17 febrer 2018
El pare del nen
atropellat per la furgoneta de l'atemptat de Barcelona parla sis mesos després
«Fa sis mesos que em van matar el
Xavi, el meu fill de 3 anys».
Així comença l'esfereïdor relat del pare del Xavi, Javier
Martinez a “El Español”. El petit va morir atropellat per la furgoneta que va
travessar La Rambla
de Barcelona fa tot just mig any, tot i que ell indica que per ell no és
important la data, ja que el fet tràgic el recorda cada dia: «Cada dia recordo que em van matar
el meu fill de 3 anys i el seu tiet avi Francisco, que el duia
de la mà i l'estimava amb bogeria».
«El govern espanyol
em va donar el condol. Això és tot»
El pare del Xavi es queixa de la
passivitat que ha tingut el govern espanyol des d'aleshores: «El govern espanyol em va donar el condol. Això és tot». Afirma que «tenien molta pressa» en
el moment en què va succeir «perquè semblés que es preocupaven». En aquest
sentit li van oferir diners per la pèrdua, fet que ell no va considerar oportú
de dir en aquells moments.
Mesos després, però, va rebre el pagament: 125.000 euros, que invertiran en
els futurs estudis de la seva altra filla, que ara té 8 anys. Així doncs,
determina que el govern espanyol, en aquest sentit, no s'ha portat bé amb les
víctimes. Han rebut, a més dels diners, un únic ajut: una psicòloga
infantil per a tota la família.
Les seqüeles per
a la germana de 8 anys
El Xavi tenia una germana, de 8
anys. I és que tota la família queda destrossada després d'una atrocitat
d'aquest nivell. La petita, segons afirma el pare, té «un trauma per tota la
vida»: «Estava a un metre de
distància quan van atropellar el Xavi. Va salvar la vida de
miracle i va veure com mataven el seu germà i el seu tiet avi». Encara té por a
«anar a qualsevol lloc».
La seva altra filla, de 21 anys, és estudiant de psicologia però
està pensant deixar la carrera perquè
«està desenganyada de tot. De psicòlegs i de tot».
Opinió:
Llegir les paraules de Javier Martinez em porta a 30 anys
enrere, quan tantes altres víctimes (sobre tot familiars dels assasinats o els
ferits mes greus) intentàvem aprendre a viure amb tot el que ens va suceïr a l’atemptat
de Hipercor. Després de mes de trenta anys de contacte amb tantes altres víctimes,
els sentiments coincideixen plenament i es per això pel que cal lluitar, per
evitar en tot el posible la sensació de abandonament i de desamparament que es
comú en la immensa majoría de víctimes de atemptats terroristes, sobre tot quan
els que diuen que “estamos para ayudar” son els primers que es desentenen dels problemes
que s’originen després de patir un atemptat.
Per aquestes i altres raons un grup de víctimes i de
profesionals amb molts anys de experiencia continuarem lluitant per ajudar en
tot allò que sigui necesari.
Comsequencia de tot el que acabo de escriure ha estat la
presentació de la UAVAT
el pasat dimecres. I sense recursos (al menys de moment) però amb tota l’empatía
del món continuarem treballant per informar i asesorar a qui ho necesiti, primer
localitzant i després assistint.
No hay comentarios:
Publicar un comentario