25 gener 2021 (4) elmon.cat

25 gener 2021 

 

El fiscal dóna per certa la mort de l’imam i excusa els forenses marroquins

Informe final del ministeri públic

El judici del 17A ha enfilat l’espring final. Aquest dilluns han començat el torn dels informes finals. La darrera etapa d’un judici que ja acumula 26 jornades. Ha estat el torn del ministeri fiscal, que com ha estat habitual en tota la vista oral, ha continuat amb el seu perfil baix. De fet, la fiscal Ana Noé, encarregada de la primera part de l’informe, gairebé ha parlat més de l’imam Abdelbaky Es Satty que no pas dels tres acusats. Una curiositat perquè l’imam no té cap responsabilitat penal ja que el mateix poder judicial el dóna per mort. Però Noé s’ha esgargamellat a insistir que el presumpte cervell de la cèl·lula terrorista és mort i enterrat. Els fiscals han lloat la “meritòria” gestió que van fer els Mossos dels atemptats. Curiosament, els mateixos fiscals que durant el judici contra la cúpula del cos, van carregar els neulers sobre la policia catalana.

En primer terme, la fiscal ha donat per bo que un dels dos perfils genètics trobats a Alcanar era d’Es Satty, avalant així una de les proves més discutides per acusacions i defenses,  la prova d’ADN realitzat al Marroc. La fiscalia sosté que el perfil genètic trobat coincideix en un alt percentatge amb l’ADN de la seva mare i una de les seves germanes. Una prova que no s’ha ratificat en sala i que, a més, ha estat posada en dubte per part de dos catedràtics especialitzats en genètica. A més, la fiscal ha destacat que les restes trobades a la casa que va explotar fan “inviable la vida i la fugida”. Així ha tancat la porta a la sospita, que va ser investigada en el seu moment, que Es Satty hauria fugit.

De tota manera, sí que la fiscalia ha admès que es va trobar la furgoneta de l’imam a Sant Carles de la Ràpita i el seu mòbil. Tot i que l’Iphone d’Es Satty tenia totes les dades “esborrades”. Una circumstància que segons la fiscal és a causa de “l’obsessió de l’imam amb la seguretat”. Per altra banda, Noé ha defensat que la documentació manuscrita trobada entre els efectes de l’imam, el delaten com a inspirador intel·lectual dels atemptats. De fet, el ministeri públic ha afirmat que preparaven els atacs des del 2015, un cop l’imam va arribar a Ripoll. El seu capteniment era que l’imam i la cèl·lula seguien i es reconeixien com a “soldats de l’Estat Islàmic”.

Per altra banda, el fiscal Miguel Ángel Carballo ha defensat la tesi que els acusats formaven part d’una cèl·lula jihadista. És a dir, ha arguït que els tres acusats formaven part d’una organització terrorista que tenia la intenció d’atemptar. Carballo ha fet una lectura detalladíssima de la prova documental, de les transcripcions de les converses entre els integrants i de les declaracions dels testimonis. Un relat treballat, on destaca fins i tot, incoherències entre les declaracions dels acusats,  per concloure que tots tres, en diversos nivells, formaven part de la cèl·lula.

Així per a Mohammad Houli Chemlal, que va resultar ferit per l’explosió d’Alcanar, sol·licita la pena més alta, la de 41 anys, pels delictes de pertinença a organització terrorista, tinença, dipòsit i fabricació d’explosius, i conspiració per cometre estralls terroristes. “Va formar part d’una cèl·lula criminal local seguidora dels postulats de l’organització terrorista Estat Islàmic reunida al voltant de la figura de el mort imam de les comunitats El Fath i Annour”, de Ripoll.

En el cas de Driss Oukabir, la fiscal sol·licita 36 anys de presó pels mateixos delictes que Houli Chemlal, ja que estava “plenament integrat” a la cèl·lula terrorista en la que s’hauria integrat “a mitjans de 2017”. Ha subratllat que coneixia els plans, que va participar de l’organització logística,  que practicava la religió islàmica i que s’informava sobre del DAESH . Tot i que ha admès que potser era el “més díscol de la colla”. A Driss li limita la responsabilitat fins a Alcanar.

El tercer d’ells, Ben Iazza que s’enfronta a la menor petició de pena, 8 anys per col·laboració amb la cèl·lula, per prestar a Younes Abouyaqoub -autor material de l’atropellament a Barcelona- una furgoneta que era propietat del seu oncle, que utilitzava en el seu negoci d’alimentació, “sabent que anava a ser usada per a l’adquisició i transport de productes químics”.