26 gener 2022 (17.10.21)
Àlex Romaguera: “S’han menystingut i menyspreat les víctimes per raons polítiques”
Els darrers cinquanta anys, a l’Estat espanyol hi ha hagut un miler llarg d’assassinats per raons polítiques.
El periodista Àlex Romaguera (Barcelona, 1970) recull al llibre ‘Víctimes en so de pau’ (Pagès Editors, 2021) la veu de quinze familiars d’aquestes víctimes.
Uns testimonis resilients i diversos que permeten copsar la magnitud d’una realitat que els afecta a nivell persona, però que també té implicacions socials.
A qui es considera víctimes de la violència política?
Son aquelles persones afectades per una acció que té connotacions polítiques. Que pretén canviar el rumb dels esdeveniments en una societat o col·lectivitat. A partir d’aquí, quan entres en el món de la victimologia, cal distingir què és la violència, què és la violència política i distingir entre víctimes directes o indirectes. Al col·lectiu al qual m’apropo és al de les persones que han perdut un familiar a causa d’accions armades per part de grups que utilitzaven la violència des de posicions polítiques molt diverses. La violència política és aquella que es produeix amb l’objectiu d’alterar les regles de joc per modificar l’ordre establert o mantenir-lo, com pot ser la violència policial.
Parla amb una quinzena de testimonis. Com fa la tria?
La recerca ha estat complicada. Vaig partir d’una llista de cinquanta persones que pensava que eren interessants no només per ser familiars d’assassinats amb un paper històric interessant, sinó també perquè elles mateixes s’havien posicionat en defensa de la justícia, la pau i els drets humans. Persones que, lluny de quedar-se en la rancúnia i l’odi, tinguin una veu pública i positiva cap a la reconciliació. L’experiència que han viscut els ha servit per ser proactives i treballar en defensa de la justícia. També vaig mirar que pertanyessin a períodes històrics diferents, que els seus familiars haguessin estat assassinats per actors diferents i que fossin de generacions i parentescos diferents. Això em permetia transitar una mica per aquests cinquanta anys de violència política i per persones que en el moment que van rebre la noticia de l’assassinat del seu familiar tenien edats molt diferents i per tant ho van viure de manera molt diferent. Tenen en comú també el discurs que supera la confrontació i que posa la dimensió humana per damunt de les ideologies. Cal tenir en compte que son persones que no necessàriament han participat de l’ideari del seu familiar assassinat. En general, moltes s’han polititzat després d’aquest fet i ara, moltes, pertanyerien a l’òrbita de l’esquerra perquè han assumit valors propis de la pluralitat, la diversitat o el reconeixement del dolor de l’altre. A escala territorial, no volia només centrar-me en el conflicte basc, que ha aclaparat molt la violència política els darrers cinquanta anys. També volia agafar testimonis d’assassinats que han canviat la realitat de l’Estat espanyol, com el els atemptats jihadistes en el cas de Pilar Manjón. També vull qüestionar el relat oficial de la transició amb casos com el del Puig Antich o l’Agustí Rueda. M’interessava agafar fins al cas de Carlos Palomino el 2007 i l’atemptat d’Atocha i després anar enrere. La majoria de casos es concentren entre els anys 80, que son els anys de plom, i després de la represa d’ETA als 2000 que és quan hi ha els assassinats de polítics del PP i el PSOE com Ernest Lluch o Fernando Buesa.
Recull persones provinents de sectors molt diversos. Hi ha alguna cosa que les relligui a totes o que ajudi a explicar què vol dir ser una víctima de la violència política?
Ho expliquen les mateixes experiències que hi ha hagut. La primera, que va durar quatre anys i per mi és l’embrió de l’acostament de víctimes, son les trobades del centre de pau de Glencree a Irlanda on es reuneix una trentena de familiars de víctimes d’ETA, els GAL i de la policia armada. Allò va ser molt interessant perquè va permetre escoltar la veu de l’altre i que el patiment és igual amb indiferència de l’actor armat. Després, cadascú farà la seva valoració política de l’actor armat, però el patiment és equiparable. Després hi va haver les trobades restauratives, que també marca un punt d’inflexió. El llibre naix d’una conversa que vaig tenir amb la Maixabel Lasa que m’explicava les trobades restauratives que ella coordinava com a Directora de l’Oficina contra el terrorisme del Govern Basc i es va reunir amb el botxí del seu marit. També vaig parlar amb la Mari Carmen Hernández, dona de l’exregidor de Durango assassinat per ETA. Elles dues van empatitzar amb els botxins a nivell humà. En ser reconegut el dany causat, van establir una empatia humana. També és interessant les trobades de Sant Carlos Borromeo el 2015, on hi havia Joxean Fernández, exmilitant d’ETA, Pili Zabala, l’Axun Lasa, la Rosa Lluch i la Lucía Carrero Blanco. Gent tant diversa, es va trobar en un espai referencial dels moviments socials per parlar del dolor viscut. Allò els va apropar. El que tenen en comú és posar la vida humana com a categoria ètica bàsica. El respecte de la vida humana com a primer valor a protegir, independentment de les discrepàncies polítiques que es tinguin. I el dret de les víctimes a tenir una reparació del dany.
Aquests processos que explica han ajudat a les víctimes a sanar les seves ferides?
Absolutament. Per una banda, et diuen que el dany no té retorn possible, perquè no els tornaran els seus familiars. Però, sí que els ha ajudat a ser més comprensius amb l’altre, a ser més respectuosos i a valorar la vida humana. Conèixer una persona que ha experimentat un dolor similar t’ajuda a empatitzar. Hi ha un projecte molt interessant, en el que alguns testimonis han participat, l’Adi-adian que consisteix en què les víctimes van a escoles, instituts i universitats a explicar el seu relat. Aporten un valor humanitzador a les relacions humanes i col·lectives. per tant, el retorn de comprensió que reben, els ajuda a atenuar o alleugerir el dany. Aquella motxilla, el pes biogràfic, l’arrosseguen, però no els impedeix avançar.
Rosa Rodero -dona de l’Ertzaintza assassinat per ETA el 1993, Joseba Goikoetxea-, diu al llibre que “només quan ETA va començar a assassinar polítics ens van tenir en compte”. És comuna aquesta sensació de desatenció entre les víctimes?
Moltes han posat de manifest que en conèixer altres víctimes s’han adonat que moltes d’elles no han rebut la reparació de l’estat perquè o bé no eren dels grans partits de l’Estat o perquè eren persones que en el seu moment havien tingut una actitud dissident. Una de les conclusions del llibre és que totes les víctimes refereixen que no es podrà fer un relat inclusiu fins que totes les víctimes no siguin acceptades per igual. Per exemple, la llei de 1992 exclou les víctimes en mans de la policia. I, en el cas dels GAL, moltes de les víctimes no han estat reconegudes perquè, segons l’Estat elles, o els seus familiars, pertorbaven la pau social. Totes fan referència a que hi ha hagut una doble vara de mesurar en el tractament de les víctimes. Fins i tot, en el cas de Rosa Rodero, per molt que el seu marit era cap de l’Ertzaintza i fos assassinat per ETA, pel fet que fos abertzale i lluitador antifranquista se l’ha estigmatitzat i bandejat per part de l’Estat. A més, el fet que Rodero cada any participi a les manifestacions pel retorn dels presos a les presons bascos fa que no sigui una de les víctimes més reconegudes. Totes insisteixen en què hi ha molta feina a fer amb els reconeixements. Si s’han fet alguns reconeixements els darrers anys, com en el cas de Carlos Palomino, Puig Antich o Guillem Agulló, és perquè la societat civil i els familiars han collat les institucions.
En el cas català, les víctimes d’Hipercor han denunciat molt aquesta desatenció. Parles amb una d’elles…
La Marga Labat ha hagut de lluitar molt perquè en aquell moment no hi havia molta atenció per part de les autoritats. Hi ha un factor que és que la majoria de familiars de víctimes poden presentar situacions d’estrés posttraumàtic al cap d’un o dos anys quan reviuen els fets o hi ha un altre atemptat. La legislació preveu que si durant un any no has tingut un reconeixement mèdic, ja no tens dret a ser reconegut com a víctima. La Marga Labat es queixa molt de com els polítics ha utilitzat les víctimes amb finalitats partidistes i d’altra banda que ella, quan va patir els primers atacs d’agorofòbia va anar a l’oficina de víctimes del terrorisme i li van dir que l’atemptat ja havia prescrit i que no tenia res a veure. S’ha menystingut i menyspreat les víctimes per raons polítiques.
Tanca el llibre demanant una ètica pública…
Poso en valor el paper que poden tenir les víctimes en els processos de pau i reconciliació. Ho diu Víctor Ayerdi, un exdirigent de Lokarri, que explica que es pot discutir el nombre de víctimes o la posició dels grups armats, però que no es pot discutir el relat de les víctimes. El seu patiment ens posa davant el rostre de la tragèdia i això no és discutible. Això no mereix res més que el respecte, independentment de la ideologia. L’important del llibre és que posa de manifest que hi ha períodes històrics que encara no s’han abordat. Hi ha més de cinc-centes víctimes de la transició que encara no s’han investigat. I, evidentment, un procés de reparació, només pot passar per una reforma dels pilars del règim del 78 que són els que han generat un relat d’oblit i impunitat. Això vol dir suprimir la llei de memòria històrica, la d’amnistia i la de secrets d’Estat. Pili Zabala ha fet una campanya perquè s’investigui el paper de Felipe González en els GAL, però des dels tribunals espanyols s’ha tancat la carpeta. Cal derogar moltes lleis si el que es vol és garantir un procés de reparació del dany. Queda molt recorregut. A la triada de veritat, justícia i reparació, cal afegir-hi el reconeixement del dany causat i les garanties de no repetició. Això vol dir la creació de condicions jurídiques i polítiques perquè no hi hagi casos de violència. Mentre es discrimini per raons de sexe, origen, condició social… o mentre hi hagi repressió a una comunitat política, això pot donar peu a nous fenòmens de violència. Reparar les conseqüències s’ha de fer en paral·lel a reparar les causes.
Opinió:
Agraïr a una de les moltes persones que consulten al blog l’enviament de aquesta noticia i que, malgrat al pas dels messos, ofereix informació molt actual.
No hay comentarios:
Publicar un comentario