13 juny 2021 Vilaweb

13 juny 2021

 

Pili Zabala: “Una de les X dels GAL em va demanar perdó”

Entrevista a la germana de Joxi Zabala, Pili Zabala, que impulsa la plataforma B-Egiaz per esclarir judicialment qui van ser els responsables dels GAL

Joxi Zabala va ser segrestat, torturat, assassinat i enterrat en calç viva pels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) juntament amb José Antonio Lasa el 1983. Van haver de passar disset anys perquè quatre persones fossin condemnades per aquest crim. Tanmateix, mai no s’han depurat responsabilitats polítiques per la creació dels GAL.

Això cerca la plataforma B-Egiaz, impulsada per la germana de Joxi Zabala, Pili Zabala. Es va presentar la setmana passada, el mateix dia que l’Audiència espanyola rebutjava d’investigar els crims dels GAL, després de la notícia que  uns documents desclassificats de la CIA n’atribuïen la creació al govern socialista de Felipe González. Tanmateix, Zabala no es dóna per vençuda i diu que cercaran més vies per fer justícia. N’hem parlat amb ella.

 

—L’objectiu de la plataforma B-Egiaz és depurar responsabilitats penals, ètiques i morals en aquelles persones que van fundar els GAL?

—L’objectiu principal és saber la veritat, perquè el dret a la veritat és un principi universal de l’ONU que no tan sols es mereixen les víctimes, sinó també la societat. Sobretot quan hi ha implicacions en delictes tan greus en què responsables polítics i alts càrrecs del govern hi van estar implicats, alguns dels quals, ja condemnats. Saber la veritat ha de servir per a assolir pau, seguretat i justícia després de dècades d’abusos i de conflicte polític.

 

—La fiscalia ha rebutjat la vostra demanda per a investigar el paper de Felipe González a la creació dels GAL adduint que els crims han prescrit.

—Aquests delictes, segons el dret penal internacional, són “crims de lesa humanitat” que no prescriuen i, per tant, és la fiscalia qui està equivocada.

 

—Què més s’hi pot fer si han rebutjat la denúncia?

—Aquí hi ha dues claus. Per una banda, Espanya no compleix mínimament els tractats internacionals de drets humans que ha signat i, per tant, ja és hora que deixin d’estirar-los les orelles i de fer recomanacions, cal anar més enllà. Cal començar a actuar contra els crims de lesa humanitat i violacions de drets humans que ha comès l’estat espanyol i que a causa de la impunitat dels culpables, s’han quedat sense investigar.

 

—Llavors, si es vol aconseguir això, cal anar a Europa?

—Considero que és Europa qui ha de venir a Espanya a dir-li què ha de fer. Europa o qualsevol altra jurisdicció o organisme internacional.

 

—Tot comença amb els documents desclassificats de la CIA. Quina informació de valor aportaven?

—Els últims documents desclassificats parcialment per la CIA asseguren que l’ex-president Felipe González va acordar el 1983 “la creació d’un grup de mercenaris, controlat per l’exèrcit, per a combatre fora de la llei a terroristes“. Tots els indicis apunten que el seu govern va impulsar, finançar i va emparar el terrorisme d’estat mitjançant els GAL. Ara és el moment que aquestes proves surtin a la llum.

 

—Vàreu dir a la presentació que confieu a rebre noves dades. Qui i què podria aportar?

—Ja hem rebut dades importants. Hi ha persones que disposen d’informació de reunions que es feien a despatxos d’advocats als quals els van suggerir que es durien a terme accions il·legals a França. I la clau són les persones de les forces de seguretat de l’estat. Forces de seguretat de l’estat que tot i saber que no era competència seva, els van facilitar tots els mitjans econòmics i materials per actuar de manera il·legal. Avui dia hi ha molta gent, en actiu o no, que va tenir certa implicació en aquests delictes, i gent que en van tenir coneixement i no hi van voler participar.

 

—Què més queda per saber, a banda qui era el senyor X?

—Crec que la X dels GAL van ser diverses persones, algunes de les quals van ser condemnades i indultades, com ara el ministre Barrionuevo, el secretari per a la Seguretat Rafael Vera i l’ex-general Galindo. Queden pendents per aclarir unes altres X al costat de Felipe González.

 

—Quines altres X sospiteu que hi pot haver?

—Bé, quan hi ha sospites, fins que no hi ha una investigació fefaent amb moltes proves no es pot demostrar res. Però només cal anar a mirar l’organització governamental d’aquells anys i trobar quines persones de poder dins el PSOE i el PSE tenien llocs de responsabilitat.

 

—Hi ha algun dirigent del PSOE que us hagi demanat perdó en privat?

—Sí. No et diré qui, però hi ha una persona concreta, que considero que és una de les X dels GAL, que em va demanar perdó en privat. No em va mirar als ulls perquè no tenia dignitat ni capacitat moral per a aguantar-me la mirada. S’emparen en el seu poder, però són incapaços de respectar la teva mirada. Els cau tot a sobre. Són poderosos quan tenen la seva estructura, quan tenen el seu acompanyament. Però en el cara a cara es queden més indefensos que un nen sense aliment.

 

—I què vau sentir?

—Fixa’t, sembla mentida, però em va envair la compassió i la protecció. Malgrat ser un dels causants de molts dels meus sofriments, turments i tortura psicològica, hi vaig sentir compassió. Hi ha persones que tenen una escassa qualitat humana, perquè per portar a terme aquests crims tan aberrants, no en pots tenir. Encara que ells no cometessin el delicte de l’assassinat en si, però la responsabilitat política d’induir que algú porti a terme aquests delictes, és tan greu o més.

 

—L’actual govern no ha fet cap gest per a aclarir els fets. Us ha sorprès?
—El govern actual no ha volgut investigar ni conèixer la identitat dels inductors d’aquests crims d’estat. Aquesta actitud va contra les recomanacions que l’Alt Comissionat de l’Organització de les Nacions Unides li ha fet a Espanya en l’últim informe anual de gener del 2020. Diu textualment: “Derogar la Llei d’Amnistia o esmenar-la per fer-la plenament compatible amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics; impulsar activament les investigacions respecte de totes les violacions de drets humans comeses en el passat; identificar, jutjar i imposar sancions apropiades als responsables, proporcionals a la gravetat dels crims, i oferir reparació a les víctimes.” Però suposo que tenen uns deutes morals o d’una altra mena que els impedeixen d’acceptar que en democràcia alguns membres del PSOE van utilitzar el terrorisme d’estat.

 

—Vau formar part de Podem, que ara és al govern. Us heu posat en contacte amb ells perquè iniciïn una investigació?

—De moment no. Volem donar a conèixer la plataforma a tots els membres del govern de coalició i a tothom que estigui disposat a conèixer-la. Mai no hi ha hagut una transició democràtica des de la dictadura franquista d’acord amb els tractats internacionals. Ja va essent hora que qui tingui capacitat i formació en drets humans i ara governa, comenci a fer aquestes passes per aconseguir la transformació social que cal. Moltes persones socialistes també volen saber la veritat perquè és una taca que no té res a veure amb la seva trajectòria política íntegra. Qui no té res a amagar és el principal interessat a conèixer la veritat.

 

—Com recordeu els fets fins que van trobar els cossos el 1985?

—Quan vaig a les escoles a explicar el meu testimoni amb l’objectiu de defensar els drets humans i deslegitimar tota mena de violència de motivació política, m’agrada recordar els informes anuals d’Amnistia Internacional dels anys vuitanta. Es feia un esment especial a la situació d’Espanya i mostrava preocupació perquè malgrat que hi governava un partit d’esquerres, s’infligien maltractaments i tortures als detinguts. No és res que jo m’inventi, és una cosa amb la qual he hagut d’aprendre a viure; aquests informes diuen que l’estat espanyol tortura, que té una caserna aIntxaurrondo amb guàrdies civils condemnats per tortures, i a sobre són condecorats. He hagut de viure amb aquesta realitat. I és una realitat molt dura. I a sobre, incrementada per la desaparició del meu germà durant dotze anys. La tortura psicològica a què ens han sotmès els que han estat al poder no us la podeu imaginar, no podeu.

 

—No puc, no…

—Entenc tot el dolor de qui ha patit desaparicions en època dictatorial feixista, però que això passi en plena democràcia i a sobre vagin d’abanderats dels drets humans reconeixent crims comesos a les dictadures de Xile i l’Argentina… Recordo els reportatges d’Informe Semanal, els premis que rebien els periodistes que aprofundien en aquelles desgràcies. I jo sempre deia: “I nosaltres? Per què no veieu això?”

 

—Què us va costar més d’assumir com a germana?

—Veure que els que t’han de protegir t’ataquen i, a més, et continuen victimitzant perquè defensen els condemnats a qui exculpen i els concedeixen privilegis (en la seva execució penitenciària) no inclosos a l’ordenament jurídic espanyol. A més, mai no han respectat la presumpció d’innocència del meu germà. Sempre han fet servir informes policíacs falsos per embrutar l’honor i la reputació del meu germà, a qui no reconeixen com a víctima del terrorisme i el despullen dels drets que li corresponen. La desaparició forçada comporta una tortura psicològica perllongada durant els gairebé dotze anys en què no vam saber on era el meu germà.

 

—Com es repara una pèrdua així?

—Transformant tot el dolor que ens han ocasionat en amor, protegint i cuidant aquells qui més has vist sofrir, és a dir, els meus pares. No crec que hi hagi un sofriment més gran que el que jo he vist als ulls dels meus pares durant tants anys, mentre van estar desapareguts i durant la investigació, el judici i, posteriorment, les irregularitats de l’execució penitenciària dels perpetradors.

 

—Enrique Rodríguez Galindo va ser condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lassa i del vostre germà. Com valoreu que encara sigui condecorat?

—El dret internacional per als drets humans segons l’ONU diu que l’homenatge més cruel que es pot fer als familiars de totes les víctimes és condecorar-ne l’agressor.

 

—Heu visitat alguna vegada Intxaurrondo?

—Sí. Vaig entrar-hi després de picar moltes portes. Ho volia visitar perquè formava part de la reparació personal. Cada persona té unes necessitats, i jo tenia la necessitat de visitar i conèixer com era la caserna, que no té res a veure com és avui dia amb com era llavors. Perquè he parlat amb Paco Etxeberria (el forense que va identificar Lasa i Zabala) i m’ha explicat que hi havia habitacions específiques on es torturava. Però malgrat tot, volia conèixer el lloc. I també volia conèixer el dolor que hi ha dins, perquè n’hi ha molt. Hi ha l’assassinat de cent guàrdies civils per part d’ETA. I entenc aquell dolor. Però no avancem si ells es tanquen en el seu dolor i no reconeixen el meu, i a la inversa. El reconeixement mutu és el futur. I saber la veritat ens permetrà de respectar-nos des del dolor que hem sofert.

 

—Per acabar, us volia demanar què us sembla que condemnats pels GAL com són Vera i Barrionuevo s’oposin als indults dels polítics catalans.

—Un desvergonyiment ètic, un atreviment que criminals condemnats s’erigeixen en defensors de la democràcia… Això tan sols és permès en un país ignorant amb escassa formació de la defensa, la garantia i el respecte dels drets humans.