16 juny 2012 (8) El Punt Avui

16 juny 2012

El diàleg (im)possible

 

L'autor material de l'atemptat a Hipercor el 1987, l'etarra Rafael Caride, parla cara a cara dues hores amb una de les seves víctimes, Robert Manrique

El dissident no li demana perdó però admet el sentiment de culpa, que creu que altres presos no fan públic “per por”

 

Manrique, supervivent de l'atemptat d'ETA a Hipercor el 1987, en arribar ahir a la presó de Zaballa per parlar amb el seu autor material

La víctima no li va voler donar la mà, però va reconèixer la sinceritat del dolor als ulls del pres

Diuen que el temps ho cura tot, però hi ha certes ferides que han de costar molt de cicatritzar. Sobretot les psicològiques. I una bona prova per comprovar-ho és que el mateix destí que un dia te les va provocar t'obligui altre cop a enfrontar-t'hi. Vint-i-cinc anys després del tràgic atemptat d'ETA al supermercat Hipercor de Barcelona, el més dolorós mai dut a terme a Catalunya, amb un balanç de 21 morts i 45 ferits, una de les víctimes, Robert Manrique, que aquell 19 de juny de 1987 va rebre cremades i lesions al fetge, es va trobar ahir cara a cara amb l'assassí, l'autor material de la massacre, Rafael Caride Simón.

Va ser en un acte íntim, durant gairebé dues hores i amb l'únic testimoni, com a oient, de Juan Antonio Pérez, el director de la presó alabesa de Zaballa, on es van citar. L'etarra, que hi compleix 790 anys de condemna, és un dels que s'han declarat penedits pels seus actes –de fet va ser expulsat de la banda per la seva dissidència– i fa dos anys va ser un dels vuit presos signants d'una carta en què s'apuntava la necessitat de reconèixer i reparar els danys causats a les víctimes. Ahir mateix admetia a Manrique que s'havia començat a adonar del seu error tres anys després de la seva detenció, el 1993. Massa tard, però alhora fa massa temps per no haver-ho posat abans sobre la taula i haver pogut estalviar molt més dolor...

Ara Caride ha fet un pas més i ha acceptat estrenar el programa de contactes ja ideat pel govern basc i continuat després per l'espanyol –en una iniciativa de l'anterior ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, que ha assumit el seu successor, Jorge Fernández Díaz– per mirar de trobar vies vers la pau definitiva. Va ser l'etarra, de fet, qui va demanar de veure's amb un dels supervivents del seu pitjor atemptat. I Manrique, expresident de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT), hi va accedir, tot i les crítiques rebudes d'altres col·lectius. Caride, de fet, ja li havia enviat una carta personal fa un any on reconeixia el mal causat i es comprometia a treballar perquè no tornés a passar. També li confessava que les víctimes eren un tema tabú per a ETA, mai se n'havia parlat...

Ahir, en tot cas, ho va fer. La trobada va ser freda. No hi va haver encaixades. “Aquestes mans són responsables de molt dolor”, justificava Manrique, per a qui a més això hauria dolgut a molts afectats. Ell no es va emocionar durant la reunió. Això sí, se'n va endur una impressió positiva. Sense acostaments, però també sense incomoditats ni enfrontaments personals, i amb respostes prou “coherents” de l'etarra.

“Ha estat cordial, de deu, i m'ha servit de molt”, confessava a la sortida, malgrat que el terrorista no li va demanar perdó en cap moment. “No ho ha fet perquè no creu en el concepte de perdó que maneja l'Església”, explicava, si bé sí que li havia transmès, i diverses vegades, el seu sentiment de culpa. I Manrique se'l creu: “Parlava des del dolor, i se'l notava emocionat. S'ha adonat que aquest camí, el terrorisme, no du enlloc”, opinava. De fet, creu que el seu interlocutor sí que es va arribar a emocionar: “Se li notava als ulls un dolor molt fort...”

En la trobada també van parlar del cessament definitiu de l'activitat d'ETA, que Caride va donar per “segur”. De fet, el dissident –que fins i tot li expressava, per a sorpresa de Manrique, que l'esquerra abertzale també hauria d'admetre ara el mal causat i assumir la seva part de culpa–, està convençut que hi ha altres presos de la banda que també voldrien desmarcar-se de la violència, i no ho fan “per por”.

Manrique, i l'executiu estatal, ho saben, i per això insistiran a “fomentar” aquesta divisió entre els presos, per mirar que cada cop més aflorin més penedits. Una condició sens dubte imprescindible per a qualsevol procés de pau... Per això Manrique animava ahir el Ministeri de l'Interior –com també feia el president del PNB, Iñigo Urkullu, que agraïa l'exemple que estan donant les víctimes– a continuar organitzant aquest tipus de trobades, sempre que les víctimes s'hi sentin “preparades”. El mal ja està fet, però el temps ajuda a esmorteir-lo. I pot posar les bases perquè no se'n faci mai més.