30 octubre 2013 (6) El Periodico de Catalunya (opinio)

30 octubre 2013

La independència del jutge d'Estrasburg

Marc Carrillo

Catedràtic de Dret Constitucional (UPF)

Arran de la sentència emesa per la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans relativa al cas de la connotada criminal Inés del Río i l'aplicació en el seu cas de la doctrina Parot, en què s'ha condemnat Espanya, el ministre de Justícia ha comentat la postura adoptada pel magistrat espanyol Luis López Guerra amb aquestes paraules: «No incloc que s'hagi oposat a la tesi del Govern, perquè el Govern el que va fer va ser defensar el nostre Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, i aquestes tesis no han estat defensades per un magistrat que ha estat part del mateix Tribunal Constitucional. Constato el fet». Més enllà de la presumpta objectivitat de la citada constatació, el que trasllueixen les paraules del membre del Govern és una crítica directa al citat magistrat per no haver seguit els mateixos criteris que els tribunals espanyols sobre el tema. En aquesta mateixa línia, però de forma més agressiva, determinats editorials i articles de premsa  atribueixen al magistrat foscos propòsits que explicarien determinades decisions polítiques del Govern anterior.

A falta d'arguments jurídics millors, i més enllà de l'anècdota basada en una esperpèntica teoria de la conspiració, des de la perspectiva institucional el que resulta molt més preocupant és la posició adoptada pel ministre de Justícia com a membre del Govern d'un Estat que és part contractant del Conveni Europeu de Drets Humans, posició en què sembla fer abstracció del principi d'independència judicial reconegut per la Constitució (article 117.1) i del dret a un procés equitatiu previst al citat conveni, pel qual «tota persona té dret que la seva causa sigui escoltada equitativament i públicament i dins d'un termini raonable per un tribunal independent» (article. 6.1). O dit d'una altra manera, sembla que el que s'exigia del magistrat del Tribunal d'Estrasburg no era que fos independent, sinó que seguís fil per randa la posició del Govern i que d'aquesta manera fos patriota. Amb aquests antecedents, convé recordar una cosa tan elemental però a vegades tan deliberadament ignorada com és la independència judicial.

La raó d'existir de la independència judicial és la de ser un valor essencial de l'Estat de dret, un concepte aquest amb què molts s'omplen la boca sense conèixer la part més elemental del seu contingut, i si arriba el cas que el saben l'utilitzen de forma instrumental com un principi aplicable a la carta, quan convé. En la mesura que és un valor, i com ha posat de manifest el constitucionalista i magistrat del Tribunal Suprem Luis María Díez-Picazo, la independència judicial comporta que «l'Administració de justícia no ha de ser pura manifestació del poder polític, ni quedar supeditada a aquells òrgans de l'Estat que exerceixen el poder polític esmentat». No serviria de res dictar normes per limitar l'activitat dels governants si ulteriorment, en la fase d'aplicació del dret, el Govern o els ciutadans poguessin influir en la resolució dels litigis.

Tal com ha recordat la jurisprudència constitucional, el significat de la independència judicial presenta un doble vessant. En aquest sentit, s'acostuma a diferenciar entre la independència externa i la interna. A través de la primera, el conjunt de l'ordenament jurídic estableix tota una sèrie de tècniques destinades a evitar interferències en l'activitat judicial, ja sigui per part d'altres poders públics o dels particulars. Així, per exemple, els jutges han d'estar sotmesos a un rigorós sistema d'incompatibilitats per tal d'evitar friccions amb altres institucions públiques o impedir que puguin donar-se conflictes d'interessos amb empreses o corporacions privades. I han de ser inamovibles, és a dir, no poden ser remoguts del càrrec d'una forma que no hagi estat prevista prèviament a les lleis, amb l'objecte d'evitar que per una decisió política siguin separats quan la seva activitat jurisdiccional no resulti grata al poder polític.

Pel que concerneix el vessant intern de la independència judicial, amb aquesta de fet es vol subratllar que l'únic criteri que ha de seguir el jutge és el del principi de legalitat, és a dir, que en els seus raonaments el paràmetre a seguir és el que marquen la Constitució, els tractats internacionals i la llei, i no l'oportunitat o l'adhesió al criteri polític que resulti més convenient.

La sentència del cas Del Río/Espanya ha estat adoptada per l'acord de la immensa majoria dels magistrats de la Gran Sala del Tribunal d'Estrasburg. Des de la lògica de la cultura institucional, causen perplexitat les invectives indirectes o directes contra el magistrat espanyol, sobretot quan provenen d'òrgans governamentals d'un Estat que és alta part contractant del conveni.

Opinió:

Segurament que alguns dels juntalletres que diuen que son víctimes del terrorisme i que saben del tema haurien de llegir alguns articles dels veritables especialistes. Podrán estar o no d’acord però, com a minim, no s’atrevirien a escriure les burrades que escriuen per escalfar a la gent, manipular els sentiments e intentar barrejar la legislació amb els instints. Amb el que ha costat tants anys de pedagogia amb victimes del terrorisme i el fácil que es, des de la ignorància, carregar-se la feina feta.