28 febrer 2022
La recerca exasperant de les víctimes desconegudes dels atemptats del 17-A
La UAVAT ha contactat amb 21 afectats pels atemptats els últims mesos mentre l’Estat demora la recerca per indemnitzar-los
Robert Manrique assenyala un dels noms que omplen les pissarres on posa ordre a una recerca que, tot i intimidar per ser quasi inabastable, es resisteix a decaure en el desànim. “Daniel Pedrosa… No sabem res més d’ell. No sé per què, però me l’imagino jove. Si el busques a internet, et surten 50.000 resultats diferents. És clar, es diu com el motorista”, repara el membre de la UAVAT, la unitat d’atenció d’afectats pel terrorisme. Després d’atendre desenes de ferits amb lesions físiques i psicològiques del 17-A,l’entitat tracta de localitzar cadascuna de les 345 víctimes identificades a la sentència de l’Audiència Nacional sobre els atemptats de fa quatre anys i mig a Barcelona i Cambrils, no totes encara reconegudes pel Ministeri de l’Interior.
Minuciós, Manrique apunta en el taulell cada dada que pugui aportar una pista que condueixi als 184 supervivents dels atacs jihadistes a la Rambla i a Cambrils que la UAVAT encara no ha aconseguit contactar: 118 van patir ferides físiques i altres 66 van ser diagnosticats amb danys psicològics a causa de l’horror viscut l’agost de 2017. “Són un problema els errors de transcripció dels noms. Entre la interlocutòria de processament i la sentència, n’hi ha 16 que canvien i no sabem en quin dels dos llocs és correcte. Si es diu Fuentes però a la sentència surt Puentes, el pots donar per perdut”, deixa anar.
Amb pífies o sense en el llistat, l’objectiu de la unitat de suport psicològic és escatir si tots els damnificats són coneixedors de les compensacions a què tenen dret pel fet de figurar en la sentència, la mateixa que va concloure que les víctimes del 17-A van ser “les grans oblidades” durant la investigació. Malgrat no disposar de cap altre mitjà que no sigui la recerca convencional a internet, l’organització ha estat capaç de posar-se en contacte amb 21 persones citades en el pronunciament judicial de maig de 2021 que desconeixien que hi figuraven. Alguns d’ells no havien mantigut mai abans contacte amb la UAVAT.
L’experiència que aquests testimonis dels atemptats han fet saber a la unitat d’atenció ratifica Manrique en la tesi que madura des que va ser ferit en la matança d’ETA a Hipercor, fa gairebé 35 anys: que l’Estat és indolent a l’hora de buscar per reparar cadascun dels afectats que tota acció terrorista causa, més en una d’indiscriminada com la comesa el 17-A. “Ens diuen que mai ningú d’Interior no els ha dit res -afirma Manrique-. N’hi havia que eren conscients que podien ser reconeguts com a víctimes, però no sabien com reclamar-ho perquè ningú no els havia explicat com fer-ho. I els dos últims que hem trobat no sabien que podien reclamar”.
Costos per a l’Estat
A més d’indemnitzar els danys, la llei obliga l’Estat a rescabalar els afectats per crims terroristes costejant-los les despeses judicials, dispensant-los de pagar taxes acadèmiques, concedint-los preferència en ajudes d’accés a un habitatge i aplicant-los una reducció en la jornada laboral, entre altres. Interior, però, va admetre l’estiu passat al TOT Barcelona que no ha començat a buscar els afectats que l’Audiència Nacional va enumerar en la sentència, que aplega persones ja compensades pel ministeri, altres a qui va denegar la petició de reconeixement de víctimes -i que podran exigir que Interior rectifiqui- i un tercer grup de qui no se sap ben bé res. La UAVAT va alertar l’estiu passat que no s’acreditava de cap forma que 248 perjudicats esmentats pel tribunal hagin rebut cap ajut.
Interior al·lega que, abans de posar-se a buscar totes les víctimes, cal primer que la sentència es declari ferma. Per contra, la UAVAT pensa que no convé ajornar la recerca perquè, mentre el Tribunal Suprem es demora en resoldre tots els recursos, es perd un temps preciós per descobrin on paren els afectats.
“És entre trist i indignant”, expressa la presidenta de la UAVAT, Sara Bosch, psicòloga experta en l’atenció d’afectats per atemptats. “Les administracions, siguin les espanyoles o les catalanes, s’han de coordinar per informar a les víctimes. Tenen l’obligació i la potestat de fer-ho. El fet que no siguin víctimes amb sentència ferma és un matís que no fa més que perjudicar la gent”, observa.
“Interior té suficients recursos econòmics i personals per fer aquesta feina. Coneixem una persona que va estar 400 dies per baixa psicològica i encara espera una trucada del ministeri per preguntar-li com està. Si existeix un llistat i ja saben qui són, per què no els informen? Quantes víctimes no saben que són a la sentència?”, interpel·la Manrique, obstinat en una exploració que la UAVAT fa en solitari: “Estem igual que després d’Hipercor. Aleshores els buscàvem amb les pàgines grogues. Ara a Facebook, Twitter, Linkedin… És trist”.
En paral·lel, Bosch adverteix dels possibles efectes de fer reviure el dolor als damnificats que, de cop i després d’anys sense rebre cap avís, s’assabentin per una trucada de l’administració que un tribunal ha conclós que són víctimes d’un crim terrorista. “És un moment dur. Per això també ens agradaria que ho sabessin i se’ls acompanyés amb temps per preparar-les pels tràmits que hauran de fer”, apunta.
Un trencaclosques
En les pissarres on aboca tossuderia perquè no es desempari les víctimes, Manrique alterna retoladors de diferents colors per anotar cada dada collida a la sentència: nom, cognoms, nacionalitat, informe mèdic sobre l’abast de les lesions i dies de baixa, indemnització si és que la van rebre… Sovint, però, la informació és incompleta. Per això resten buits en blanc als taulells amb què tracta de recomposar les peces del trencaclosques.
Els 118 ferits físics als atacs que cerquen són d’una trentena de països diferents. Per complicar-ho encara més, s’hi compten entre 40 i 50 en què es desconeix d’on són. “Vaig tornar a fer una batuda als consulats el novembre i desembre passats. Alguns han contestat que no els consta cap víctima de la seva nacionalitat i encara esperem que altres ens contestin. Una trentena de casos són noms espanyols. Vol dir que podrien ser de Guatemala, d’Equador, de Xile… Hem contactat amb els seus consulats però no ens diuen ni que sí ni que no”, en dona fe Manrique.
A vegades, però, s’alia un imprevist per treure’n l’entrellat. “No fa gaire ens va trucar una persona, arran d’una entrevista al Javier Martínez [pare del Xavi, el nen de tres anys assassinat per l’atropellament a la Rambla]. ‘No sé si estic al llistat’, em va dir. Ho vam comprovar i el seu nom apareix a la sentència. Li vaig dir fins i tot la pàgina on surt”, relata.
A l’expectativa que es dicti la sentència definitiva, l’equip de la UAVAT es prepara per documentar l’evolució clínica dels afectats que assessora que Interior encara no ha catalogat com a víctimes, tot i que la sentència sí que les considera. També examinarà els casos de qui encerti a localitzar i no hagi cursat fins ara cap petició al ministeri.“Valorarem cada cas per si cal que fem una pericial per valorar lesions o ajudar-la en els tràmits per aportar la documentació perquè s’estudiï la seva sol·licitud de reconeixement”, indica Bosch.
A tot plegat, Manrique afegeix la sensació d’“impotència” que li confessen algunes de les últimes víctimes que ha conegut. “N’hi ha que s’autoinculpen per no saber què havien de fer, però és l’Estat qui té la responsabilitat d’informar”, indica. Afegeix un prec per acabar: “Quan la sentència sigui ferma, seria addient que Interior publiqui un anunci perquè qui es consideri afectat pels atempats hi contacti. I, a ser possible, que cada mes ens facin saber quantes hi han contactat i que ens facilitin com a mínim les inicials. Més que res per esborrar-les de les pissarres i saber ja que estan ateses”.
Opinió:
Ara que vinguin les associacions i les administracions “de sempre” a donar lliçons de com se ha de asistir a les víctimes del terrorisme. Només faltaría que gent que no ha fet res per cap de aquestes víctimes (i tantes i atnts d’altre) ens voinguin ara a dir com hem de fer la nostre feina.
Es més, suposo que quan algú s’ofereix a explicar coses, al menys es contrasti si fan o no fan la feina que diuen fer…
I si algú vol saber de que parlo, que em pregunti que hi ha molt que explicar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario