20 octubre 2021 (3) naciodigital.cat

20 octubre 2021

Una ferida que és també política

Quants anys més hauran de passar a Euskadi per "normalitzar" el joc democràtic i admetre que la independència també és possible? Avui també són notícia el PSC que no té pressa a Badalona, els jutges a Europa, Ponsa que ara fa política exterior, la Masia i Quimi Portet

Han passat de pressa, però ens queda més enrere del que caldria que alguns matins ens aixequéssim amb la notícia a les ràdios d'un cotxe bomba, d'un segrest o la denúncia d'unes tortures. A Euskadi hi havia violència política i la seva onada expansiva arribava regularment a la resta de l'Estat. ETA matava. Primer ho va fer contra una dictadura sanguinària i llarga i després no va acceptar el marc polític sorgit de la Transició i ho va seguir fent tot i que a cada dia que passava perdia suport social. ETA matava, sovint de forma indiscriminada -atemptats com els d'Hipercor a Barcelona o els de Sabadell i Vic en donen fe-, i l'Estat no sempre hi donava resposta amb una aplicació proporcionada de la llei.

Els governs espanyols van endurir tant com van poder el marc legal, van insistir a perseguir les vies de finançament de l'organització i van buscar i trobar la col·laboració internacional. Res que no hagués fet qualsevol govern democràtic. Però també va permetre, i fins i tot practicar, la guerra bruta i aplicar de forma desmesurada el dret penal de l'enemic il·legalitzant partits o tancant diaris amb allò del "tot és ETA". Una guerra bruta que també té víctimes i encara ara ferides pendents de tancar. 

ETA va fer la guerra a l'Estat i la va perdre. Per això tal dia com avui de fa deu anys, ja molt debilitada, es va dissoldre deixant darrere seu molt dolor encara per reparar. Va plegar amb una mediació internacional i de personalitats basques però sense cap mena de negociació i concessió per part de l'Estat i els principals partits espanyols. El que havia estat possible als 80 i als 90 (i fins i tot ho va ser al procés de Loiola el 2006) ja no ho va ser el 2011. Per això els presos no han estat alliberats i alguns fins i tot encara estan en règim de dispersió, i el marc polític no s'ha alterat. 

És innegable que en el final d'ETA i el trànsit de l'esquerra abertzale cap a les vies pacífiques i exclusivament polítiques hi tenen un paper fonamental noms com ara Arnaldo Otegi o Rafa Díez Usabiaga, que van insistir en el canvi d'estratègia fins i tot quan estaven empresonats. Ahir encara hi havia qui, des de la Moncloa i Ajuria Enea, deia que el gest de contricció d’Otegi era insuficient o que arribava tard, talment com si la democràcia espanyola hagués estat diligent, per exemple, a l'hora de resoldre la situació de les víctimes del franquisme o a treure Franco del Valle de los Caídos. Són els mateixos que deien que, sense violència i per les vies democràtiques, tots els projectes eren lícits i realitzables, però que avalen la repressió contra l'independentisme català quan, amb la legitimitat dels vots, reclama i exerceix el dret a decidir.

L'esquerra abertzale ha mostrat compromís amb la política i fins i tot prova de participar de la governabilitat de l'Estat en l'intent que el pactista PNB -ara temorós d'una alternativa a Euskadi- no sigui l'única veu basca a Madrid. I torna a passar el mateix: els que els demanaven que fessin política en lloc de lluita armada es posen les mans al cap cada vegada que EH Bildu fa possible l'aprovació d'alguna llei. Han passat deu anys, però la pregunta és quants més n'hauran de passar per "normalitzar" el joc democràtic i admetre que la independència també és possible?