16 març 2014 (11.03.14) (5) Blog Joan Garí (opinio)

16 març 2014 (11.03.14)

L'11-M i la condició de víctima

Joan Garí

  Aprofitant que ara mateix es commemora el desé aniversari dels atemptats de l'11 de març a l'estació d'Atocha (Madrid) -un dels més sagnants de la història d'Europa-, seria un bon moment per a reflexionar sobre el trist destí de les víctimes de la violència Pirineus en avall. Sembla que Spain is different i ho serà sempre, també en matèria de truculència terrorista. Ara resulta que si ETA ha matat un policia, la seua viuda o el seu fill seran honorats com a "víctimes del terrorisme" per saecula saeculorum amb tota la prosopopeia que fa al cas. I està bé, per si cal dir-ho. En canvi, si el teu avi va ser assassinat d'un tret al bescoll i soterrat en una cuneta pels botxins de Franco, no busques justícia en aquest país, perquè no la trobaràs. Aquesta lacerant paradoxa es va veure agreujada, si cap, fa deu anys a Atocha. Els  perjudicats en aquella brutal agressió han patit incomprensions i insults per part dels qui consideraven que hi hauria d'haver sigut ETA la culpable, i no els islamistes. Perquè ETA, tot matant, dignifica: al capdavall, els seus morts han caigut per Déu i per Espanya (sobretot per Espanya, ja m'enteneu), són damnificats del separatisme i del marxisme. Hi ha, doncs, dues classes de víctimes: les que han estat acoltellades per l'anti-Espanya i totes les altres. Una trista història, un trist país.

  En 2004 vaig publicar la novel·la On dormen les estrelles. Fou el mateix any del carnatge d'Atocha, però no crec que hi haja cap relació (a no ser que alguna investigació en profunditat del diari El Mundo demostre el contrari...). L'obra va resultar premiada per l'Ajuntament de València i Rita Barberà en persona em va lliurar el guardó corresponent. Fins ací tot normal, o bastant normal (si Spain is different, el País Valencià és directament al·lucinant, en segons quins temes). El llibre era el primer o un dels primers que s'ocupava en la ficció a Espanya d'un tema que després alçaria molta polseguera: l'anomenada "memòria històrica". Jo imaginava un professor jubilat, que de jove havia viscut l'ambient de la rereguarda republicana l'any 1936, que ja en democràcia col·laborava amb l'associació fictícia Memòria i Justícia, que es dedicava a desenterrar els cossos dels assassinats pel franquisme per a dignificar el seu repòs.

  No esperava, sincerament, que la trajectòria del llibre comptara amb un corol·lari inesperat dos anys després de publicar-se. En aquell temps els companys del Fòrum per la Memòria del País Valencià pugnaven per aconseguir exhumar els cadàvers d'una gran fossa comuna de víctimes del feixisme present a la secció setena dreta del Cementeri General de València. Barberà s'hi va negar completament. La batalla va ser llarga i tensa. En un moment donat, la premsa va informar que l'Ajuntament de València havia traslladat algunes tones de terra de la zona de la fossa comuna fins a una pedrera de Sagunt, amb restes humanes incorporades. Enmig de l'escàndol suscitat, algun periòdic va recordar, com qui no vol la cosa, que la mateixa alcaldessa que protagonitzava aquella immoralitat inclassificable amb els cadàvers antifranquistes anònims havia "premiat" el meu llibre dos anys abans...

  I bé, és obvi que no fou Barberà la que em va "premiar", sinó un jurat independent amb el seu prestigi i la seua dignitat (elements notòriament absents en la trajectòria de la nostra majestuosa alcaldessa). Però això no té massa importància. La qüestió és com és possible que un cadàver puga tindre valors diferents segons qui haja sigut el seu botxí.

  El mateix 11 de març de 2004, José María Aznar -llavors president del govern espanyol en funcions-, es va referir a les gairebé 200 víctimes d'Atocha amb aquesta sentència: "Los han matado sólo porque eran españoles". Una frase immortal, una frase aparentment inapel·lable, una puta frase per a la Història. Llàstima que la realitat fora lleugerament diferent, perquè allí havien sucumbit ciutadans de 34 nacionalitats diferents. Així li ho vaig voler fer veure al nostre fanatitzat expresident en un article que vaig publicar en El País al mes següent, "Españoles todos". No crec que el llegira, òbviament.

  Però el fet cert és que en aquell atemptat, en tots els atemptats, no van morir "espanyols". Van morir persones: pares, germans, fills, nebots. Van morir ciutadans de molt diferent condició, però amb una cosa en comú: ningú -ni en Atocha, ni en la fossa comuna del cementeri de València, ni en Hipercor ni on siga- mereixia aquella violència. I tots són iguals davant el fet en si. I el que no hi estiga d'acord, el qui encara crega que hi ha víctimes de primera i de segona, és un miserable i un indigne de ser anomenat ésser humà. I podeu dir que ho he dit jo.

Opinió:

Per començar, agraïr al detall de un dels lectors de aques blog de enviar-me aquest article de Joan Garí que crec adient publicar.

Es ben cert que en tants anys de terorrisme al nostre pais me he trobat amb gent que, malgrat aparèixer en una sentència, tenen de víctima del terrorisme el que jo tinc de físic nuclear... i el pitjor de tot es que es dediquen a parlar i aprofitar-se’n del dolor aliè, el dolor que no han patit mai, per fer-se una historia ficticia i assolir pensions de incapacitat en el que els primers simptomes han aparegut als 20 anys de “l’atemptat”. Es patètic perìo em quedsa el consol de que hi ha gent de l’administració que vol investigar tot això...

Ja tocaba...