20 setembre 2018 directe.cat (opinió)

20 setembre 2018

Rosa Lores: "Un atemptat com el d’'El Papus’ podria repetir-se"

Aquest 20 de setembre es compleixen 41 anys de l’atemptat contra la revista ‘El Papus’. L’explosió d’un paquet que persones desconegudes van lliurar a les oficines de la publicació satírica, de la qual s’havien arribat a tirar 400.000 exemplars, va provocar la mort del porter i va deixar malferides la majoria de treballadores que aquell migdia es trobaven a la redacció, entre elles Rosa Lores, la recepcionista. 

L’atemptat, reivindicat pel grup ultra Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista), va acabar amb l’arrest de tres persones, a qui la justícia va condemnar per pertinença a banda armada, no pas com a responsables d’una acció de la qual encara s’ignora qui va instigar-la veritablement. 

Lores, que tenia 22 anys i va sobreviure de miracle, no va rebre l’ajuda ni l’acompanyament que s’esperava de les autoritats. El seu testimoni és un tribut a les víctimes oblidades de la Transició que encara lluiten per ser ateses i reconegudes com es mereixen.

Què recordes d’aquell episodi?

Duia gairebé quatre anys a El Papus. N’estava encantada. Treballava de recepcionista i retallava els famosos que apareixien a les revistes Hola o Garbo perquè els dibuixants en fessin caricatures. L’atemptat es va produir un dimarts, cap a les 12 hores. Estava parlant amb l’amo del quiosc de la plaça Castella quan, de cop i volta, una ona expansiva va llançar-me per la finestra, vaig caure sobre un tendal i després damunt d’un Seat 600. Ja no em vaig despertar fins a l’Hospital Can Ruti, on van posar-me 62 punts de sutura al cap i van curar-me d’una luxació al peu dret, hematomes i cicatrius per tot el cos. Vaig quedar tan desfigurada que, per no espantar el meu fill Christian, que aleshores tenia cinc anys, li vaig dir que m’havia explotat un petard.

‘El Papus’ havia rebut alguna amenaça?

Feia un any s’havia presentat a la redacció Alberto Royuela, conegut subhaster de la Falange, per advertir-nos que vigiléssim amb els continguts o vindria la seva gent. També a la porta d’entrada va aparèixer la pintada “Fills de puta, o canvieu o us cremem”, signada per Juventud Española en Pie. Davant d’això, dos policies de paisà van vigilar el despatx i, durant uns mesos, van acompanyar l’editor quan sortia de casa.

El judici va cloure amb penes menors per tres membres de Juventud Española en Pie, quan l’acció l’havia reivindicat la Triple A i Royuela us havia amenaçat. Per què no va esclarir-se’n l’autoria?

Una mà negra va dir “fins aquí i prou”. Tant és així que encara no podem consultar els documents que l’Audiència Nacional conserva sobre l’atemptat. Estic convençuda que l’Estat n’estava al darrere, ja que no s’ha investigat més.

Arran del succés, com va canviar la teva vida?

Se’m van ensorrar molts projectes però també em va portar una filla, l’Eunice (“Victoriosa”, en llengua grega), de qui no sabia que estava embarassada –aleshores no hi havia els controls d’avui. Va ser un miracle enmig d’aquella desgràcia, on a banda dels danys físics, psicològics i veure com la mare es quedava sense veu unes setmanes, vaig patir l’estigma de ser víctima d’un atemptat.

Quines dificultats vas trobar-te?

D’entrada, l’escola on havia d’anar el meu fill va rebutjar-lo amb l’excusa d’unes suposades represàlies. Després, dels 15 milions de pessetes d’indemnització, només vaig rebre’n 715.000; més tard vaig anar a judici perquè em concedissin la incapacitat absoluta, ja que l’atribuïen a una malaltia comuna. Només van concedir-me 7.000 pessetes –al mes– i una targeta rosa. També vaig tenir molts problemes per cobrar els viatges al centre de rehabilitació i obtenir unes ulleres similars a les que havia perdut en l’explosió.

L’any 1999 es va aprovar la Llei 32/1999, de solidaritat amb les víctimes del terrorisme. Què va significar per a vosaltres?

Per mi va suposar que m’augmentessin la pensió i sufraguessin els medicaments que abans havia de pagar de la meva butxaca. Però va ser gràcies a Robert Manrique, ferit a l’atemptat d’Hipercor, que les víctimes vam poder presentar la documentació perquè se’ns reconegués que la incapacitat era derivada de l’atemptat. Cap institució no havia tingut la dignitat d’assessorar-nos per aquestes i altres qüestions.

Què t’ha quedat de l’atemptat?

Les seqüeles persisteixen. No sols els dolors de columna; a vegades em poso trista, tinc ganes de plorar, sento una sensació d’ofec quan entro en un túnel i, a l’hora d’asseure’m en un local, miro de tenir controlada la porta de sortida. Sort dels meus fills i del meu marit, perquè la falta d’atenció de les autoritats ha estat terrible.

Quan veus les amenaces, judicis i atemptats de què són objecte actualment altres revistes d’humor, què penses?

Manquen polítiques que fomentin el diàleg i evitin l’auge de la ultradreta i l’odi que propaguen alguns líders polítics. Això em fa pensar que un atemptat com el d’El Papus podria repetir-se. Tinc por, ja no tant per mi, sinó pels meus fills i nets.

Opinió:

Només unes preguntes… després de 41 anys de l’atemptat, qui se ha preocupat realment de aquestes víctimes? Qui porta gairebè 30 anys intentant localitzar-les? Qué han fet els personatges que en els últims anys van explicant mentides i vivències inventades? Qué han fet per trobar a aquesta pobre gent?

I ja posats… que fan per les víctimes del 17 d’agost de 2017? Serà molt divertit saber que en pensen aquestes víctimes del tacte rebut…

Com deien fa molts anys a la televisió… “permanezcan atentos a la pantalla”