1 abril 2014
Malgrat que a algun/s impresentable/s els molesti i se entestin en negar les evidències, ja porto mes de 26 anys en la questió informativa i mai de la vida he negat una entrevista a ningú, a cap medi. Recordo a un pobre ignorant que em volia obligar a acceptar les entrevistes de certs medis i deixar de banda a d’altres. Il·lús... aixi li va, que només parla en medis de la dreta extrema (per no canviar l’ordre de les paraules).
Faig aquesta petita entrada perque el reportatge que ofereix-ho a continuació ha estat una entrevista amb un dels primers periodistes que em van entrevistar, quan jo començava a donar la cara en aquest mon tan complicat com es el de víctimes del terrorisme.
Les coses han canviat molt i malauradament a pitjor... de la tasca socioasistencial de finals dels 80 on la feina era molt feixuga i molt dura (i, ves per on, cap dels que ara es creuen que son algo van aparèixer mai en aquells temps tan durs).
Ara s’ha de tornar a recuperar aquell respecte que el col·lectiu de víctimes del terrorisme teniem i que, per culpa de quatre bretols i el seu desconeixement, se anat perdent amb el pas del temps.
I no es només la meva impressió, la realitat es que son moltes les víctimes del terrorisme que están fartes de aquesta situació a la que ens porten quatre arreplegats que per una foto en una taula estan venent la imatge del que creuen que es el seu “cortijo”.
Per aixó agraeix-ho a l’amic Josep Maria Cano que hagi pensat amb mi com a ejemple de la tasca ben feta i de la coherència de tants de treball.
Aquest es el link:
No hay comentarios:
Publicar un comentario