03 febrer 2020 ElPuntAvui (opinió)

03 febrer 2020 

L’ajuda, 41 anys després

 L’Estat ha concedit a Gisela Sidera teràpia psicològica gratuïta quatre dècades després de l’atemptat que va matar el seu pare

 La gironina lluita perquè totes les víctimes, també les del Corona, rebin el mateix reconeixement i ajudes

Quan va llegir l’article d’aquest diari que al novembre parlava de la desatenció que pateixen les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la majoria de les quals no han rebut cap tipus d’ajuda oficial, la Gisela Sidera va enviar un emocionant correu electrònic a El Punt Avui donant les gràcies “de tot cor” per haver denunciat aquest greuge i explicar que també ella era víctima no només del terrorisme sinó de la desídia de l’administració. Va perdre el seu pare quan només tenia cinc anys en el devastador atemptat de l’hotel Corona, a Saragossa. La Gisela explica que després de veure el reportatge es va “empoderar” i va tornar a trucar al Ministeri de l’Interior, com ja havia fet incomptables vegades. Per fi, fa només una setmana, li han assegurat que rebrà teràpia psicològica gratuïta. L’incendi intencionat on van morir 83 persones, entre elles l’empresari gironí Francesc Sidera, va tenir lloc el 12 de juliol del 1979. L’ajuda arriba, doncs, 41 anys després.

L’atemptat del Corona va ser un dels episodis més negres –i silenciats– de la Transició espanyola i les víctimes en van patir les conseqüències. A banda d’homes de negocis com el pare de la Gisela, que era director d’Areslux i participava en un congrés, a l’hotel hi havia molts militars i familiars que havien d’assistir a una cerimònia de l’Acadèmia General Militar. Entre els il·lustres hostes hi havia Carmen Polo, la viuda de Franco, i els marquesos de Villaverde i els seus fills. L’objectiu de l’atemptat era clar, tot i que molts dels morts i ferits van ser civils. Com va acabar reconeixent el cap del gabinet d’Adolfo Suárez, el govern no es va atrevir a dir llavors que havia estat un atemptat d’ETA. No era un bon moment per a la incipient democràcia i l’executiu ho va intentar tapar assegurant que va ser un incendi fortuït, però els familiars, amb la mare de la Gisela al capdavant, van lluitar durant dècades perquè la veritat sortís a la llum. El 2000 van aconseguir que el govern espanyol les indemnitzés en qualitat de víctimes del terrorisme, tot i que no ha arribat a reconèixer mai que va ser un atemptat d’ETA.

“De seguida vaig aprendre que qui ho passa pitjor són els que es queden –diu la Gisela– i, tot i que la mare em parlava de tota la seva lluita per honrar els morts, que s’investigués què havia passat i que es donés a les víctimes el suport i l’ajuda que els pertocava, jo mirava cap a un altre costat, el dolor era massa gran.” Però tot acaba sortint. Fa tres anys, va acompanyar la seva mare a l’homenatge anual que els familiars organitzen. “No hi havia estat mai, i va ser entrar a l’hotel on havia mort el meu pare i em van començar a tremolar les cames mentre em queien llàgrimes com pilotes de ping-pong.” Encara s’emociona i nota una rampa al cos quan ho recorda. A Saragossa va aguantar com va poder, però ja a casa no podia dormir. El neguit no marxava. Al cap de tres dies va anar al CAP. “Necessites un psicòleg”, va dictaminar la seva metgessa. Quan li van diagnosticar estrès posttraumàtic i bloqueig emocional, va entendre que moltes de les coses que li havien passat a la vida o fins i tot del seu caràcter tenien a veure amb la traumàtica mort del seu pare. De seguida va tenir clar que només la teràpia l’ajudaria a posar en ordre el cap i el cor, però no podia pagar-s’ho.

Legislació pròpia

A la Gisela li dol que el cas del Corona es tanqués en fals i no hi hagi hagut mai una investigació de veritat, però el que vol, per sobre de tot, és que totes les víctimes siguin tractades de la mateixa manera. “En alguns atemptats simplement passes per allà i et donen 100.000 euros i en altres has de pidolar fins i tot l’ajuda psicològica. Siguem seriosos”, reclama. La família de la Gisela va rebre 21 anys després de l’atemptat 138.000 euros: la meitat per a la mare i l’altra meitat per repartir entre els dos fills. Van rebre aquests diners gràcies a la llei de compensació de reconeixement i protecció integral a les víctimes de terrorisme, que va arribar el 1999 gràcies a la pressió feta per qui llavors integrava l’Associació de Víctimes del Terrorisme, l’AVT. Entre altres aspectes, establia barems de compensació pels casos on no hi havia sentència judicial. El problema, destaca la Gisela, és que després cada comunitat ha decidit si millorava les ajudes amb legislació pròpia i Catalunya no ho ha fet. Aragó sí, però això significa que la normativa només beneficia les víctimes del Corona d’aquesta regió. “Amb això el que fan és discriminar els morts, que és el que em dol”, s’exclama la filla de Francesc Sidera, que deixa clar: “Jo no vull que em paguin més perquè sí. Tinc una feina, m’ha costat molt però m’he espavilat. El que vull és que em paguin el que em toca i que sigui igual per a tots.”

Informar les víctimes dels seus drets és feina de l’administració, però la Gisela s’ha sentit poc acompanyada. “No interessa, perquè són costos”, sentencia. També lamenta la poca ajuda rebuda per l’actual AVT. La seva mare i ara també ella han trucat a milers de portes per informar-se i reclamar els seus drets i han confirmat que hi ha ajudes molt diferents depenent de cada comunitat. “En algunes pagues l’energia a preu de cost, que potser no cal, però si hi ha ajudes t’ho han de dir i hi hem de tenir accés tots igual”, reflexiona. Ara, per fi, després d’estar de baixa més de sis mesos, perdre gairebé deu quilos i patir nombroses malalties perquè tenia el sistema immunitari debilitat a causa de l’angoixa, ha aconseguit ajuda terapèutica. Ha començat a anar al psicòleg, però de moment ha d’avançar ella els diners. Després de 41 anys, encara ha de presentar papers per acreditar el seu dolor i l’impacte que ha tingut en la seva vida.

Opinió:

Llegir aquest excel·lent reportatge me ha portat un munt de records… des de principis de la década dels any 90 quan vaig tenir l’oprtunitat de conèixer  a la Gisela, el seu germà Francesc  i a la seva mare, Maria Gracia… a banda dels avis. Moltes hores a Girona a la seva vivienda de carrer de La Creu compartides amb visites per part seva a Barcelona i Madrid per descobrir la lluita que ja la Maria Gracia, amb d’altres vidues de l’atemptat del “Corona” portaven a terme. Aquells primers anys en els que cap altre víctima venia a aquelles assamblees de l’antiga AVT a Madrid per anar fent camí en l’assistència a la resta de afectats pel terrorisme que anavem trobant revisant les págines grogues de Telefónica.

Els fets i els anys ens han portat a tenir que estar pendents, tambè, de víctimes de molts altres atemptats. Des de els que varem patir  a casa nostre a la década dels 80 fins als succceïts l’agost de 2017… i amb molta feina encara per fer.

Però quan es poden veure els resultats de la tasca feta des de l’antiga AVT en aquells anys tan durs en els que ser víctima de un atemptat era semblant a patir una malatia contagiosa, el cert es que es per estar molt orgullós de la feina feta.

I que algú “lamenti la poca ajuda rebuda per l’actual AVT” hauria de fer pensar a molts de quina es la tasca asistencial que, realment, porten a terme la majoria de associacions.