31 gener 2017 (28.01.17) ARA (opinió)

31 gener 2017 (28.01.17)

El conflicte basc: de la realitat a la literatura

Ningú s’atreveix a posar en dubte en públic la necessitat de fer memòria, encara que en privat afegeixi: sempre que sigui jo qui l’escrigui. La història l’escriuen els vencedor

No és gaire agradable per a ningú posar-se davant del mirall, tant personalment com col·lectivament -partits, ideologies, governs, societats...-. I encara menys mirar pel retrovisor i sentir com afloren fins al present les vergonyes del passat. Per això ningú s’atreveix a posar en dubte en públic la necessitat de fer memòria, encara que en privat afegeixi: sempre que sigui jo qui l’escrigui. La història l’escriuen els vencedors.

Llibres com l’excel·lent novel·la de Kirmen Uribe L’hora de despertar-nos junts (Edicions 62 / Seix Barral) i, sobretot, el gran èxit de vendes de la novel·la Patria (Tusquets 2016), de Fernando Aramburu, ha posat el focus en el relat de la història recent d’Euskal Herria. No ha sigut el primer que ha tractat l’assumpte i no serà l’últim. Abans que ETA abandonés la lluita armada l’octubre del 2011, ja existien llibres i pel·lícules que narraven històries que s’emmarcaven en el context de la violència, de totes les violències. “El que potser ha passat és que ara n’han aparegut més per la necessitat d’explicar i d’explicar-nos a nosaltres mateixos el que ha passat en aquests anys”, comentaKarmele Jaio, una de les escriptores basques més reconegudes amb títols com Amaren eskuak (Elkar, 2006; publicada en castellà per Ttarttalo amb el títol Las manos de mi madre ) i Hamabost zauri (Elkar, 2004; Heridas crónicas en castellà). En aquest sentit, el gran referent de la literatura basca dels últims quaranta anys, Bernardo Atxaga, recorda que ja el 1993 va publicar Gizona bere bakardadean (Pamiela; L’home solen l’edició en català de Bromera). Un dels primers va ser Ehun metro(1976), de Ramon Saizarbitoria.

A la societat basca mai li ha interessat el relat com a element de confrontació. S’ha dedicat a viure i a recuperar la convivència entre les parts enfrontades. I no és poca cosa. L’escriptor Juan Ibarrondo, autor del guió de la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo, que es començarà a rodar al juny i que rememora l’assassinat de cinc obrers el 1976 a mans de la policia (crim que Lluís Llach va denunciar a Campanades a morts ), destaca que cal aprendre de les víctimes. “Han sigut capaços de fer el seu propi relat i, cosa que és més important, de posar-lo en comú i compartir-lo”, diu.

A la societat basca mai li ha interessat el relat com a element de confrontació

Ibarrondo parla de posar-se en la pell de l’altre. De conèixer i de reconèixer-se. Tot el contrari del que ha fet la política (els polítics), que porta més de cinc anys atrapada en la batalla pel relat. I fa servir el que s’ha viscut com a arma llancívola per donar carnets d’accés al club dels demòcrates. Si et penedeixes del que has fet, segons el meu relat, i superes el meu terra ètic -el concepte és real-, et deixem entrar. Després de quatre anys de bloqueig, aquesta setmana s’ha tornat a aprovar al Parlament basc la creació d’una ponència sobre convivència i memòria (en aquesta legislatura ha caigut el terme pau ).

Segons Ibarrondo, és el moment d’escriure entre tots el relat del que ha passat, “encara que més aviat caldria dir els relats”, i sosté que “no cal esperar els historiadors”. “No sé si hi ha moments idonis o no, però és veritat que de vegades pot ser més fàcil abordar un problema quan no hi ets al mig”, diu Jaio.

Kike Martín, crític literari de Ràdio Euskadi, partint de la base que “cadascú escriu el que vol i quan vol”, entén que el relat està condicionat pels factors del temps i l’espai. Per la llunyania i la proximitat, tant de l’autor com dels esdeveniments. En aquesta línia, destaca que els grans relats sobre el nazisme són els que s’han escrit molt temps després, de manera més reflexiva i amb una literatura més consistent. “Crec que per veure el gran relat sobre el que ha passat a Euskadi en aquests anys haurà de passar una generació”, afirma Martín. Atxaga introdueix una altra qüestió no menor, i es fa una pregunta: per què ara convé parlar d’això i abans no? Per explicar-ho cita Góngora: “Les coses sempre succeeixen per impuls sobirà”. En la seva opinió, el boom de Patria i l’oblit d’altres obres que es van fer fa molts anys té a veure amb la promoció, amb la propaganda i amb l’interès de diferents poders, molts dels quals no se circumscriuen a la literatura. I torna a Góngora: “Per l’impuls sobirà... i els limítrofs, afegiria jo”.

La batalla pel relat a la literatura

¿La ficció pot ajudar a conèixer la realitat? Karmele Jaio creu que sí: “És més fàcil que reconeguem part del relat de l’altre a través de la literatura que a través dels discursos polítics”. Dit això, també percep que, igual que en la política, també pot haver-hi una batalla del relat en el camp de la literatura. Quan algú diu que oferirà “la visió del que és basc”, hauria de precisar que donarà la seva visió, perquè “no hi haurà només un llibre, un relat o una visió”. Per exemple, segons Martín, “el llibre d’Aramburu reflecteix la visió que té una part de la societat, una part de les víctimes si es vol, del que ha succeït, i no es pot prendre la part pel tot”. La literatura basca (o qualsevol altra creació cultural) es mou quan parla del conflicte en un escenari enverinat pels grans interessos i per actituds preconcebudes que estan, encara avui, molt presents. És una obvietat que en la batalla del relat a Euskadi els símbols han de mostrar la realitat, no reinventar-la. Tornem als vencedors i vençuts.

És molt fàcil que el lector que és lluny d’Euskal Herria caigui en els errors, buscats o no, d’alguns relats. Perquè de manipulacions de la història n’hi ha hagut i n’hi haurà: Gernika la van bombardejar els mateixos bascos, assegurava el franquisme; la culpa de les morts dels treballadors de Vitòria el 3 de març era dels subversius, deia Fraga; els GAL són una cosa d’empresaris ultradretans, assegurava Felipe González; una cinta de l’Orquesta Mondragón va portar Acebes a culpar ETA dels assassinats de l’11-M a Madrid...

Bernardo Atxaga apunta que a través d’alguns llibres que “semblen escrits per a turistes” en poc temps “podem veure que el relat del conflicte basc que s’escriu al sud de l’Ebre no té res a veure amb el que s’escriu al nord”. Segons Atxaga, alguns autors escriuen des d’’una espècie de daltonisme, de distorsió de la realitat”. Martín també coincideix que aquesta distorsió geogràfica pot crear un doble relat que generarà una imatge irreal i manipulada. Així mateix, reconeixent la vàlua literària de Patria, es mostra molt crític amb la versió de “les dues Euskadis (una de bona i una de dolenta) i de la falta de compromís per por o per prebendes d’una part de la societat basca” que transmet l’obra d’Aramburu.

La societat basca va molts passos per davant de la política en matèria de reconciliació i convivència. La literatura, el teatre, el cinema... també poden obrir camí. En quina direcció? Mariano Rajoy recomana llegir Patria “per saber el que va passar al País Basc”. La batalla política pel relat ha arribat a la literatura.

Opinió:

No es el primer cop (ni serà l’últim) que ofereixo la meva visió sobre la temàtica de la literatura en tot el relacionat amb terrorisme. Coincideixo plenament amb el que alguns dels entrevistats diuen en el reportatge en el sentit de que parlar ara de terrorisme es, diguem-ne, molt mes cómodo i senzill.

Es clar, la banda terrorista ETA ja no atempta…

Però hi ha un detall amb el que no estic d’acord… es la costum que se està infiltrant en el sentit de parlar de “parts enfrontades”. Sincerament, estic fart de llegir i escoltar que hi han dos parts enfrontades, que hi ha un conflicte, que hi ha patiment en totes dues parts…

No discutiré amb qui defensa aquesta manera de veure el problema del terrorisme i soporto que al Pais Basc hi hagi qui utilitza aquesta semántica. Però a tothom que pensa així me agradaría fer-li arribar unes preguntes: per què no hi han pebrots (potros en euskera) suficients per fer una película, per ejemple, sobre l’atemptat a Hipercor? Per què ningú ha pensat en fer una película sobre les víctimes del “conflicto vasco” que residim fora del País Basc? Potser perque es veuria clarament el dolor que els terroristes han causat fora del territori que deien “defensar”? Potser perque es demostraría el tarannà pacífic de la inmensa majoría de víctimes?

La frase “no hi haurà només un llibre, un relat o una visió” es la mes fácil de dir, però sempre des de la vesant de qui no posa cap interés en conèixer la realitat social, la dignitat i la paciencia de aquelles víctimes que, en el lèxic terrorista, estem considerades com ”daños colaterales”…

Què fácil es per alguns parlar ara sobre aquest tema… els que parlàvem quan la banda terrorista ETA actuava tenim tant a dir que potser per això gairebè ningú no ens pregunta…

Ara deixo el comentari. Per sort no tots son iguals i he quedat amb uns periodistas bascos molt interesats en saber las animaladas que ETA va causar a Catalunya, periodistas que volen buscar les millors fonts de informació: les pròpies víctimes, las de veritat, las que no ens inventem ni ferides ni sequeles ni lesions ni molèsties ficticies i podem demostrar tot el que hem patit amb documentació oficial (inclosses dos sentències de 1989 i 2003).