02 desembre 2021 (29.11.2021) ElPuntAvui (opinió)

02 desembre 2021 (29.11.2021)

“El càncer no l’hauria evitat, però l’horrible dolor patit, sí”

La pandèmia de la Covid-19 va provocar que tots els esforços sanitaris se centressin a combatre el virus, deixant de banda el tractament i diagnosi de malalties greus, com denuncia l’Observatori d’Atenció al Pacient. Bartolomé Jiménez Cazorla, president de la seu local de l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC) de Cornellà, que des del 2013 treballa abordant les necessitats del malalt i la seva família, sosté que amb la Covid-19 “la desigualtat que viuen les persones es va aguditzar”, i que “l’atenció primària es va desbordar, cosa que va provocar que un de cada cinc pacients amb càncer tingués retards en el diagnòstic”. Bartolomé ha estat un dels incondicionals que han donat suport a Iolanda Ortiz, en diagnosticar-li un càncer. Tots dos comparteixen grup a l’Uavat, en ser víctimes dels atemptats terroristes a la Rambla de Barcelona el 17 d’agost del 2017. Ortiz ens explica la seva duríssima experiència en aquest temps d’excepció.

El 12 setembre del 2020 va a l’hospital de Campdevànol.

Sí. És el primer cop que vaig a urgències. Tinc un dolor abdominal molt intens, dolor pèlvic i inflada, amb una panxa com d’embarassada. No tolerava líquid, ni sòlid, estava molt cansada, esgotada. Em van fer una analítica general i em van posar per via una medicació per a gasos intestinals. Amb el resultat de l’analítica la metgessa em va dir que estava tot bé, que no hi havia res maligne. Recordo aquesta expressió, “res maligne”, que em va alleugerir. Em va diagnosticar gastroenteritis i vaig pensar que ja em passaria.

 

Però va tornar a urgències.

Sí. Al cap d’uns dies vaig tornar a urgències perquè em trobava pitjor, per seure, per caminar, i els ho vaig comentar i m’estava començar a ofegar. Però el primer que em van dir és que havia de reposar. La infermera va veure que anava molt disparada de pulsacions en estat de repòs. Se’m va fer un electrocardiograma i se’m va tornar a enviar a casa, tot i que estaven elevades. Jo pensava que m’havia infectat de la Covid-19 pels problemes respiratoris. No em van fer ni una PCR, ni una placa, tot i que jo em queixava de molt dolor... Abans d’anar a l’hospital feia dies que trucava al CAP perquè em trobava malament i se’m negava la visita contínuament –l’administrativa, com ara, decideix si t’ha de veure o no el metge–, tot i que vaig suplicar ajuda, i se’m receptava medicació per telèfon. Jo els insistia que tenia molt dolor, que entenia la seva situació, però que mai m’havia queixat així. Tenia la sensació que em veien com una pesada, i em deien que m’havia de relaxar.

 

Va tenir molt dolor?

Sí. No es pot deixar patir dolor a una persona sigui quina sigui la seva patologia. A part de no encertar el diagnòstic, el dolor que vaig tenir durant un mes va ser horrible. En la sanitat és primordial primer pal·liar el dolor de la persona perquè no pateixi. Avui dia deixar patir de dolor a una persona és deixadesa total.

 

Per què no li van fer més proves?

No van considerar fer-me més proves perquè els informes deien que tenia bon color i bon estat. No obstant això, en la primera analítica va sortir la proteïna C reactiva alta, que ja indica que hi ha una inflamació en una part del cos. Vaig tenir febre alta, però al CAP de Campdevànol no consideraven que se m’hagués de visitar presencialment. Em van receptar antibiòtics i Almax. Vaig estar dues o tres setmanes així. Era un diumenge abans de la festa major de Campdevànol; dilluns i dimarts el CAP estava tancat. Estava en una situació molt greu i se’m va enviar cap a casa... Dimecres em sentia totalment ofegada, i vaig trucar al CAP. Tenia hora al metge a les tres de la tarda, però vaig considerar que necessitava ajuda. Vaig parlar amb una metgessa, que no és la meva, i li vaig demanar si em podien enviar una ambulància i em va dir que no, que estaven col·lapsats. Vaig demanar si em podien visitar a domicili i em va dir que no i em va penjar el telèfon. Vaig haver d’esperar deu minuts per agafar oxigen, vaig tornar a trucar al CAP, i a una infermera que ens coneixem li vaig dir que mai trucava per a res, però que ara necessitava ajuda; em va dir que hi anés. Li vaig dir: “M’estic ofegant i m’estic morint”, i em va insistir que hi anés. Vaig agafar el cotxe com vaig poder i vaig anar al CAP.

I un cop allà?

Vaig comentar que em feia mal la part esquerra. La metgessa em va escoltar i em va dir que no tenia res, que tenia els pulmons nets, però li va cridar l’atenció que anava alterada de pulsacions i va trucar a una ambulància i em va derivar a l’hospital de Campdevànol. Allà van veure que tenia els pulmons plens de líquid. Em van ingressar i em van demanar per què no hi havia anat abans, i els vaig dir que diumenge ja hi era, i que feia dies que demana ajuda a ells i al CAP. Vaig estar-hi deu dies ingressada, em van fer proves de tot tipus. Primer es buscava una malaltia immunològica. El meu cos estava ple de líquid, inclòs prop de cor. Em van haver de buidar els pulmons tres o quatre cops. Tot això, a més, ho vaig viure sola, sense cap suport de la família perquè no ho permetia la situació de la Covid.

I quan li van dir que tenia càncer?

Va ser el dia que vaig conèixer la meva oncòloga de l’hospital Trueta, que visita a Campdevànol. Va ser ella qui els va dir: s’està queixant de la part de baix, fem un TAC allà. M’havien fet mil proves, tot centrat als pulmons. Llavors se’m va dir que tenia un càncer a la panxa, sense cap més informació. Després van permetre l’entrada del meu home. Va ser l’oncòloga qui em va estirar a l’ICO del Trueta.

I a l’hospital Trueta?

Allà primer em van dir que no hi havia res a fer, que era un càncer ovàric amb metàstasi, que és un dels més ràpids, i que em mantindrien amb quimioteràpia fins on arribéssim. I això et cau com una galleda d’aigua freda, no assimiles el que t’estan dient. Però alhora vaig entrar en un estat de molta ràbia. Tots aquells dies i setmanes vaig patir molt, molt dolor. Entenc que en un primer moment es pugui escapar un diagnòstic, i és càncer d’ovari, que és molt difícil de detectar, perquè es confon amb gastroenteritis. Però si hi havia una proteïna disparada, s’hauria d’haver mirat. I quan una persona que mai ha anat a urgències es queixa de dolor i insisteix que necessita ajuda, és que hi ha hagut una mala atenció perquè de recursos en tenim, a l’hospital de Campdevànol. Va ser una deixadesa del personal.

I al final la van operar?

Sí. Al Trueta em van fer una laparoscòpia per saber fins on estava afectada la zona i és allà on se’m va informar que tenia un càncer ovàric serós en estadi IV. Vaig marxar de Campdevànol, on em van dir que era a la panxa. I es va decidir jugar totes les cartes a una operació. L’operació va anar molt bé. Vaig trobar un equip supercompetent des del punt de vista empàtic i professional. Tanmateix, vaig fer una sèpsia i vaig haver de tornar a entrar a la sala d’operacions. En la primera operació, van retirar ovaris, úter, epipló i la melsa i retocar diafragma. I en la segona, van retirar la vesícula biliar, van fer un raspat de pàncrees, un raspat de fetge i em van treure líquid del cos. I després, recuperar-me i afrontar la quimioteràpia.

Quin és el seu sentiment?

He de dir que em van trucar del CAP de Campdevànol i em van demanar disculpes i que ara no ho podien arreglar, però que es disculpaven. Això diu molt. Unes disculpes a temps és important. L’hospital de Campdevànol no m’ha trucat mai. Res. He d’aclarir que el metge que em va agafar allà d’urgències és molt maco i l’únic que va decidir que m’havia de quedar ingressada fins a saber què tenia, i ell va contactar amb el Trueta i va fer tot de proves i es va preocupar veritablement. La meva queixa no és tant pel que fa a donar el diagnòstic, que també, sinó per la manca d’atenció, per com em trobava i el dolor que tenia. Deixar patir una persona així i amb aquest quadre que tenia, professionalment no és gens ètic.

Vostè és professional sanitària i ha vist el caos per la Covid-19. L’error en la seva atenció pot ser fruit d’aquesta realitat?

No. Soc sanitària, he treballat a domicili i residències de gent gran, i una cosa no té res a veure amb l’altra. El dolor és dolor i a vegades no es poden fer més coses, però aquest dolor sí que s’ha de mirar. Podem evitar que una persona pateixi dolor. No pots deixar una persona amb més de vint dies amb un dolor exagerat. Em va sorprendre que quan vaig dir que m’ofegava a l’hospital ni tan sols se’m fes una PCR per descartar la Covid-19, o una placa. Si llavors m’haguessin fet una placa, m’hauria evitat que els pulmons se m’omplissin de líquid. El càncer és evident que no el podíem haver evitat, però la manera de patir-ho, sí. És necessari veure’m en l’estat en què estava perquè m’atengueu? Era necessari que jo tingués els pulmons plens perquè em féssiu cas? No era gens complicat.

Com es troba ara, un any després?

Des del 19 d’octubre que em van operar, he viscut aquesta experiència amb molta força perquè tinc un exèrcit darrere que m’ha estat empenyent, amb la Uavat. Fa tres setmanes que tot va sortir net, i estic en tractament de càncer d’ovaris i disposada que se sàpiga quanta gent ha mort per la no atenció i per donar preferència a la Covid-19. Entenc que és una pandèmia i que l’havíem de frenar, però no només hi ha hagut morts pel virus, sinó també per patologies que es van abandonar completament, i no només el càncer, sinó malalties respiratòries, de cor... Quina preferència té a viure una persona de Covid per damunt d’una víctima de càncer? He conegut tants casos en què no hi va haver temps ni de lluitar... I no només els malalts de Covid morien sols, els altres també. Jo vaig viure la meva malaltia gairebé a soles. I psicològicament és molt fort. I per això vull destacar la professionalitat i sobretot la humanitat de l’equip del Trueta de Girona perquè em van facilitar molt les coses des del punt de vista personal i als de casa.

Va tenir el càncer dos mesos després que per primer cop tornés a la Rambla amb el seu fill, en el tercer aniversari dels atemptats del 17-A.

Sí. Estic convençuda que aquest càncer ha estat molt emocional pel que vaig viure en els atemptats de Barcelona el 17 d’agost, a banda d’altres factors que hi influeixin, evidentment factors genètics. El tema dels atemptats, com sempre diem, l’hem viscut sols; de cop i volta, em vaig trobar amb un nen de deu anys que havia viscut un atemptat i que no sabia com gestionar els atacs d’ansietat i les pors que tenia a casa, i vaig haver de moure’m i el pediatre em va derivar a la psicòloga. Una bona psicòloga i l’Ivan continua en tractament. Era el primer cop que vam assistir a l’aniversari a la Rambla, acompanyats per la Uavat i en Robert Manrique. Era com deixar-te anar. La psicòloga Sara Bosch ens va acompanyar en tot el trajecte que vam fer el 17 d’agost del 2017 per crear records nous. Vam dinar a la Boqueria, que per a mi era un tràngol... Era com deixar anar llast, l’Ivan el veia millor i de cop i volta em trobo amb el càncer d’estadi IV. I novament veig i pateixo aquesta incompetència de les administracions públiques.

A què l’atribueix?

Fa un parell d’anys que dic que no crec en la política perquè veig que les persones hem deixat d’importar i veus les discussions entre ells. Per fer política estàs condemnat a entendre’t per fer coses pel poble. I amb la pandèmia hem patit nosaltres; hem perdut recursos, drets, feina, i un dels pilars més importants: la sanitat. Imagina’t, em van trucar el març passat per fer una colonoscòpia, quan ja estic operada de càncer i amb tractament de químio!

I com a lluitadora contra el càncer què opina?

Des que l’he viscut, m’agradaria que el Dia del Càncer fos un llaç transparent, sense color perquè hi ha molts tipus de càncer, i que aglutini totes les persones que estan lluitant. No em sembla just que un càncer de mama revolucioni el món i per als altres, res, que ni saps quin dia és la seva celebració.

Una gran família

Iolanda Ortiz transmet molta vitalitat, tot i les dures experiències viscudes. En aquest any d’operacions i de tractaments per foragitar el càncer del seu cos, explica que ha tingut el “suport incondicional” d’una gran família formada per una vuitantena de persones aplegades com a víctimes i familiars dels atemptats del 17-A del 2017 a Barcelona i Cambrils. La Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (Uavat) amb els seus professionals, liderats per la psicòloga clínica Sara Bosch, i l’incansable assessor Robert Manrique, ha aglutinat l’energia positiva de tots ells. A més de la feina feta per l’equip de l’Associació 11M en el judici a l’Audiencia Nacional. Ortiz tampoc oblida la gran tasca de la Fundació Oncolliga Girona: “Fan una tasca molt important.”

Opinió:

Per començar, felicitar a tota la familia Morales-Ortiz per la dignitat i la fortalessa que demostren día rere día. Son un ejemple per moltes altres persones, víctimes o no…

I dir que sería un motiu de reflexió el pensar en un detall. Per què la Iolanda no comenta que el Ministerio de Interior també se ha comportat bè amb ella? Es que no se han preocupat? Es que ni tan sols li han fet una trucada?