21 març 2022 (3) Diari de Girona

21 març 2022 

 

Àlex Romaguera Escriptor i periodista

 

«L’estat prefereix no reconèixer que ha comès crims»

"En l’atemptat d’Hipercor, en ser víctimes civils, l’estat no els va dispensar l’atenció adequada"

En els darrers cinquanta anys s’ha produït a l’Estat espanyol un miler llarg d’assassinats per raons polítiques. La majoria d’aquestes morts han estat causades per ETA i els GRAPO, però també pels aparells de l’estat. Àlex Romaguera en recull els testimonis a «Víctimes en so de pau» 

Hi ha víctimes de primera i de segona? 

Sí, en la mesura que hi ha víctimes que no han vist satisfets els drets fonamentals que els reconeix l’ONU, que són a la veritat, a la justícia i a la reparació, mentre que d’altres sí. Sobretot les causades per l’aparell de l’estat i per determinats grups insurreccionals, no només no els han vist satisfets, sinó que amb prou feines saben qui van ser els botxins. O ho saben, però el procés judicial no va ser òptim. Sí, hi ha víctimes de primera de segona.

Què reclamen, les famílies?

Independentment de les seves idees, reclamen que ningú sigui discriminat i que tothom sigui atès correctament, garantint-li els drets.

La reparació depèn també de qui va ser el botxí?

Una cosa són les víctimes reals i l’altra les que reconeix l’estat. L’estat fa una relació d’unes sis mil persones, però no hi inclou els crims comesos per les forces cossos de seguretat. Els familiars i els ferits no han rebut les prerrogatives a què tindrien dret, com ara assistència sanitària, ajudes per estudis, etc. Hi ha un contrast entre les víctimes oficials i les reals.

Per quin motiu l’estat no reconeix aquests casos? 

Seria com admetre que a través dels seus aparells ha comès crims i abusos. Prefereix no fer-ho i córrer un vel i que no se’n parli. Per això les víctimes demanen a l’estat que reconegui que ha comès abusos. Simplement això.

Les famílies són tan víctimes com els morts?

La jurisprudència admet des de 2004 que el cercle familiar directe també es considera víctima. I encara inclou un altre cercle, que seria l’entorn social de la víctima que es pugui considerar afectat per aquell episodi.

Algú pot dir que és millor oblidar i passar pàgina.

Les famílies consideren que, per passar pàgina, aquesta abans s’ha de llegir. La seva mirada s’entronca en el corrent pacifista de pau positiva. Més que recrear-se en les tragèdies passades, són partidaris de construir un marc de convivència, on allò que va passar no es torni a repetir mai més. Més que posar l’accent en la part negativa, posen en valor la capacitat dels humans de compartir afectes i espais de diàleg. És un canvi de paradigma, no mirar el passat sinó el present, per a construir un futur digne.

Tots els estats maten?

Sí, en un moment o altre, per a garantir la seva seguretat o cohesió. Ho va dir Mitterrand: «Tots els estats tenim clavegueres plenes de merda, el problema és quan es trenquen i la merda arriba al menjador». Malauradament, els estats són així. Però no ha de ser així obligatòriament, un estat garantista no hauria d’utilitzar la violència, sinó resoldre els conflictes a través del diàleg.

En qüestió de reparació, Espanya és diferent? 

Les víctimes del franquisme i fins i tot les d’ETA, han tingut un cert reconeixement, però a d’altres els està costant més. N’hi ha que, si no ho reclama la societat civil, no es reconeixen. En uns casos s’és molt diligent i en altres costa.

I en altres països?

En llocs com Alemanya amb la Baader-Meinhof o a Irlanda amb l’IRA i els unionistes, hi ha hagut cert procés de justícia restaurativa, s’ha intentat resoldre. En canvi aquí, l’estat no ha sigut prou diligent a l’hora d’atendre tots els casos. Ha sigut la societat civil la que ha creat un dispositiu per pressionar l’estat. Un exemple és l’atemptat d’Hipercor, que en ser víctimes civils, l’estat no els va dispensar l’atenció adequada. 

Quan podran estar en so de pau, tantes víctimes?

La pau per a ells no és només absència de violència, sinó avançar cap a una societat justa i equitativa. El que volen és que allò no es torni a repetir. Que ningú més agafi les armes, i que els que ho van fer reconeguin que va ser un error. La pau la tindran quan vegin que la societat camina cap a una convivència.