30 març 2022 (26.03.22)
“Aquestes víctimes han convertit l’odi en un compromís amb la pau”
Merçona Puig Antich. Eva Barroso. Maria Rueda. Fermín Rodríguez. Asier González. Iñaki García. Pili Zabala. Marga Labad. Guillem Agulló. Rosa Rodero. Sara Buesa. Rosa Lluch. Pilar Manón. Aitziber Berrueta. Mavi Muñoz.
Aquestes 15 persones són les germanes, les mares, les filles o les companyes d’unes altres 15 que han estat víctimes de la violència política a l’Estat espanyol. Vingui d’on vingui: ETA, els GRAPO, els aparells de l’Estat espanyol, els atemptats gihadistes o les bandes feixistes i individus que operaven per lliure. Un fenomen que s’ha emportat un miler llarg de vides en els últims cinquanta anys. Aquest és el tràgic balanç amb el que arrenca la contraportada de Víctimes en so de pau, en què Àlex Romaguera (Barcelona, 1970) recull el testimoni d'aquests supervivents (prefereixen defugir el terme "víctimes") convertits en autèntics referents morals.
Tots ells han suportat un carregós període de dol i han patit seqüeles físiques i psicològiques. La majoria, a més, ha hagut de viure una doble victimització: les institucions han menyspreat la seva condició negant-los les ajudes que els pertoquen, diferenciant entre víctimes de primera i de segona. I, malgrat tot, han estat capaços de transformar la còlera i la rancúnia en un estímul per contribuir a una societat més justa i en pau.
Una pau que no només entenen com a absència de violència, sinó també com a construcció d’una societat presidida per l’empatia i el reconeixement mutu. Perquè res de tot això es torni a repetir.
Per què decideixes escriure aquest llibre?
Això arrenca a partir d’una conversa que vaig tenir el 2011 amb el Robert Manrique, un dels ferits de l’atemptat d’Hipercor del 1987 a Barcelona. Ell va rebre una carta de Rafael Caride Simón, l’autor material dels atemptats, que aleshores estava a la presó de Nanclares de la Oca (Àlaba). En aquesta carta li manifestava la necessitat de reconèixer-li el dany causat i, d’alguna manera, depurar-se èticament del crim que ell havia comès. Vaig quedar amb el Robert Manrique, que també em va passar el telèfon de la Maixabel Lasa i d’una altra dona, Mari Carmen Hernández, la vídua d’un regidor del PP a Durango (Biscaia). Vaig pensar que seria interessant conèixer el seu testimoni i vaig fer un reportatge sobre les Trobades Restauratives, entre víctimes i victimaris d’ETA a la presó de Nanclares per deconstruir la dinàmica de blocs del conflicte basc.
D’aquest reportatge, n’acabes fent un llibre.
Trobava que aquests testimonis oferien un relat positiu, perquè lluny de l’odi i la rancúnia començaven a experimentar un procés de resiliència i de compromís amb la pau, el diàleg i la reconciliació. És una cosa que em va quedar a la memòria i, cap al 2014 o 2015, vaig pensar de fer un llibre d’una sèrie de víctimes que compartien el mateix patró: havien superat el dol i havien transformat aquella vivència tan dolorosa en un estímul per donar el millor de si mateixes.
També considerava que aquestes persones trencaven amb el relat hegemònic que estava fent la dreta espanyola, amb aquest discurs de bons i dolents, vencedors i vençuts, del càstig i la venjança... També presentava les víctimes com a persones bel·ligerants, però vaig pensar n’hi havia d’altres que el que volien era crear les condicions perquè allò que van patir no tornés a passar mai més.
Quin criteri de selecció vas seguir per recollir els 15 testimonis del llibre?
Vaig partir d’una llista de 50. Volia trobar un equilibri que representés els 50 anys de violència política a l’Estat espanyol a partir dels tres períodes que marquen els historiadors: tardofranquisme (1968-1975), Transició (1975-1982) i període democràtic (1982-2011). També volia que fossin familiars de víctimes de grups armats diversos: des de víctimes d’ETA, dels GAL, de la Policia Armada, de l’extrema dreta, dels atemptats gihadistes, dels funcionaris de presons... I també, fins i tot, que hi hagués pluralitat de parentescs: el fill, el pare, el company... El que posen en valor tots ells és que, en lloc de cronificar-se en la victimització, fan una aportació a la societat.
Per què t’ha interessat posar el focus en els familiars de les víctimes?
Normalment, parlem de la persona morta, assassinada o ferida, que és la víctima directa. Però després podríem dir que hi ha dos cercles: la víctima indirecta, els familiars o parents directes, i els sectors socials o entorn que envolta la víctima. Gairebé no se’n parla d’aquesta gent i, si se’n parla, és en la línia del relat hegemònic: surt un familiar, com Consuelo Ordóñez, Maite Pagazaurtundúa, Marimar Blanco... que són persones que utilitzen aquest discurs bel·ligerant que no contribueix en res a empoderar la societat i treballar per la justícia i la reparació.
Al llibre expliques que els 15 testimonis prefereixen dir-se “supervivents” a “víctimes”, però tu fas servir la paraula “víctimes”, al títol i a les pàgines interiors. Per què?
El títol se’m va acudir des del principi, perquè recollia dos elements: primer, fer una revisió conceptual del que significa ser víctima. A la introducció explico que víctima és tothom qui se’n sent. I no només hi ha les 6.000 víctimes que l’estat reconeix oficialment, cadascuna amb un número. Perquè en aquesta llista només hi són les que han comès els grups armats, però no les que ha causat el propi estat. El segon element és el de la pau, per recalcar que la pau no és l’absència de violència, sinó que s’ha d’omplir de contingut: justícia social, equitat i igualtat de drets. Sobre el terme “supervivents”, és la percepció que tenen les pròpies persones afectades. Ho prefereixen pel llast que suposa que se les assenyali com a víctimes. Però també consideren que volen ser víctimes perquè jurídicament l’estat les reconegui.
Expliques amb molt detall com van assassinar els familiars d’aquests 15 testimonis. Per què trobaves important fer-ho d’aquesta manera
Quan tractes un tema tan delicat, hi ha un component ètic a l’hora d’establir la narrativa. Per fer el llibre, em vaig entrevistar amb la Sara Bosch, psicòloga que atén les víctimes dels atemptats de Les Rambles i Cambrils. Ella em va assessorar a l’hora de gestionar les entrevistes tan delicades amb les 15 persones. Intento ser el màxim descriptiu, he tret molts elements en la narració que podien caure en la morbositat. Però hi ha casos en què era interessant veure que hi ha hagut un ús abusiu. Com el de Joxi Zabala, en què la seva germana Pili, amb els seus estudis en odontologia forense, va identificar el crani del seu germà.
Ser resilient després d’un fet tràgic d’aquestes característiques sembla més difícil que moure’s per la venjança i la rancúnia. Creus que aquests 15 casos són excepcionals?
En tots els casos, primer hi ha una reacció d’odi, de ràbia i de còlera. Després, hi ha un abatiment psicològic i emocional que deriva en dolències de tot tipus: estrès post traumàtic, cardiopaties, problemes motrius, de tiroides... Finalment, hi ha aquest canvi de paradigma. La Rosa Lluch em deia que li feia molta ràbia l’assassinat del seu pare, però ella volia ser professora d’Història Medieval, donar classes a la universitat i això, per molt dolor que fes, no l’havia de privar. Totes tenen aquesta primera reacció, però vull posar en valor la seva capacitat de resiliència.
Dels 15 testimonis, 11 són dones. Quin paper juguen en aquest procés de dol?
És un aspecte a ressaltar el seu rol de cures i de protecció de la família. En el cas de la Merçona Puig Antich, la mare es posa per davant i el pare va marxar perquè no va voler saber res. En el de l’Asier González, com explicava que la mare va estar a primera fila durant el judici, va aguantar estoicament les mirades desafiants dels assassins i el pare va dir que, fins encara avui, no ha parlat de l’assassinat de la Yolanda. I en el de l’Iñaki García, ell fins i tot anava al lloc a celebrar la mort d’activistes d’ETA: va caure en un procés d’autodestrucció fins que la mare el va enviar a estudiar a Anglaterra, on va recapacitar i va veure que l’odi no condueix enlloc.
Poses l’èmfasi en tres drets: veritat, justícia i reparació. S’han donat en els 15 casos
En alguns casos, no s’ha arribat ni a la veritat. La justícia, en molt pocs. I la reparació, encara menys. Totes les víctimes tenen en comú que han estat afectades per una doble victimització: primer, el dolor per l’assassinat del familiar directe i, després, la manca d’atenció i d’ajuda per part de les institucions. I això els ha portat a agreujar les seves seqüeles. La Merçona no ha trobat la justícia corresponent. L’Eva Barroso ha vist com no s’ha processat als assassins del seu germà. La Maria Rueda va veure com els funcionaris que van matar el seu germà es van reincorporar a la feina en quatre dies. I molts han vist com, fins i tot, els botxins eren condecorats o ascendits.
En el cas de la reparació. Existeix en un cas així o és una utopia?
La Maixabel, la Mari Carmen Hernández o el Robert Manrique deien que no hi ha restauració possible perquè no et tornaran el familiar. Evidentment, a nivell moral, la reparació és molt complicada. Potser, la reparació que ells tindrien no és tant que rebin el perdó, que això ho consideren secundari, sinó sobretot que no es torni a repetir allò que van viure. Per exemple, l’Atziber Berrueta diu que, en el moment en què les institucions navarreses reconeixen que el seu pare va ser assassinat, per a ells va ser un tancament. I el Guillem Agulló pare comenta que la millor reparació és que desapareguin les idees que van portar a assassinar el seu fill.
Amb el llibre alimentes la tesi de que la Transició no va ser tan exemplar com es ven des d’alguns sectors.
L’Estat espanyol no ha fet un procés de justícia transicional, sinó que ha mantingut aquells poders fàctics i aquell esquema que permet la violència com a element coercitiu i de persecució de la dissidència. La prova més fefaent és l’Audiència Nacional, l’únic país d’Europa que té un tribunal d’excepció per perseguir comportaments polítics. La democràcia espanyola és defectuosa en la mesura en què no es va fer una depuració del franquisme i arrossega tots els patrons culturals, violents i patriarcals. Així és molt difícil construir un estat democràtic.
A l’Estat espanyol hi ha la llei de solidaritat amb les víctimes del terrorisme (Llei 32/1999), ampliada amb la Llei de reconeixement i protecció integral (Llei 29/2011), que consideren “víctima” la persona morta o ferida a mans de grups armats només a partir de l’1 de gener de 1960. S’ha de revisar la legislació?
La del 1999 era molt restrictiva i la de 2011 millora una mica, perquè inclou alguns casos dels GAL. Però continua deixant al marge totes les víctimes comeses pels cossos i forces de seguretat de l’estat, que no reconeixerà que allò que han fet els seus estaments són actes de terrorisme. En tot cas, els governs basc i navarrès sí que han fet lleis que amplien el perímetre i inclouen aquests crims policials i l’extrema dreta. El que passa és que el Tribunal Constitucional ha intentat recórrer aquestes lleis i hi ha alguns casos que encara estan pendents de dictamen.
Al llibre dones una xifra de la Fundació Egiari Zor, associació que vetlla per les víctimes del conflicte basc: només un 22,5% de les “víctimes d’Estat” han rebut algun reconeixement públic. Hi ha víctimes de primera i de segona?
Completament. Les víctimes d’ETA han estat totes reconegudes i se’ls hi ha salvaguardat, respectat i garantit els tres drets de veritat, justícia i reparació. Les dels GAL, els botxins només han complert el 10% del total de la pena imposada. I de les comeses per les forces policials, en només el 18% han complert la condemna. Hi ha hagut un biaix claríssim. Les víctimes d’Hipercor, per exemple, diuen que al ser un atemptat contra civils, l’estat es va inhibir bastant i, encara avui, alguns estan esperant ser reconeguts com a víctimes.
Més xifres. Apuntes que s’han produït al voltant de 1.000 assassinats per raons polítiques en els últims 50 anys i que “la violència política a l’Estat espanyol ens acosta a xifres de difícil parangó dins l’Europa comunitària”. Per quin motiu?
Perquè hem heretat una cultura de la violència, de l’ús de la força per imposar projectes polítics, que queda molt plasmat en l’aixecament franquista i altres períodes insurreccionals previs. I perquè a Europa, un lloc on el feixisme va guanyar és a l’Estat espanyol. A Alemanya i França han fet processos de justícia transicional, de la mateixa manera que ho han fet Uruguai o Argentina. Aquí no hi ha hagut una depuració dels crims i l’ús de la violència és sistèmic, sigui la materialització o l’amenaça. Per exemple, quan el 2017 vam escoltar l’“a por ellos”, era una invitació a la violència descarnada contra un grup de gent estigmatitzat.
Per què ETA ha estat l’últim grup armat contra l’ordre establert d’Europa?
És una organització que s’ha dissolt contra la pròpia voluntat de l’estat. És a dir, l’Estat espanyol és l’únic cas al món en què un estat no li interessa que un grup armat que actua contra els seus interessos desaparegui. És més, fa el possible perquè es mantingui per utilitzar la violència com a espantall o arma llancívola per continuar criminalitzant. El cas d’ETA ha estat paradoxal: molts dels reconeixements de víctimes que fins aleshores havien estat desateses han estat gràcies a la iniciativa popular dels veïns. Ells són els que han forçat les institucions perquè a Bilbao es faci una placeta en record de la Yolanda González o a Madrid una placa dedicada a Carlos Palomino.
Cites al sociòleg Johan Galtung, que considera que “les circumstàncies polítiques solen esdevenir el caldo de cultiu, no necessàriament la causa, de la violència directa”. Per prevenir episodis com aquests, la millor manera és parar atenció a aquest context?
En la mesura en què crees teixit social i vincles comunitaris, és molt més difícil. Primer, perquè hi ha una entesa. I després, perquè mai no mataràs algú que coneixes. I això ha d’anar acompanyat de tota una arquitectura institucional que vetlli pels drets individuals i col·lectius. La violència no deixa de ser l’expressió d’un conflicte. Per reparar les conseqüències hem d’anar a les causes, que habitualment tenen a veure amb la discriminació d’una part de la població per raons polítiques. Per exemple, inicialment l’IRA no va néixer com una força armada que combatia l’unionisme, sinó que va néixer per denunciar que la comunitat catòlica no tenia accés a les ajudes socials i al treball. No crec que ningú agafi les armes per plaer, ni que una persona entri a una botiga a agafar alguna cosa si no és per necessitat peremptòria.
Has rebut pressions o amenaces per publicar el llibre?
No, però m’he trobat que segurament el llibre és més de futur que de present. En el sentit que, en la societat espanyola i la basca en particular, encara és molt tendre la memòria i el llast del conflicte basc, però també en altres esferes de l’Estat. Per tant, encara hi ha una mirada molt de blocs, d’afinitats, de fílies i fòbies... M’he trobat amb un tipus de públic més polaritzat que diu que perquè poso una víctima d’ETA amb una dels GAL, com si ho estigués equiparant. I no, jo el que dic és que hi ha un col·lectiu de familiars directes que són l’exemple per deconstruir la violència i avançar cap a una societat més justa. He hagut de fer molta pedagogia del llibre. A Euskadi estic intentant parlar amb dues o tres editorials, però de moment veuen que és un tema massa delicat.
Opinió:
Ja he dit en nombrosses ocasions que aquest libre es de
lectura absolutament recomenable. I només vull afegir un detall perquè sempre
hi hauran els tótils de costum ("tontos de guardia", com deia l'amic Jose Mari
Calleja) que buscarán "tres peus al gat" perque no es coneguin les seves pròpies mancançes i mentides.
A la frase “la Maixabel, la Mari Carmen Hernández o el Robert Manrique deien que no hi ha restauració possible perquè no et tornaran el familiar” es evident que qui pot parlar en primera persona per haver patit l’assassinat de un familiar son la Maixabel o la Mari Carmen. Es a dir, jo només soc un ferit greu en atemptat però sí està clar que conec a una enorme quantitat de familiars de víctimes que diuen exactament al mateix que elles dos i per aixó puc dir, amb total coneixement de causa, que les coses son així.
No hay comentarios:
Publicar un comentario