Crítica TV LLiçó magistral de perdó
Mónica Planas
Sobre el conflicte basc s’ha reiterat la necessitat que els terroristes demanin perdó per poder girar full i avançar. Al final, aquesta exigència ha acabat sonant a un trámit polític més, un salconduit burocràtic. L’extraordinari 30 minuts de diumenge , El perdó, va a l’essencia del gest. No es parla d’un requisit, es parla d’una necessitat humana. Per un costat coneixem Iñaki rekarte, un exetarra penedit; i de l’altre, Iñáki García Arrizabalaga, fill d’una víctima del terrorisme. La trobada que explica cadascú no és la mateixa, però en canviel diàleg que s’estableix entre tots dos funciona com si ho hagués estat. Un relat perfecte i colpidor. Impressionants testimonis per com tots dos expliquen d’una manera molt paral·lela temors, sentiments i inquietuds a l’hora d’afrontar la trobada. I el més corprenedor és veure com van ser capaços de posar-se en el lloc de l’altre. I aquí és on l’espectador s’adona que en el programa no s’està parlant del conflicte basc sinó d’humanitat. Cada frase, cada reflexió de qualsevol dels dos és un impacte.
Si El perdó fos una melodia musical seria una peça molt suau, afinada, que a mesura que avança et cala l’esperit i t’emociona. Les imatges d’arxiu per contextualitzar el passat de cadascun, extretes dels diaris i informatius, no són una simple il·lustració. Recorden a l’espectador l’enorme distància entre el fet social ila violència íntima. La parella i la mare dels respectius testimonis contribueixen a donar solidesa a aquesta història única televisivament parlant. El que vanm veure diumenge va ser un privilegi. El 30 minuts va representar una autèntica lliçó vital, no només sobre el perdó, sinó també sobre la generositat, el penediment, la capacitat de rectificar i la virtut (a vegades complicadíssima) de posar-se en el lloc de l’altre. Un exemple. Poques vegades un programa de televisió nodreix tant l’ànima de l’espectador.
No hay comentarios:
Publicar un comentario