15 agost 2022
Cinc anys després del 17-A
Dimecres vinent es compliran cinc anys de l’atemptat que el 17 d’agost del 2017 va segar en un instant la vida de 13 transeünts a la Rambla. S’hi van afegir més tard altres víctimes, a Barcelona i a Cambrils. Van morir 16 persones i més de 300 van resultar ferides o afectades a conseqüència dels actes terroristes.
La prova més irrefutable de la inutilitat d’aquella salvatjada –la furgoneta conduïda per Younes Abouyaaqoub descendint a tota velocitat per la Rambla plena de gent– és que avui, un lustre després, el passeig torna a ser ple de turistes i de ciutadans per a qui aquella tragèdia forma part del passat. El mateix passa a Cambrils. La vida continua, com no pot ser de cap altra manera.
Però no és així per a tothom. Aquells que van viure directament l’atemptat continuen acusant un dolor insalvable per l’ocorregut i per la pèrdua dels seus éssers estimats. Viuen amb por i amb desconfiança.
I, encara que en altres termes incomparables, el dolor s’estén també a aquells que convivien amb els autors dels atemptats i que, aquell 17 d’agost i en els dies successius, van descobrir que els nois amb qui havien compartit pupitre, jocs a la pista i fins i tot llocs de treball eren els autors d’aquella catàstrofe. Ripoll és l’epicentre d’aquest altre esquinç que no hauria de ser menyspreat.
I encara queden els qui van fer front a primera línia als terroristes, en particular en l’atac a Cambrils, però també al paratge de Subirats on el conductor de la camioneta va ser abatut, al mig d’una vinya, quatre dies després de l’atemptat a la Rambla. Malgrat haver complert la seva feina, fins i tot amb excel·lència, el dolor continua present.
És important, cinc anys després, fer aquest recompte i advertir que, malgrat el temps passat, les ferides d’aquell atemptat són encara obertes i que la societat i l’administració tenen el deure d’ajudar a guarir-les. El mateix major Josep Lluís Trapero, al capdavant dels Mossos d’Esquadra en aquells moments, reclama a l’entrevista que publiquem avui més cura per a les víctimes de la Rambla.
La investigació i la sentència que va recaure en els escassos supervivents de la trama terrorista – Mohamed Houli va ser definitivament condemnat a 43 anys de presó; Driss Oukabir, a 36, i Said ben Iazza, a vuit– van acreditar l’existència d’una cèl·lula liderada per l’ imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, que va saber atreure un grup de joves d’aquella comarca, tots ells fills d’immigrants marroquins, per preparar un atemptat que es va desbaratar amb l’explosió de la fàbrica d’explosius d’Alcanar. Aquell fracàs va propiciar una acció improvisada dels terroristes a la Rambla i Cambrils. No van quedar acreditades ni connexions internacionals d’aquest grup –potser algun dia es demostrin, però per ara no s’han provat– ni conspiracions polítiques de cap tipus.
Subratllem aquestes circumstàncies per assenyalar el que realment ens ha de preocupar: en primer lloc i abans que res, les víctimes de l’atemptat, però també l’entorn comunitari dels terroristes, que ningú no hauria de descuidar. I, per descomptat, els treballadors públics que ens van defensar davant la barbàrie.
L’any 2017 va ser un moment complex en què la successió d’esdeveniments –tot just dos mesos després, el govern català seria revocat en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució– va impedir una reflexió sobre què havia ocorregut i per què. No hi va haver temps per fer les preguntes adequades i buscar les respostes que necessita la societat. Cinc anys després, ja és hora que fem aquest exercici honest, veraç i, sobretot, útil.
No hay comentarios:
Publicar un comentario