22 agost 2022 (17.08.22)
"No ens van reconèixer com a víctimes del 17-A perquè no havíem pres antidepressius"
'El món a RAC1'
Dues víctimes expliquen les dificultats per aconseguir el reconeixement i parlen de les seqüeles que els ha deixat l'atemptat
Link:
Els atemptats de fa cinc anys a Barcelona i a Cambrils van deixar 16 víctimes mortals. Són les que en coneixem els noms i cognoms, però n’hi ha moltes més. Segons la sentència de l’Audiència Nacional, els atemptats van causar danys físics o psicològics a unes 350 persones. Les han reconegut com a víctimes de terrorisme, però encara n’hi ha moltes que continuen lluitant per demostrar l’impacte que aquell dia ha tingut en les seves vides.
Aquest dimecres hem parlat a El món a RAC1 amb dues persones que van presenciar els atemptats de la Rambla de Barcelona. Cap d’elles va patir ferides físiques, però sí mentals. Una de les afectades està reconeguda com a víctima, tot i que no ha rebut cap indemnització. En canvi, l'altra ni tan sols això.
Sílvia Aranda és una de les víctimes no reconegudes del 17-A: “Recordo baixar pel carrer Tallers i disposar-me a creuar la Rambla. Alguna cosa aquell dia em va fer anar a travessar pel semàfor. Això va ser providencial perquè aquest impàs de segons va fer que de cop sentís un crit immens i de sobte una furgoneta blanca ens va passar pel davant emportant-se tot el que trobava, a metre i mig. No arribem a creuar pel semàfor i estem al mig”.
Aranda recorda la incertesa total del moment: “Són imatges tan fortes i tan dures que el cervell es posa en una espècie de mode de supervivència i no estàs processant el que estàs veient. Va ser després, dins de la farmàcia on ens vam passar cinc hores, quan em venia una moviola del que havíem vist. En el moment que passa, se t'anul·la la percepció. No ets gens conscient del que està passant”.
Seqüeles
Preguntada per les seqüeles, Aranda reconeix que va trigar molt a sortir de casa: “Et quedes amb una por al cos. Avui en dia encara queden coses. Si vaig per la Rambla passejant i sento una ambulància o un helicòpter, tot el meu cos es posa en alerta. Si veig passar un cotxe molt ràpid, em fa un salt el cor. Queden moltes coses. El que passa és que aprens a sobreviure”.
Aranda remarca que has de continuar amb la teva vida: “Quan et passa t’envaeix tota la teva vida i et limita molt. Jo soc actriu i vaig estar un any i mig incapaç de fer res. No tenia la força, l’energia, les ganes. Però arriba un punt que has de tirar endavant. Em vaig buscar la vida amb teràpies i ara estic bé i puc treballar”.
Un cas reconegut
A l'Anna Cortés l'Audiència Nacional sí que l'ha reconeguda com a víctima dels atemptats del 17-A, però el camí per aconseguir aquest reconeixement no ha estat fàcil. Mesos i mesos de judicis, papers i revisions mèdiques per poder demostrar les conseqüències d’aquell dia tràgic.
Des d’aleshores, té un trastorn posttraumàtic que li impedeix fer vida normal: “Estic amb tractament farmacològic, amb psicòleg i psiquiatra. Quan vaig pel carrer vaig mirant cap enrere, tinc molta por de sortir de casa. Les sirenes m’acceleren molt el cor. Visc amb alerta i ansietat constantment”.
Tot el procés per arribar a obtenir el reconeixement l’ha viscut amb molt neguit: “Hi ha molta revictimització. És constant, has d’estar justificant-te i explicant-ho una vegada i una altra”.
Preguntada per si havia pogut tornar a trepitjar la Rambla, Cortés admet que molt poc: “Amb molta ansietat i només els 17 d’agost. No hi ha dia que no hi pensis”. Explica com ha canviat per ella el record de la Rambla: “Jo havia viscut de petita a prop de la Rambla. Per mi era diumenge amb la família, jugar amb els meus germans, molts records. Ara és un lloc on crec que ha quedat una cosa de mi i un ara i un després en la meva vida”.
Opinió:
La Silvia i l’Ana son dos ejemples mes de persones afectades per l’atemptat de La Rambla que son membres de la UAVAT.
Com molt be expliquen les dues, les circumstàncies de cadascuna per ser reconegudes com a víctimes difereixen perque depenen de uns criteris que están molt lluny del que la psicología i els especialistas en victimología terrorista entenen com a llógic i coherent.
Val a dir que no es de estranyar perque, malauradament, qui decideix sobre la verosimilitut (o no) dels informes presentats pels especialistas son un grup de economistas i advocats adscrits al Ministerio de Interior…
Per cert, en el cas de l’Ana, també tenim pendent encara les comsequencies de la questió laboral. Hem de recordar que alguns dels problemes posteriors a un atemptat tenen relació amb el tema de la feina (acomiadaments després de l’atemptat, per ejemple…) i de aixó l’Estat no es fa càrrec (com de gairebé res).
No hay comentarios:
Publicar un comentario