17 octubre (3) 2013 Ara

17 octubre 2013

L’enigma Carrero fa quaranta anys

Xavier Casals, historiador

L’almirall Luis Carrero Blanco va expresar voler “morir de un infarto al salir de misa tras haber comulgado, todo ello antes de que llegase a plantearse el tema de la sucesión del Generalísimo”. Nomenat cap de govern del juny de 1973, el seu desig va ser profétic en part, ja que ETA el va assassinar després d’oir missa el 20 de desembre d’aquell any. Quatre dècades després perduren dues incògnites al voltant de l’almirall. La primera sobre l’assassinat: va actuar ETA en solitari o la va ajudar la CIA? La segona es contrafactual: hi hauria hagut democràcia si Carreo hagués viscut i hagués estat president en morir Franco?

La CIA contra Carrero? La implicació de la CIA en el magnicidi ha estat recurrent per explicar la sorprenent impunitat dels terroristes a Mdrid quan existia un control ferri de l’oposició al régim. Els etarres –que ja el novembre de 1972 havien assaltat una comisaria a Madrid per robar impresos del DNI- van perforar un túnel sense inquietar el veïnat; van llogar quatre cotxes i nou habitagtes qua eren fitxats, i van robar una armeria i una metralladora a un sentinela de Capitania General.

D’aquí que s’assenyali un hipotètoc ajut de la CIA a ETA. S’addueixen diversos factors per justificar-lo. D’una banda, els terroristes van actuar a tocar de l’ambaixada dels EUA i els seus moviments no podien passar inadvertits. De l’altra, Carrero no complauria el president Richard Nixon i el secretari d’Estat Henry Kissinger (que es va entrevistar amb l’almirall el dia abans de l’atemptat) en ser un dur negociador per renovar l’acord de 1970 amb els EUA i oposar-se a una obertura política.

Tot i que la implicació de la CIA te defensors recents com Pilar Urbano (El precio del trono, 2011), es qüestiona perquè no existiesen documents provatoris als arxius –com mostren les recerques del 2011 de Charles Powell (El amigo americano) i Anna Grau (De cómo la CIA eliminó a Carrero)- ni als papers filtrats per Wilileaks. A més, la desaparició de Carreo no beneficiava per se a Nixon perquè el sucesor era desconegut i matar-lo podia desestabilitzar el país i les relacions amb els EUA.

L’exoneració de la CIA associal’èxit terrorista a la incompetencia de l’Estat i al providencialisme de Carrero (poc inclinat a reforçar la seva seguretat perquè la deixava en mans de Déu), però també a un eventual complot en el si del règim pel eliminiar-lo. L’existència d’aquest complot es fonamenta en una inexplicable passivitat a l’hora de seguir pistes dels terroristes abans del crim i en la bona rebuda que la fi de Carrero va tenir en alguns cercles. La seva vídua ho va pensar (“Lo han matado porque estorbaba”) i l’aleshores ministre d’Educació, Julio Rodríguez, va reproduir un gráfic testimoni no identificat: “Ha sido un crimen terrible, horroroso… pero qué a gusto nos hemos quedado sin el”.

¿Si Carrero hagués viscut tindriem democràcia? Se sol despatxar ràpidament aquesta qüestio, ja que Joan Carles I va dir que Carrero (el seu gran valedor com a sucesor de Franco) hauria desaparegut de l’escena política: “No hubiera estado en absoluto de acuerdo con lo que yo me proponía hacer. Pero no cero que se hubiera opuesto abiertamente […] Simplemente hubiese dimitido”. L’historiador Javier Tusell  (Carrero, 1993) va assenyalar que, en cas contrari, l’almirall tampoc hauria pogut aglutinar els immobilistes perquè era un burócrata (i no un politic de partit) que difícilment hauria convocat mitings i mobilitzacions de masses, una perspectiva reiterada per Nigel Townson (Historia virtual de España, 2004).

Peró, tot i que aquesta visió es la més versemblant, no és tan òbvia: la reina Sofia va manifestar a P. Urbano que “si hubiese muerto Franco antes que Carrero […] es muy probable que Carrero no hubiese dado paso al rey”. I és que l’almirall el 1973 encara era un monàrquic del “18 de juliol”. En un document que va enllestir abans de morir va apuntar com a enemics del règim la maçoneria i el comunisme i va cridar a defensar-lo “con pasión y a toda costa”. Igualment, el seu Servei d’intel·ligència (el SECED) prepararia una obertura del règim amb “l’operació promesa”, que volia potenciar personalitats de cara al futur i incorporar-les al personal de govern. En definitiva, Carrero, forçat a fer canvis per mantenir el sistema, hauria pogut concebre una transició tutelada.

Avui sobta encara que la seva fi només pugui atribuir-se a negligències, motiu pel qual  l’idea d’una “ma negra” en l’atemptat es força estesa. El 1998 Laureano López Rodó (que fou braç dret de l’almirall) la va plasmar contundentment: “Pienso que nunca se logrará saber toda la verdad sobre quien estaba detrás de ETA”. Es ficció o realitat? En tot cas, l’enigma Carrero continua.