tipificades unes 6.000 persones, però hi ha moltes més que no consten, per exemple totes les causades per les forces de seguretat i funcionaris públics. És important precisar que hi ha víctimes reconegudes -que analitzant bé hi ha algunes incloses de manera irregular perquè no compleixen les condicions- moltes víctimes que ho són no són reconegudes. El llibre és una apel·lació a la igualtat de condicions, que no hi hagi víctimes de primera i de segona sinó que l’estat atengui a totes les casuístiques que han patit el dany: directes i indirectes.

Com vas triar els testimonis?

Inicialment vaig partir d’un llistat de 50 persones, familiars de víctimes que considerava que eren un referent ètic i moral pel seu exemple i actitud cívica. Persones que havien transitat el dol i eren supervivents que públicament s’havien posicionat en defensa de totes les víctimes, el respecte i partidàries d’una societat més justa, equitativa i resilient, però vaig haver de fer una selecció i finalment van ser 15 que representaven els tres períodes de la història moderna de l’estat espanyol: el tardo-franquisme -del1968 al 1975- la transició -del 1975 al 1982- i l’etapa democràtica -després del cop d’estat de Tejero fins l’actualitat-; també representen contextos molt diversos, familiars de víctimes de diferents grups armats, i de parentesc diferent respecte les víctimes: fills, nets, pares, mares, companys sentimentals… en la diversitat els uneix aquest fil conductor de ser persones que no s’han quedat en l’odi i la rancúnia han experimentat un procés i avui són referent ètic pel seu treball per trobar un marc de justícia, convivència i reconciliació.

És gent molt diversa, ja sabien on s’hi posaven?

Inicialment hi havia una reserva perquè d’alguna manera es miraven de reüll la resta, en alguns casos van tenir certa prevenció. La voluntat era reunir persones de perfils, trajectòries i posicions polítiques molt diverses però que la seva pràctica i el seu discurs el que posaven en valor era la vida humana i compartien el desig de treballar per exigir que totes les víctimes fossin reconegudes i establir els mecanismes pels quals no es reproduïssin els fets. A mesura que vaig explicar el projecte vaig aconseguir la seva complicitat. És cert que abans de publicar els textos els vaig voler enviar per tal que els validessin i se sentissin reconegudes i representades en el que deien.

Veritat, justícia i reparació, les reclamacions de les víctimes en tots els processos de pau.

Els tres principis de Joinet, els principis internacionals sobre impunitat i reparacions establerts per Nacions Unides, els que totes les víctimes exigeixen i han de veure satisfets. De les quinze persones que entrevisto al llibre la majoria ni tan sols han tingut garantit el primer dret, la veritat, i si ja falla aquest, la justícia no ha estat corresponent i no ha vetllat perquè hi hagués garanties i, evidentment,  la reparació no ha vingut donada. Gairebé totes comparteixen la doble victimització: la pèrdua per l’assassinat d’un familiar per violència política, i el dolor conseqüentment, i la manca d’una justícia reparativa. Això no només els ha causat un dany psicològic sinó també uns efectes que s’han manifestat en forma de malalties, un greuge afegit que s’ha estés a l’entorn més íntim. El fet que una persona perdi un familiar, si a més no se’ls facilita un procés de justícia adequat i diligent el que fa és agreujar les conseqüències, el que fa és estendre l’odi i la rancúnia, tal com destaca  Axel Honneth creador de la teoria del reconeixement.

Fa poc s’ha estrenat «Maixabel», l’empatia de i amb les víctimes,  el llibre ha estat per tu un  procés i punt de trobada?

Veient aquestes 15 víctimes i malgrat que aparentment la gent no les vincula entre elles, moltes no es coneixen, he volgut enllaçar les diferents mirades a partir dels testimonis i exemple cívic d’aquestes persones que ens ofereixen una mirada basada en la pau positiva. Persones que malgrat el dany patit han contribuït per anar a una societat més dialogant on les diferències s’abordin de forma col·lectiva i col·laborat iva. Posen de manifest que les persones podem compartir actes i afectes que ens serveixin per créixer, per reconèixer l’altre, superar les dificultats i transformar la realitat. Com un mecanisme de defensa davant el que havien patit van fer aquest procés, moltes d’elles amb suport psicològic i òbviament amb ajuda del seu entorn, per mi són un actiu, un exemple a seguir i un mirall per una societat en que la condició humana i les cures siguin al centre de les polítiques i l’activitat humana. Com Maixabel hi ha moltes, aquest llibre recull quinze, els seus casos són molt diferents però les uneix l’empatia, l’assertivitat, l’aproximació a l’altre, el reconeixement de l’altre com a persona amb qui compartir projectes. Són persones que donen una lliçó ètica en un context on de nou s’imposa la força, l’individualisme i aquestes veus són un raig d’esperança per una societat més justa i resilient.