11 març 2025
Manrique
denuncia la “desídia” i l’oblit de l’estat espanyol envers les víctimes del
17-A
L'impulsor
de la UAVAT reclama canvis legislatius per facilitar l'atenció i
l'acompanyament de les víctimes d'atemptats
Robert
Manrique: “Els partits que més parlen de les víctimes no ens han trucat mai”
L’abandonament
de les víctimes dels atemptats del 17-A ha centrat una nova sessió de la
comissió d’investigació del congrés espanyol. Robert Manrique, impulsor de la
Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT), ha lamentat
l’oblit i la desatenció institucional que han sofert les més de 400 víctimes.
En aquest sentit, ha destacat que la majoria, sense la iniciativa privada, no
haurien rebut cap mena de suport.
“Quan
veus un atemptat amb víctimes creus que allò se solucionarà, que l’estat se’n
farà càrrec. Ara, quan et passa a tu o a gent propera, t’adones que el dolor el
causa el terrorista, però també l’abandonament de l’estat. És una doble
victimització”, ha dit Manrique, que el 19 de juny del 1987 va ser víctima de
l’atemptat perpetrat per ETA a Hipercor.
En
la compareixença ha donat alguns detalls de la deixadesa de l’administració,
com ara que, entre el 22 i el 29 d’agost, la subdirecció espanyola de suport a
les víctimes va obrir una oficina a Barcelona. “Més de 400 persones havien de
saber que hi havia una oficina oberta durant una setmana? No es va publicar
enlloc. Aquesta oficina va marxar i se’n va anar a Madrid. Això és ajudar? Amb
víctimes de 32 països?”, ha explicat.
“La
gent entre el 22 al 29 d’agost estava enterrant els seus morts o
repatriant-los. Alguns encara eren a l’UCI. Això és ajudar?”, ha insistit
Manrique, que ha criticat que l’estat no sigui proactiu en la cerca i
acompanyament de les víctimes. A més, ha lamentat que siguin aquestes les que
hagin d’informar del seu cas —dins d’un període d’un any— per rebre la condició
de víctima. Un pas administratiu que la majoria de víctimes desconeixen.
Manrique
ha destacat que gràcies a la feina de la UAVAT el nombre de víctimes,
reconeguda per la sentència del 17-A, és de 345 (moltes més que les 160 que
reflectia la interlocutòria de processament). Tanmateix, ha alertat que en les
16.000 pàgines del sumari n’hi apareixen 125 més que no consten ni en la
sentència de l’Audiència espanyola (2021), ni en la del Tribunal Suprem (2024).
“I encara ens n’arriben”, ha afegit.
Unes
sentències, que tot i ressaltar l’abandonament de les víctimes, també n’han
perpetuat el maltractament. Segons que ha explicat, la sentència ferma del
Suprem, publicada el 13 de desembre passat, es va emetre sense els informes
mèdics d’una cinquantena de víctimes. “No sabem com estan. Això és suport a les
víctimes?”, s’ha preguntat.
Interpel·lat
sobre el motiu de la deixadesa institucional, ha assegurat que bàsicament és
per “desídia” i un tema de diners: “La raó és econòmica. Al principi, no
m’entrava al cap aquesta manca d’empatia i que l’estat fos garrepa amb les
víctimes. Però no hi veig cap altra raó després de 35 anys. Tenen les dades?
Contacten amb les víctimes? No.”
Manrique
ha reiterat que cal actualitzar la legislació vigent per adaptar-la a l’europea
i facilitar així l’atenció i l’acompanyament, de manera que siguin les
institucions qui contactin a les víctimes i vetllin pel seu benestar. “Ens hem
de fixar en països que han patit atemptats. La legislació francesa és prou
respectuosa amb les víctimes”, ha dit.
Així
mateix, ha demanat de crear un protocol postatemptat per millorar el procés
d’identificació de les possibles víctimes i eliminar el límit temporal per
rebre’n la condició. Dit això, també s’ha obert a modificar aquest límit perquè
passi de l’any actual als deu que contempla la llei francesa.
Durant
les preguntes dels diputats, Manrique ha detallat casos concrets de la manca de
suport institucional, com ara el cas de Javier Martínez, el d’en Xavi, el nen
de tres anys de Rubí que va morir a la Rambla. “El dia que li van matar el fill
va tornar sol a casa amb cotxe. No recordava com hi va anar. L’únic record que
té és en un control on va veure una grua amb la furgoneta de l’atemptat”, ha
relatat.
També
ha detallat el cas de l’Elisabet Caritg, que el 17-A va quedar ferida molt greu
i es va quedar orfe. “Aquest no és un cas d’una víctima de Suècia. Aquesta dona
viu en un poblet al costat de Vic”, ha detallat. Amb el temps, un advocat se li
va oferir per fer-li els tràmits de la indemnització per la mort de la seva
mare. “Li va cobrar una comissió”, ha dit, abans d’afegir: “Aquesta senyora va
haver de pagar un advocat, que havia contactat amb ella, per un tràmit que
l’hauria d’haver fet d’ofici el Ministeri de l’Interior.”
Finalment,
també ha mencionat una víctima de 67 anys amb una fractura de pelvis, de la
qual no hi ha cap informe mèdic. “Ningú es preocupa per aquesta senyora? Viu a
8 estacions de metro de casa meva”, ha conclòs.
Un
Iron Man i unes ales
Manrique
ha fet la compareixença acompanyat de dos objectes de molt valor sentimental,
que representen “la força de totes les víctimes”. Un pin d’unes ales, en record
en Xavi, i un Iron Man de joguina, que era propietat de Julian Cadman, un nen
australià de 7 anys que també va morir a la Rambla. Els seus pares van regalar
la figura a la UAVAT en el primer aniversari dels atemptats i li van demanar
que la portés avui a la comissió. “Ens està vigilant que fem les coses bé”, ha
dit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario