15
octubre 2014 (14.10.14)
Aprofitant
que avui s'estrena a la Filmoteca de Catalunya el documental Xavier Vinader, periodista contra la guerra bruta, alliberem al web l'entrevista al periodista que vam publicar fa un parell de
setmanes a l'edició en paper de la Directa.
Les activitats dels elements de l’extrema dreta “són
controlades d’alguna manera pels Serveis d’aquesta Jefatura Superior”. Ho
reconeixia un document de la Direcció General de Seguretat (DGS) de l’any
1977. Aquell any, s’havia perpetrat la matança d’Atocha, l’assassinat de
l’estudiant Arturo Ruiz o l’atemptat contra la revista El
Papus. Precisament, durant els temps convulsos del tardofranquisme
i la transició, abans que transcendís el document de la DGS , el periodista Xavier
Vinader es va bolcar a desemmascarar la ultradreta i els seus vincles amb les
forces de seguretat.
Es va infiltrar a Fuerza Nueva durant un any i, en aquell
període, va arribar a reunir-se amb el líder del partit feixista Moviment
Social Italià (MSI), Giorgio Almirante. Com a conseqüència del seu treball, es
va convertir en un dels objectius d’aquests grups: va patir dos atemptats i un
intent de segrest. El 1979, Vinader va publicar tres reportatges centrats en la
guerra bruta al País Basc, que el van dur a l’exili i a la presó. ETA va
assassinar dos dels ultradretans que s’esmentaven en un dels reportatges (
Jesús García i Alfredo Ramos) i Vinader va ser condemnat a set anys de presó
per “imprudència temerària professional”.
Després de passar més de tres anys a l’exili, va ingressar
a Carabanchel, fins que, un mes i mig més tard, va aconseguir l’indult. El
domicili de Vinader és una immensa llibreria que, en bona part, repassa la
història de l’extrema dreta, el terrorisme, la intel·ligència militar i el crim
organitzat. Al voltant de 15.000 relats omplen les estanteries de qui va ser
pioner del periodisme d’investigació a casa nostra. Conversar amb ell és
submergir-se en una manera d’informar rigorosa, valenta i compromesa i
acostar-se a les clavegueres de la transició espanyola.
El terrorisme d’extrema dreta, les
xarxes europees, la guerra bruta que es produí al País Basc, els cossos de
seguretat i els serveis d’intel·ligència... Va ser als anys 70, quan va néixer
el periodisme d’investigació a casa nostra?
Érem comptats, els que en fèiem; vam ser-ne pioners. De
fet, aquesta tasca no té tradició al llarg de la nostra història i, a més, el
que hi havia es va acabar amb la Guerra Civil. Van començar 40 anys de sequera i
ens va tocar inventar-nos-el de soca-rel. Ara bé, teníem un cert avantatge: la
majoria veníem de les escoles de periodisme i també de l’escola de la clandestinitat.
Vam aplicar les ensenyances d’aquesta última a la praxi periodística. Sabíem
perfectament com ficar el nas a tot arreu, estàvem ben orientats políticament i
teníem un gran desig d’aixecar les catifes del poder i recuperar la memòria
històrica. Ens va tocar iniciar el camí amb una legislació en construcció. Per
una banda, era perillós perquè desconeixíem on eren els límits, però, per
l’altra, era interessant: la línia roja imaginària no estava definida i podies
forçar. Vam parlar de les presons, de les tortures a les comissaries o de
la història dels maquis, de la ultradreta i de les seves connexions amb els
serveis de seguretat de l’Estat...Eren fets que aquest país no havia escoltat
mai. Al carrer, hi havia set d’informacions d’aquest tipus.
Vosaltres ho teníeu clar, però, per
quines raons una empresa com Interviú apostava per un periodisme costós i
incòmode pel poder?
L’empresari es volia fer un forat en el mercat i va veure
que això tenia ganxo. Hi havia una redacció jove, llançada, valenta i políticament
activada: semblava la cinquena galeria de la Model , perquè tots havíem passat per la presó en
algun moment o havíem estat detinguts. Algun venia del Front Revolucionari
Antifeixista i Patriota (FRAP), l’altre del Partit Comunista Espanyol (PCE), hi
havia anarquistes.... Existia una ànsia de periodisme polític i, satisfent-la,
la revista va aconseguir col·locar-se al milió d’exemplars. Per explicar l’èxit
d’Interviú, s’ha parlat de la
famosa foto de la Marisol
despullada en portada; però aquest només va ser el detonant, perquè cada
setmana destapàvem alguna cosa –les presons franquistes, les fosses, la matança
de Badajoz–, entrevistàvem algun membre d’ETA o del Grapo... Publicàvem
articles punyents i vam començar a donar veu a persones que no n’havien tingut
mai. La gent va identificar la revista amb una mena de jutjat de guàrdia de
paper a qui explicar històries que no explicaria a ningú més. Hi havia
erotisme, però també denúncia.
Actualment, els equips
d’investigació són pràcticament inexistents, però aleshores eren
imprescindibles. Com treballàveu?
Érem una colla de franctiradors que ens posàvem d’acord
fàcilment. El perill d’enfrontar-nos a un enemic tan gran i tan important ens
unia. Per exemple, compartíem la informació i, així, ens asseguràvem que, si
passava qualsevol cosa, la investigació no s’aturaria. No hi havia competència
ni personalismes. Es va crear una mena de fraternitat que s’ha repetit poques
vegades i menys ara, que el periodisme s’ha convertit en una professió molt
individualista. Inclús, si jo havia de tancar un reportatge i em quedaven
pistes per estirar, les passava a altres col·legues perquè continuessin. No hi
havia l’ego de la meva exclusiva perquè el més important era que surés
la veritat. Mai no et senties sol; érem conscients del que teníem davant i
l’important era desmuntar aquell immens aparell, al qual només li havien fet un lífting.
Eren la mateixa gent que manava abans, però, de cop i volta, es parlava de
viure en democràcia. En aquell context, vam endinsar-nos en el món de l’extrema
dreta i el terrorisme d’Estat.
Abans de la mort de Franco, però,
ja et comences a interessar per aquests temes...
A principis dels anys 70, es comencen a exhibir alguns
llibres en català a través d’editorials com
Enlace o Cinc d’Oros i hi ha tot un
seguit d’atemptats a Barcelona. Els grups d’ultradreta van col·locar explosius
en alguns aparadors i van incendiar alguna distribuïdora. També van apallissar
capellans que deixaven les seves parròquies per fer reunions clandestines.
Llavors em vaig començar a interessar per aquell terrorisme de baixa
intensitat, sense morts, que només apareixia en notes breus als diaris. Vaig
començar a posar el nas entre els aparells del règim: la Falange , els Requetès
(forces de xoc del carlistme), la guàrdia de Franco... Aquest món desprenia una
certa fascinació perquè estava verge: eren persones que manaven, gaudien d’una
impunitat total i se’n vanagloriaven. Abans de començar a escriure, em vaig
passar molt temps documentant-me. Vaig llegir llibres clàssics del feixisme:
Primo de Rivera de dalt a baix, Ramiro Ledesma Ramos, Onésimo Redondo, el Mein
Kampf...
El fet que no es produís una ruptura
amb el règim franquista, sinó una continuïtat dels òrgans judicials, policials
i funcionarials va donar ales a les accions violentes?
L’extrema dreta estava en plena operativitat perquè actuava
amb el paraigua de les forces de seguretat. Estava cobert i era impune.
S’ocupava de la feina bruta, d’allò que no podia fer qui duia uniforme. De cop
i volta, es va popularitzar la paraula incontrolats, tot i que mai no ho van
ser: hi havia plena coordinació amb els cossos de seguretat. La majoria
d’investigacions en aquest camp les vam forçar nosaltres des del periodisme.
Competíem amb la policia i això t’obligava a arribar als llocs abans que ella.
Era un exercici perillós. Pensa que, durant molt temps, la gent del Grup Zeta
no volia sortir amb mi de la redacció per por que em disparessin o
m’agredissin. La revista rebia amenaces i va arribar a contractar una empresa
de seguretat israeliana per posar detectors de metall a l’entrada.
En un moment de màxima intensitat
del terrorisme d’extrema dreta al País Basc, l’any 1979, vas publicar tres
reportatges que et van portar a l’exili i a la presó. Per què et van jutjar?
El 1979, feia més de deu anys que investigava aquest món,
per això sempre he subratllat que no em van processar per aquell fet concret,
sinó per tota una trajectòria. Tenien dues solucions: eliminar-me físicament o
empaperar-me. Van optar per la segona opció, que era més fàcil, perquè ETA va
assassinar dues persones esmentades en un dels reportatges. Vam descobrir tota
aquella trama gràcies al policia nacional Francisco Ros Frutos, que es va
apropar a nosaltres per explicar-nos que la policia utilitzava la ultradreta al
País Basc en operacions encobertes a un costat i altre de la frontera.
Planejava atemptats amb el Batallón Vasco Español o la Triple A contra abertzales, simpatitzantsabertzales, persones de l’entorn
d’ETA... Basant-nos en les informacions obtingudes, vam posar en marxa un equip
de seguiment per documentar-les. Frutos es va convertir en un talp, li vam fer
fotografies amb els ultres, en els seus llocs de reunions i d’entrenament...
Vam poder explicar els projectes que tenien entre mans, com un atemptat contra
Telesforo Monzon, que va ser líder del PNB durant la república i fundador
d’Herri Batasuna. Què hagués passat en un país normal? Que l’aparell judicial
s’hagués posat en marxa per aclarir les responsabilitatsque se’n derivessin...
Es va posar en marxa, però contra el missatger. Un jutge vinculat a
Fuerza Nueva us va condemnar a tu i a Frutos. Com va afectar el periodisme
aquest procediment?
Crec que va significar un abans i un després. Hi ha qui,
des d’aquell moment, va decidir anar amb compte. No podem oblidar que la
petició fiscal era de dotze anys i, finalment, me'n van caure set, una condemna
confirmada pel Tribunals Suprem i
el Constitucional. Vam mantenir un enfrontament terrible amb el poder judicial,
que estava disposat a aturar els peus a la premsa. El que no ha transcendit,
però, és que Frutos no va ser l’únic que va cantar, van venir altres policies,
però no ho vaig fer públic per evitar més processos judicials. Per les mateixes
raons, tampoc no hem explicat mai quin equip va
participar
en la investigació. Aquells reportatges apuntaven la mare dels GAL: mai no s’ha
explicat qui marcava els objectius i quina informació es facilitava. La
repressió evidencia que, quan es parlava de les clavegueres de l’Estat, et
donaven un ventallot perquè el periodisme reculés.
El 80% dels crims de l’Estat i de
l’extrema dreta comesos entre 1975 i 1987 resten impunes. La impunitat arriba
fins als nostres dies, però, només cap a la dreta?
Sí, ha estat endèmica. Quant temps va estar a la presó
l’assassí de la jove militant del Partit Socialista dels Treballadors Yolanda
González? Ningú va ser condemnat per l’atemptat de l’any 77 contra la revista El
Papus; els crims de Montejurra van acabar en amnistia; no es va
produir cap condemna per l’assassinat de l’estudiant Arturo Ruiz... La llista
és molt llarga. Els cossos de seguretat mai no han estat depurats, han estat
formats per qui han estat formats i tenen unes tradicions que encara continuen.
De fet, en aquest país, l’Estat mai no ha vist la ultradreta com un perill,
sinó com un ens col·laborador, a diferència de l’esquerra. Tot el que faci olor
de nacionalisme o independentisme, d’anarcorevolució o islamisme radical,
genera alarma. En canvi, l’apologia del nazisme o la negació de l’holocaust no
tenen conseqüències. Es generen contrastos sorprenents. Perquè s’han detingut
persones per fer comentaris sobre la monarquia a Facebook, i s’han registrat i
desmantellat ateneus llibertaris amb excuses similars.
Des que vas començar a
investigar-la, l’extrema dreta ha canviat d’enemic. Conserva la capacitat de
crear alarma social en benefici propi?
La seva capacitat d’adaptació és molt gran i molt més
flexible que la de l’extrema esquerra. La seva activitat al ciberespai, la seva
utilització de les xarxes, és anterior i més potent. Quan vaig començar a
investigar-la, l’enemic era el comunisme, calia defensar Europa dels rojos. A
partir dels 90, quan cau el mur de Berlín i hi ha la davallada de l’Est,
s’agafen ràpidament a un altre pal de paller que és la invasió
de l’estranger, de les persones emigrants. I si porta gel·laba,
turbant i barba, pitjor encara! Són grups que protagonitzen la perversió de la
paraula nacionalista: hi ha qui lluita perquè la seva nació sigui lliure i qui
realça els valors identitaris de superioritat. El posicionament de la
ultradreta sota aquests plantejaments identitaris comença a mitjan dels 80, amb
el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen. És la primera vegada que una formació
es presenta a unes eleccions i entra al joc electoral; fins aleshores, eren
extraparlamentaris. Han canviat d’enemic i ja no volen fer por. L’embolcall ha
canviat, però les idees són les mateixes. Ara, el dret a decidir també és
enemic perquè la unitat nacional aglutina i lliga amb els vells ideals.
Barrinen coses, per això estic cansat de dir que és un moment per estar atents.
No cal generar alarmismes, però, si la policia està tan pendent de “cèl·lules
dorments” de suposats gihadistes, també haurien de vigilar l’extrema dreta.
Quina responsabilitat té l’esquerra en l’avenç de la ultradreta?
Cal preguntar-se per què té èxit la Casa Pound a Roma. O
per què existeix la Lliga
de Defensa Anglesa (EDL), que fa ombra al Partit Nacionalista Britànic (BNP) i
té força als barris de Londres on hi ha més atur i més droga. Aquests moviments
apareixen quan hi ha un buit o un abandonament de l’Estat. Estan omplint els
forats que deixen l’administració i també una esquerra que ha abandonat el
treball
de
masses marxista: treball de consciència i de cohesió. Les organitzacions
cíviques les està recuperant la vostra generació.
Hi ha un cert debat sobre si, per
combatre l’extrema dreta, cal silenciar-la o desemmascarar-la. Què en penses?
Crec que s’ha d’elaborar un contradiscurs. Al fanatisme,
se’l combat denunciant-lo, però també contraposant-li un discurs, explicant el
perill dels totalitarismes: d’on ve, què ha fet, on apunta. No sóc partidari de
silenciar, sinó d’evidenciar i elaborar alternatives, que és el que no fa part
de l’esquerra. I el periodisme ha d’actuar com a servei públic, sense fer
cridòria a la recerca d’un titular. Hem d’actuar amb pedagogia perquè hem de
convèncer, no sols vèncer.
Opinió:
Només un “pero” a la entrevista: el atemptat de la Juventud Española
Ho dic perque, hores d’ara, encara estic intentant localizar als
afectats de aquell atemptat i, a mes a mes, conec a alguns de ells i els estic
ajudant a tirar endavant les seves reclamacions, ¡¡¡ 37 anys despres ¡!!
Per cert, que ha fet l’administració per aquestes víctimes? Es que ser
víctima de la extrema dreta no es el mateix que ser víctimes de altres bandes
terroristes? Se ha intentat localitzar a la resta de víctimes dels atemptata causats entre 1960 i 1977 per aquests grups de extrema dreta?
No hay comentarios:
Publicar un comentario