04 juny 2021 (02.06.21) Vilaweb (opinió)

04 juny 2021 (02.06.21)

 

“Si el que va passar a Santa Coloma hagués passat a Barcelona, s’estudiaria a totes les universitats”

Entrevista a Jordi Valls i Xavi Valls sobre 'Perifèria' · El documentari connecta el passat i el present de Santa Coloma de Gramenet i reivindica el seu pare, Xavier Valls, arquitecte que va transformar la ciutat i va morir en l'atemptat d'Hipercor

Dos germans rebuscant entre els documents i records del seu pare, uns arxius que expliquen la història d’una ciutat. És una de les escenes principals de Periferia, un documentari dirigit per Odei A.-Etxearte i Xavi Esteban en què el passat i el present de Santa Coloma de Gramenet es connecten per mitjà de les resistències veïnals. El film recorda i reivindica l’anomenat Pla Popular del 1978, una iniciativa ciutadana canalitzada per tècnics com l’arquitecte Xavier Valls que va convertir un suburbi maltractat per l’especulació i sense serveis en una ciutat per als veïns, amb escoles, mercats i ambulatoris. Tot i que va ser una fita col·lectiva, aconseguida gràcies a l’organització popular, la mobilització veïnal i la desobediència, Valls hi va tenir un paper central.

Parlem amb els seus dos fills, Xavi i Jordi Valls, sobre el documentari, que s’estrena avui als cinemes Verdi dins el festival DocsBarcelona. Ambdós hi apareixen i Xavi Valls també n’és guionista. Acabem la conversa parlant de la mort del seu pare, una de les vint-i-una víctimes de l’atemptat d’Hipercor, i de la importància de la justícia restaurativa. Tot i que el van conèixer poc, el llegat que els va deixar, diuen, es manifesta en coses palpables, com els seus edificis, i intangibles: els seus valors i tot allò que expliquen amb entusiasme els veïns.

 

—Com era Santa Coloma abans del Pla Popular del 1978?

—Xavi Valls [X. V.]: Quan el meu pare va arribar-hi de petit era un poble d’estiueig amb camps, vinyes, maduixers, un riu no contaminat…

—Jordi Valls [J. V.]: Cap als anys cinquanta i seixanta hi va haver el boom migratori amb el desarrollismo del franquisme i la industrialització. Es va urbanitzar de manera salvatge i especulativa, però no hi havia carrers asfaltats, no hi havia clavegueres i la merda de les cases sortia al carrer, no hi havia enllumenat públic, no hi havia transport i la gent havia d’anar a peu a Barcelona…

—X. V.: Es va passar de 15.000 habitants, quan ja s’havia crescut una mica, a 120.000. Es van construir les cases amb el barraquisme o l’autoconstrucció i també es van fer molts habitatges especulatius. Va créixer molt, però sense atendre serveis, amb els cotxes anant sobre el fang, amb manca d’escoles, amb només un CAP…

 

—Arran d’això, la gent es va mobilitzar. De quina manera?

—J. V.: Per exemple, les dones havien d’anar a comprar lluny i, com que no tenien transport públic per a tornar, van organitzar segrestos d’autobusos perquè les portessin a casa.

—X. V.: S’agrupaven al final de la línia, pujaven i deien al conductor que les portés. Era un moment de molta mobilització, amb molts moviments antifranquistes. Hi havia moltes reivindicacions relacionades amb la ciutat, com la dels mercats. Una forma de reivindicar-los era quedar en l’espai on volien que es construís i fer una mena d’autoconstrucció amb caixes i una concentració. Es van netejar molts solars i els van protegir, i després es van convertir en places. La masia de can Mariner havia d’anar a terra però es va mantenir, perquè els veïns hi van dormir per parar les excavadores. Hi havia molts partits clandestins, les comissions de barri antecessores de les associacions de veïns, les parròquies progressistes, la feina de mestres, capellans i treballadors socials… Aquests actors ho articulaven.

 

—Fins i tot van arribar a fer classes als solars.

—J. V.: Sí, molt simbòlic i real. Reivindicació i proposta alhora.

—X. V.: El Pla Popular és la contraproposta a un pla estatal de reorganització del pla metropolità. Amb el porta a porta es va informar els veïns: els deien que podien anar a les reunions, associar-se… La policia franquista preguntava qui eren, els qui ho organitzaven, i ells tenien por, amb la sensació de fer coses que podien sortir cares. Un dia hi va haver una manifestació molt forta després que l’únic CAP deixés de donar servei perquè s’havia espatllat la caldera. La cosa va acabar amb tanquetes, detencions, consell de guerra…

 

—Després de molta lluita veïnal el pla es va implementar. Què va significar?

—X. V.: Es va lliurar al primer ajuntament democràtic una proposta que determinava quantes escoles, mercats i ambulatoris calien, i la trama urbana i els recursos econòmics necessaris. És excepcional que en un context franquista facis un pla urbanístic de manera participativa. Hi ha barris de l’àrea metropolitana que han defensat serveis, però que això s’hagi fet amb un pla de ciutat que es lliura de manera tancada a l’administració és excepcional. Els veïns miraven el plànol i deien “aquí, hi ha d’anar això”. El paper del nostre pare, la nostra mare i altres tècnics era el de traduir-ho. Tothom volia el mercat al costat de casa i no podia ser…

—J. V.: És únic a l’estat i segurament a Europa. Si hagués passat a Barcelona, s’estudiaria a totes les universitats. Els nostres pares van tenir el paper tècnic d’endreçar, canalitzar les reivindicacions. La mare era geògrafa i amb Jordi Borja i altres van treballar un urbanisme social i urbà.

 

—Quina filosofia hi havia darrere d’aquest urbanisme?

—X. V.: Quan el meu pare va sortir de la universitat només es llicenciaven dotze arquitectes. Era una professió amb molt de reconeixement.

—J. V.: Era l’arquitecte de Santa Coloma!

—X. V.: Tenia la mirada d’una arquitectura urbana i comunitària, molt avançat a la seva època. Aquesta idea que l’urbanisme ha d’ajudar no tan sols a millorar la ciutat, sinó també les persones, que puguin créixer i desenvolupar-se. Això és molt actual, però llavors era pioner. Deia que la plaça, l’escola i la biblioteca havien de ser un ecosistema vinculat, que el pati de l’escola es convertís en plaça els caps de setmana i la biblioteca donés servei a l’escola i fos també un espai de relació. Haver viscut la ciutat quan era un poble també li va donar una idea de quines eren les arrels i com havia d’evolucionar.

 

—Al documentari expliqueu com la vostra mare, María José Olivé, el va influir. En què va consistir aquesta influència?

—X. V.: Ell tenía una mirada més tècnica. La nostra mare s’havia vinculat al PSUC i a Bandera Roja, i quan es van conèixer van fer un tàndem molt bo en què ella tenia molts contactes i mirada política. El va estirar cap aquí, cap al fet de connectar la part tècnica amb els moviments polítics i socials.

 

—L’havien arribat a sondar perquè fos batlle.

—J.: Primer, durant el franquisme. Santa Coloma era un polvorí tan ingovernable que el règim va buscar noms de consens. Ho va rebutjar, però diu molt de la persona benvista que era. Cap al 1978, el PSUC, amb qui havia estat més vinculat, li ho va tornar a proposar, però ell va preferir la via professional.

—X. V.: Quan va morir, jo tenia nou anys i en Jordi sis. El vam conèixer poc, i més en un àmbit adult. Però sempre es parla del carisma que tenia, que era una persona molt simpàtica, amb molta paciència, que escoltava, que explicava i traduïa les coses a persones joves i analfabetes. Podria haver estat una persona amb fums, però aterrava als barris i s’explicava. Era una persona molt humana, oberta i amb una capacitat de treball brutal.

 

—Se l’ha recordat prou?

—X. V.: La gent, sí, sempre ens ha transmès un agraïment que sento molt fort i proper. Però en l’àmbit de la ciutat i del projecte no hi ha hagut aquest reconeixement. Van posar el seu nom a la plaça de can Mariner, però era una qüestió més vinculada a la manera com va morir, pel fet que morís en l’atemptat d’Hipercor i fos una figura important, que no pas per posar llum sobre què va fer. Tothom reconeix que Xavi Valls va tenir un gran paper en el Pla Popular, però alhora va ser una cosa col·lectiva que va crear cert fraccionament dins els partits.

—J. V.: S’ha oblidat més el Pla Popular que el meu pare. Ell no va voler ser reconegut, perquè la cosa important era el pla. Cal reivindicar el pla i també qüestions com la immersió lingüística. Ell va fer l’escola on es va fer la prova pilot de la immersió lingüística. És una cosa pionera, excepcional i bèstia, que en un lloc com Santa Coloma passés això. S’estigmatitza una mica el suburbi i sembla que allà no puguin passar certes coses.

 

—Continua fort, el moviment veïnal a Santa Coloma?

—X. V.: Com a tot el cinturó roig, hi ha hagut certa desmobilització. Allà hi ha una cultura de mobilització molt vinculada als sindicats, i no s’ha fet gaire per mantenir un teixit social. S’han mantingut unes estructures antiquades en associacions i moviments. Hi ha grups que mantenen reivindicacions, però no hi ha la lluita i efervescència d’aquell moment.

—J. V.: Amb l’arribada de la democràcia es va delegar el poder a les institucions, i amb els anys no han estat allò que esperàvem i hi ha hagut especulació, corrupció… Els moviments s’han parcel·lat: habitatge, ambiental… Abans tenien una idea més de ciutat i cohesionada des de les necessitats bàsiques.

—X. V.: També és important que hi hagi bons lideratges i referents, i passa poc. A Santa Coloma va passar amb totes aquestes figures. De la necessitat en van sorgir lideratges, i també de gent que venia de fora. És com quan algú va a Llatinoamèrica o a l’Àfrica a fer cooperació i ajudar al desenvolupament. És el que va fer gent com Gabriela Serra o els capellans rojos a Santa Coloma, venint de fora. Hi havia un conjunt de gent que feia de frontissa i ara falten més figures d’aquestes.

 

—Al documentari també es parla de la mort del vostre pare. Com van anar els fets el dia de l’atemptat d’Hipercor?

—X. V.: Feia anys que la família no anava de viatge i aquell dia va anar a buscar uns bitllets a l’agència que hi havia a Hipercor. La meva mare no sabia que hi havia anat… Li van demanar el DNI i el va haver d’anar a buscar al cotxe. Va ser just quan va esclatar la bomba… Molt bèstia, perquè no era un lloc on ell hi fos gaires hores. A més, la persona que portava l’agència de viatges era una amiga. Si l’hagués atès ella, segurament li hauria dit que no calia que baixés a buscar el DNI.

—J. V.: Una casualitat fatídica.

 

—Com ho recordeu?

—J. V.: En recordo poc: situacions, sensacions… Sense entendre-ho. Érem a casa i van trucar alertant que no s’havia presentat a un acte que tenia. Era totalment imprevisible, perquè a més l’atemptat d’Hipercor va ser el primer massiu, va causar molta perplexitat.

—X. V.: Hi va haver un canvi de mirada sobre ETA, una estupefacció absoluta pel fet d’haver passat a matar civils. En aquell moment de la transició es van consolidar moltes coses, i aquest canvi de mirada n’és una. I el meu pare era allà al mig… La seva manera de morir ha format part d’allò en què s’ha convertit després ell.

 

—Com és créixer després d’aquest fet?

—J. V.: No vam conèixer el nostre pare, però l’hem conegut per mitjà d’una ciutat, que és Santa Coloma, i d’una gent. Això és molt bonic. La idea que tens del teu pare és per allò que ha fet, per allò que t’expliquen els veïns, per allò que veus de l’urbanisme… En part, això ens ha permès de pair la ràbia i elaborar-la per fer una cosa positiva. Cadascú fa el que pot, hi ha molta gent a qui li destrossen la vida i es queda amb la ràbia. Nosaltres ho hem pogut transcendir gràcies a això i a la nostra mare, que no ha tingut mai un relat des de la venjança i no ens ha volgut situar com a víctimes.

 

—Com es fa, això?

—X. V.: No sabem com ho va fer… Hi va haver un dol molt fort els primers anys i ens vam vincular molt a Santa Coloma, vam anar a viure sobre els meus oncles i la meva àvia. Vam passar de viure a Barcelona, on érem els quatre, a viure a Santa Coloma, on érem molts: tenies xarxa d’amics, fills d’amics, el centre excursionista… Vam passar d’una unitat molt familiar a una de molt comunitària. Es va disgregar la part més individual i vam compartir la pena i la ràbia. També ens vam ajudar molt entre nosaltres i hi ha hagut teràpia, evidentment. Creixes coix i necessites suport. La nostra mare va acabar refent la vida i viatjant molt, involucrant-se en cooperació…

—J. V.: No es va quedar en la ràbia i la tristesa i ho va gestionar molt des de l’amor als fills, no volia traslladar-nos-ho ni que visquéssim amb això, que ens enquistéssim.

 

—Hi ha moltes víctimes que no ho poden viure des d’aquesta posició. Què en penseu?

—J. V.: Individualment, hi ha gent que pot sentir ràbia i és molt legítim, el dol és personal. Però a les associacions de víctimes hi ha gent partidista, mediàtica, hi ha uns interessos molt grans que han monopolitzat les associacions, que a partir dels noranta van ser cooptades per partits i grups mediàtics. Que la presidenta de la Fundació de Víctimes del Terrorisme sigui María del Mar Blanco, que és d’un partit… En el món associatiu hi ha un codi ètic que no hauria de ser partidista. També s’han creat associacions que intenten donar una visió diferent i no estan tan arrelades al PP i aquests partits. Busquem una justícia restaurativa. Com a víctima, no he de dir si els presos han de ser a la presó o no, no m’ho han de preguntar. El 2012 vam anar a unes trobades a la UB amb l’esquerra abertzale, Rosa Lluch, Robert Manrique… Era la primera vegada que l’esquerra abertzale reconeixia el dany causat.

 

—De quina manera dóna més pau aquest reconeixement?

—J. V.: Tot reconeixement va bé. Les víctimes busquen justícia, que es reconeguin les seves necessitats. Que si eres allà i no has estat víctima mortal o ferida, potser igualment tens un dany psicològic que no et permet de treballar. Per això has de ser reconegut, però el ministeri no busca totes les víctimes. Ho fan les associacions

—X. V.: Quan es va cometre l’atemptat, no hi havia organització per part de les administracions ni la societat civil. De fet, Manrique, fundador de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (UAVAT), és víctima d’Hipercor. Encara ara no hi ha un referent o oficina a l’administració per assessorar-te. Les víctimes d’Hipercor van guanyar el judici per la mala gestió de la policia i Interior, i s’hi va recórrer en contra… Hi ha hagut un tracte en què no s’ha reconegut les víctimes i els han dit que no tenien raó. A vegades són coses com el fet de no poder-te pagar un psicòleg. Nosaltres hem tingut recursos i xarxa, però hi ha gent que no pot.

—J. V.: I també hi ha històries de molta gent que ho gestiona com nosaltres o molt millor, però no es visibilitzen.

 

—Com s’haurien de tancar les ferides?

—J. V.: No es pot tancar en fals, el tema d’ETA. No s’ha d’amagar, com es va fer amb la guerra. Però no ho hem de tancar des de la venjança ni des dels relats de vencedors i perdedors. S’ha de posar la pau al centre, treure el debat partidista i teixir la convivència reforçant la memòria històrica i les trobades restauratives. Per fer això has de tenir una força brutal, és admirable, i suposo que fins que no t’ho proposen no saps si ho faries. Però la gent que ho ha fet no surt als mitjans, surten els presidents de les associacions partidistes. No sé a qui representen, a mi no m’han trucat mai.

 

Opinió:

Només mostrar al meu agraiment a la familia Valls-Olivé per la seva magnífica mostra de dignitat durant tants anys. La Maria José (que va traspasar fa tres anys) va ser una de les poques víctimes amb las que he parlat extensament de política durant moltes i moltes hores en llargues converses en las que sempre vaig poder aprendre molt mes del que vaig poder oferir.

Veure com després de trenta anys uns nens s’han convertit en homes que han treballat, gairebé sempre des de l’ombra, per assolir l’objectiu de acabar amb el terrorisme de la banda ETA, ha estat un gran privilegi i un honor.

Molta gent que ara apareix per parlar de aquests temes haurien de haver escoltat, ni que fon un sol cop a la vida, en el Xavier i en el Jordi. Els que ho hem fet sempre estarem agraïts.

I ara, a veure al documental…