20 agosto 2012
La Vanguardia
Alfredo Abián
“Brama la marabunta”
La sensatesa amb què el Ministeri de l’Interior afronta la lenta agonia d’ETA irrita els qui a la década dels vuitanta s’omplien la boca invocant el respecte estricte de la llei com única manera de combatre el terrorisme. La marabunta psico-periodística torna a bramar, suposant que mai ho hagi deixat de fer. Com sempre, sense escrúpols. Li importa poc tocar d’oïda una simfonia feridora per a un món tan sensible i dispar com el de les víctimes del terrorisme.
La veritat sempre ha estat una eina feble quan s’enfronta a la mentida, la mala fe o totes dues alora. Una tartana sense silenciador al tub d’escapament fa un soroll eixordador, però no per això supera una velocitat patética.
Ara, el tir al plat és la concesió del tercer grau a l’etarra Josu Uribetxeberria, un dels segrestadors d’Ortega Lara. A falta que el jutge en dictamini la llibertat condicional, el terrorista té els requisits legals i mèdics per morir-se a casa, perquè està malalt terminal de càncer. Ves què hi farem. L’argumentari dels térmits és com es pot tolerar que un etarra mori a casa seva, quan el 2012 la van dinyar a la presó 185 reus. És ben commovedora la solidaritat carcerària d’aquests amanuenses, que semblen socis de la coordinadora de Presos en Lluita (Copel), una organització d’anarcodelinqüents que organitzava motins a la transició. És cert que fa dos anys van morir 185 presos. Però la majoria va ser per causa natural imprevista, per sobredosi, per sida, suïcides i fins i tot per accident. I més d’un es va quedar a infermeria perquè no tenia familia per anar a caure mort. Davant d’aquestses desgràcies, uns 300 presos comuns van ser excarcerats perquè tenien algú proper disposat a sentir-los l’últim espeternec.
Opinió:
Quina raó te l’Alfredo Abián al parlar de aquells que s’omplien la boca als anys vuitanta.... hi vaig conèixer alguns desprès de l’atemptat a Hipercor i, malauradament, alguns han acabat fent carrera del dolor dels demés.
I dels medis que fomenten aquesta utilització n’estic fart per què, com molt be es presenta en el escrit, el mon de les víctimes del terrorisme es sensible i dispar.
Però, què es pot esperar de gent que el octubre de 2011 es fotografiaven tots juntets, com bons amics, sobre el titular “Las víctimas del terrorismo exigen al próximo Gobierno del PP que no acerque a los etarras”?
Senyor Abián, el dia que volgui li passo la fotografia... li agradarà...
No hay comentarios:
Publicar un comentario