11 novembre 2019 ElPuntAvui (entrevista)

11 novembre 2019 

“Mil contenidors cremats i cap Hipercor, tant de bo”

 “No m’agraden els actes vandàlics, però no són terrorisme; no es pot banalitzar el dolor per rapinyar quatre vots”

 “Marlaska hauria de parlar menys i preocupar-se més de les víctimes reals; n’hi ha moltes de no reconegudes per una qüestió econòmica”

 “La ‘kale borroka’ no es pot comparar amb els aldarulls de Barcelona de cap manera”

Lluitador incansable

Treballava de carnisser a Hipercor quan, el 19 de juny del 1987, ETA li va canviar la vida. Explica que abans dels 24 anys, l’edat que tenia quan presentava cremades per tot el cos, pensava que l’Estat assistia les víctimes del terrorisme, però, comprovades les mancances del sistema, s’ha passat tota la vida buscant i ajudant afectats

Que l’Associació de Víctimes del Terrorisme s’hagi personat com a acusació popular en el procés judicial obert contra nou independentistes detinguts el 23 de setembre ha estat la gota que ha fet vessar el got. Més d’una cinquantena de víctimes del terrorisme han mostrat la seva indignació per la politització d’algunes associacions, l’ús partidista que es torna a fer del seu dolor i la banalització d’una realitat que han viscut massa de prop. Ho han fet adherint-se a un contundent comunicat de Rosa Maria Cabré, que va perdre la mare en l’atemptat d’ETA a Hipercor, i Sílvia Vidal, germana d’un soldat assassinat pels Grapo. Robert Manrique, ferit en l’atemptat d’Hipercor i des de llavors incansable defensor dels drets de les víctimes del terrorisme, és un dels signants.

Què senten quan el ministre de l’Interior diu que la violència a Catalunya “és de més impacte que la del País Basc”?

No m’agrada parlar de “les víctimes”, perquè totes són diferents i no tenen ni han de tenir una veu única. Però moltes, moltíssimes de les víctimes estan decebudes, i desconcertades i indignades. I no és una qüestió d’ideologia. Aquests dies m’està trucant molta gent –també no independentistes i de la resta de l’Estat–, i em diu: “Però com pot ser que diguin que és terrorisme tallar una carretera?” Les víctimes desitgem que ningú passi el mateix que nosaltres, i m’adono que algú està desitjant que passi i em fa molt mal.

Fa uns dies demanava a Fernando Grande-Marlaska que deixés de “mentir” i que anés davant la porta d’Hipercor a explicar-los “la seva versió de violència”.

Sí, però que no m’ho expliqui a mi, sinó a la Nuri i l’Enrique, que van perdre dos fills petits a Hipercor i la tieta dels nens, la Mercè. O a la Rosa, òrfena per culpa del mateix atemptat, o a la Sílvia, germana del jove assassinat pels Grapo el 1980. Estic segur que políticament no pensen el mateix, però que el ministre els expliqui que cremar contenidors és el mateix que que et matin dos fills, una mare o un germà.

A mi que es cremin contenidors o que es facin barricades no m’agrada, però són actes vandàlics, no terrorisme. Perquè, si en diem terrorisme, no només estem instaurant la por de manifestar-nos, protestar, parlar o opinar, sinó que estem desnaturalitzant i banalitzant el terrorisme de veritat, i també el dolor que causa.

Després el ministre va matisar dient que no havia vist mai tanta violència “al carrer”.

Jo he vist la kale borroka i, a banda que el nivell de violència no té res a veure, allà l’entorn era proetarra i aquí hi ha de tot: radicals independentistes i no independentistes, antisistema, infiltrats... No es pot comparar de cap de les maneres. Allà la kale borroka cremava contenidors, sí, però després informava: “La matrícula del cotxe d’aquesta persona és aquesta i cada dia surt de casa a les 8 del matí.” Això sí, quan al País Basc es matava i tot cremava, ningú deia res, i ara tothom opina i els polítics ho utilitzen per rapinyar quatre vots. Tant de bo l’any 1987 haguessin cremat tots els contenidors de Barcelona i no hi hagués hagut cap Hipercor. Et dirien el mateix les víctimes que conec de l’11-M i moltes altres. I no és fer demagògia. Demagògia la fan ells quan comparen el que passa a Catalunya amb terrorisme.

El president de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes, José Vargas, diu que “és clar” que hi ha terrorisme en el cas dels CDR empresonats. El molesta més que ho digui ell o el ministre?

Jo vaig deixar l’associació que vaig fundar quan ja vaig veure cap a on anava. Les associacions de víctimes no poden estar polititzades. Qui està al capdavant de qualsevol associació d’aquest tipus no pot estar a les llistes de cap partit polític com passa amb Vargas amb el PP. Però el pitjor és que ho digui el ministre, que se suposa que ha de tenir molta més informació.

De fet, el que critica per sobre de tot és que els polítics parlin tant de terrorisme i a la pràctica s’ajudi i s’atengui tan poc les víctimes reals.

El 2014 vaig portar al Ministeri de l’Interior una llista de 280 víctimes d’atemptats a Catalunya de tot tipus de terrorisme. Volia que les busquessin i fossin informades dels seus drets, i em van contestar: “Qui vulgui alguna cosa, que ens vingui a veure.”

Després dels atemptats d’agost del 2017 a Catalunya, es va crear la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme, que vostè assessora. Denunciava fa poc que el 82% dels afectats han vist com se’ls denegava el reconeixement per danys psicològics. Per què?

Evidentment, és una qüestió econòmica: com menys víctimes reconegudes, menys despesa. Alcanar n’és un cas paradigmàtic. No es considera un atemptat, i per això hi ha persones que hi van perdre la casa i en van resultar ferides però no són reconegudes com a víctimes. El mateix passa amb gent de Barcelona i Cambrils que té importants seqüeles psicològiques però es diu que no són víctimes perquè “no estaven en la trajectòria de la furgoneta”. Fa poc vaig acompanyar una senyora d’Hipercor a presentar tràmits perquè la medicació que pren li destrossa les dents i no rep l’ajuda necessària per pagar el tractament. Marlaska i el ministeri haurien de fer servir menys les víctimes per guanyar vots i instaurar un clima de por i s’haurien d’ocupar més de les víctimes del terrorisme real.

I si finalment es demostra que alguns dels joves detinguts en l’operació Judes estaven planejant fer explosius?

De moment només tenim dades filtrades i contradictòries. Només tinc clar que si finalment hi ha proves en un sentit o en l’altre, s’hauran d’extreure totes les responsabilitats. Malgrat tot, em genera confusió que algú parli amb tanta seguretat d’ells com a terroristes i en canvi la fiscalia sigui capaç de dir que no veu terrorisme en l’explosió d’Alcanar, on segons la interlocutòria de processament hi ha 29 ferits físics a banda dels psicològics.