26 gener 2017 (4) El País (opinió)

26 gener 2017

Víctimes i victimaris

L’aplicació de la legislació que protegeix penalment les víctimes del terrorisme està tenint efectes grotescs

Això no podia acabar bé. Quan, el 1999, un Govern de José María Aznar va prendre la iniciativa de legislar que totes les persones objecte d’atemptats d’ETA en qualsevol data o circumstància eren “víctimes” sense distinció ni cap matís, indiscriminadament mereixedores d’homenatge i dignes de rebre la Reial Orde de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme, en aquest moment es va cometre un disbarat històric i una aberració moral. Com havien de ser iguals en la consideració legal i social el cap de la policia política franquista a Guipúscoa, antic col·laborador i èmul de la Gestapo, torturador de fama sinistra, i els nens de la caserna de Vic?

Com havien de ser equiparables certs jerarques de la dictadura, sota el mandat de la qual s’aplicaven estats d’excepció mentre els “trets a l’aire” mataven manifestants ran de terra, i els clients d’Hipercor, o els guàrdies civils de la plaça de la República Dominicana, o els policies de la Creu Alta, servidors uniformats de la democràcia?

A més, el legítim zel en la persecució de la barbàrie etarra després del franquisme va portar a introduir en el Codi Penal enunciats com el de l’article 578, que diu entre altres coses: “La realització d’actes que comportin descrèdit, menyspreu o humiliació de les víctimes del terrorisme o dels seus familiars es castigarà amb la pena de presó d’un a dos anys”.

La combinació entre tots dos elements està començant a donar resultats grotescs. D’un costat, certes associacions de víctimes i plataformes d’extrema dreta tracten de convertir la figura penal de la “humiliació” en una mordassa a la llibertat d’expressió de cantants poc convencionals, d’usuaris de Twitter poc reflexius, d’ajuntaments d’Euskadi i Navarra, etcètera. Els casos del regidor madrileny Guillermo Zapata, o de la militant de l’esquerra abertzale Jone Artola, la mera designació de la qual com a txupinera de les festes de Bilbao el 2013 va ser considerada atemptatòria contra la “dignitat de les víctimes d’ETA”, il·lustren fins a on pot arribar una interpretació insensata de l’article 578.

Però la insensatesa experimenta un alarmant salt qualitatiu quan la fiscalia de l’Audiència Nacional demana dos anys i mig de presó i tres de llibertat vigilada per a l’estudiant Cassandra Vera per haver publicat a Twitter uns acudits sobre la mort de l’almirall Carrero Blanco, acudits que el fiscal considera “greus missatges d’enaltiment del terrorisme”.

Ignoro si el fiscal ho sap, però el 1973 Luis Carrero Blanco era, a més de president del Govern –d’un Govern il·legítim– i braç dret del Caudillo, el guardià designat perquè la propera successió fos a una “monarquia del 18 de Julio” perfectament antidemocràtica. Tal com va escriure en aquells dies un periodista francès, l’esquema del règim per a l’endemà de Franco era “un rei de palla i un canceller de ferro”.

En aquestes condicions, no crec que en l’Espanya d’aquell desembre hi hagués milions d’enaltidors sense encant del terrorisme, però és un fet irrefutable que milions de demòcrates van celebrar –celebrem– la desaparició de qui era el forrellat del canvi. I que van circular sobre aquest tema un munt d’acudits, el més innocent dels quals deia “Saps que a Madrid canviaran el nom al carrer de Claudio Coello? Sí, ara es dirà carrer del Buensuceso…”. I que va haver-hi incomptables al·lusions jocoses al vol de l’almirall. Comprenc perfectament que tals expressions dolguin o repugnin a la neta de Carrero –la seva carta a EL PAÍS, en tot cas, l’honra– però, en termes històrics, són del tot comprensibles. Veritat que no cal apel·lar al pare Mariana i a la seva doctrina sobre la legitimitat del tiranicidi per entendre-ho?

Dit això, suposo que la vigilant fiscalia de l’Audiència Nacional ja ha emprès accions contra Jaime Alonso García, fins fa poc vicepresident executiu de la Fundació Nacional Francisco Franco. Segons ha declarat aquest subjecte, Franco, “un catòlic exemplar”, “va ser un home enormement humà i tenia un nivell de tolerància molt important”; el seu règim “només va afusellar 23.000 persones, i no va ser per caprici”; en fi, “Franco és un referent, sempre serà la solució a tots els problemes que pugui tenir Espanya”.

Si aquestes manifestacions públiques no constitueixen un cas flagrant d’enaltiment del terrorisme franquista, de menyspreu i humiliació als seus centenars de milers de víctimes, que baixi Déu i ho vegi.

Opinió:

En relació a l’article de l’amic Joan B. Culla vull recordar que la legislació 32/1999 a la que fa referència marca com a data d’inici els fets succeits a partir de l’1 de gener de 1968.

Malgrat les mentides que alguns ineptes e impresentables van dient constantment aprofitant-se de la feina aliena, aquest plaç va ser ampliat a l’any 1960 gràcies a la tasca de l’Ernest Lluch i un servidor a ran de l’atemptat a l’estació de Amara (Sant Sebastià) on va ser assassinada la nena de 18 messos Begoña Urroz. Aquesta ampliació ofereix l’oportunitat de que els afectats de molts dels atemptats de l’extrema dreta perpetrats des de la mes absoluta impunitat puguin ser rescabalats en els seus drets.

Un cop aclarit això, es ben cert que la legislació no fa cap diferència entre la profesió o la història personal de la víctima, però per la mateixa regla de tres…. Si Dolores González (alias Yoyes) va ser membre d’ETA i després va ser assassinada pels seus antics companys, está o no reconeguda com a víctima del terrorisme?

Com a delegat a Catalunya de l’antiga AVT vaig estar personal i directament implicat en las propostes i reunions per la redacció de aquella legislació, que va ser aprobada coincidint amb la treva oferida per ETA e iniciada a l’octubre de 1998 ("petit" detall que molts olviden voluntariament). Van ser moltes reunions amb representants de diferents partits, alguns dels quals se havien empassat i cregut totalment aquella treva. Potser algun dia, no molt llunyà, els veritables protagonistas de aquella “negociació” entre polítics i unes poques víctimes per assolir aquella legislació s’haurá de explicar. Tambè caldrà explicar que algunes víctimes no compartiem que alguns noms i cognoms estiguesin inclosos, però també es cert que havíem de ser pràctics i  la resta de víctimes no podíen perdre els seus drets per causa de un parell de noms que, tampoc cal oblidar-ho, havien estat assassinats per ETA.

I per acabar, cal recordar que aquella legislació tambè es va fer per víctimes de la resta de bandes terroristes perque son mes de vint-i-cinc les sigles responsables de atemptats al país.

Altre tema serien les animaladas jurídico-administratives que, sota el paraigues de aquesta legislació, se han realitzat i fins i tot les diferències de criteri que en Joan B. Culla exposa acertadament en el seu article.

Potser ara que venen els 30 anys de l’atemptat a “Hipercor” a algú li interesará que se expliqui la veritat?