22 octubre 2011 (4) Ara

22 octubre 2011 (4)

La Sara Gonzalez, redactora del diari “Ara”, ens presenta una excel·lent entrevista amb l’AMIC Robert Manrique, en la que ens el trobem en estat pur, obrint els seus sentiments i els seus enormes coneixements sobre la questió terrorista. La va publicar el dissabte 22. I nomes faltava que el company Toni Batista acabes posant la cirereta final...

 

L’anunci: “La paraula ‘definitiu’ era primordial”.

Presos: ·”l’acostament dels presos s’ha de fer, ho diu la llei”.

Víctimes: “A mi ja no em representa ningú”.

“Espero que Troitiño, Caride i Ernaga en demanin perdó”.

Robert Manrique estava a tan sols tres metros per sobre del Ford Sierra carregat amb 30 quilos d’amonal i 100 litres de gasolina que ETA va fer esclatar a Hipercor a las 16.12  hores del 19 de juny del 1987. Treballava a la carnisseria del supermercat. Van morir 21 persones i 45 van resultar ferides. Manrique va patir cremades greus i va quedar marcat de per vida. L’anunci del cessament de la lluita armada d’ETA ha marcat un punt d’inflexió en aquest gairebé 25 anys en que s’ha dedicat a donar veu i assessorar les víctimes. Està convençut que ja no hi ha marxa enrere i espera poder reunir-se amb els etarres que ven cometre l’atemptat a Barcelona. D’ells espera un perquè i una disculpa.

Cessament definitiu de la violència. Es suficient?

Sí, es suficient. Per fer noves passes la paraula ‘definitiu’ era primordial. Perquè ara sí que el procés de pau és irreversible. La lectura s’ha de fer en positiu: quants atemptats haurà evitat el comunicat del dijous! Qui no entengui això és que no entén l’horror del terrorisme. Es evident que gent que fa mes de 50 anys que mata no es dissoldrà i entregarà les armes de cop.

Què va sentir, com a víctima, quan ve veure el comunicat?

Que per fi qualsevol ciutadà podrà passejar per l’Estat sense tenir por de patir un atemptat. Marca un abans i un després en la historia del país. No vaig dormir en tota la nit. Vaig rebre 173 trucades i em queden mes de 600 missatges per llegir. A les dues de la matinada em vaig reunir amb el meu fill Joel davant d’Hipercor i ens vam abraçar plorant d’alegria.

Com valora el paper que ha tingut l’esquerra abertzale en el procés?

Per a mi es clau que qualsevol persona que hagi convençut un assassí que no mati. Es clar que l’esquerra abertzale ha pressionat l’ETA política perquè s’imposi i mani sobre l’ETA pistolera.

Li preocupa un bon resultat dels abertzales a les eleccions?

Per què? Ens agradi més o menys el resultat, això es una democràcia.

Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, va dir a l’ARA que els víctimes han de ser generoses.

Jo també ho crec. Tot i que, de fet, ja o hem estat. Perquè, excepte els que reclamen venjança, la resta hem après a viure amb el que ha passat. Això sí, que la generositat acabi on comença la llei.

I com es pren la petició d’apropament dels presos?

L’acostament dels presos s’ha de fer perquè ho diu la llei. A mi m’és igual sempre que estiguin a la presó en les condicions que estableix la legislació. Em dol molt veure alguns representants de víctimes del terrorisme demanant a un hipotètic futur del govern del PP que no apropi els etarres. Jo espero que el PP o qui sigui que governi compleixi la llei.

Hi ha associacions de víctimes que no ho veuen així. Vostè va sortir escaldat de l’AVT...

A mi ja no em representa ningú. Hi ha gent que no ha patit el dolor del terrorisme i està a les associacions i gent que imposa les seves idees sense consultar la majoria de víctimes. Jo no milito en cap partit i a mi ningú em diu què haig de dir i què no. Al meu entendre, el paper de les associacions és assessorar i atendre les víctimes. Els polítics i els jutges ja faran la seva feina. Vaig deixar la presidència de l’ACVOT al 2005, però encara hi soc, és com la meva criatura. Però m’estic plantejant moltes coses. Son ja 25 anys implicat en això i l’anuncia d’ETA marca un abans i un després.

Està disposat a parlar cara a cara amb els etarres?

Jo ja he tingut converses amb gent d’ETA. Però ara vull fer-ho, quan sigui, amb els autors de l’atemptat d’Hipercor, no amb qualsevol.

I qué n’espera d’aquesta trobada?

Espero que Troitiño, Caride, Ernaga i Arróspide m’expliquin per què ho van fer i em demanin perdó.

Malgrat tot, deu ser inevitable pensar en l’atemptat quan passa per davant d’Hipercor.

Es inevitable recordar-ho. A més, el meu fill viu a tres illes d’aquí. No hi he deixat d’anar, encara tinc amics allà. I sempre penso que tant de bo hagués estat l’últim atemptat. Desgraciadament no va ser així.

Manrique i Madariaga van parlar el 2006

Toni Batista

Una fita significativa va ser la trobada entre Iulen de Madariaga, un dels fundadors d’ETA, i Robert Manrique, ànima de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes. Van conversar llargament, unes sis hores, el 24 de febrer de 2006, quan semblava que la pau era a tocar. Madariaga ho va viure com un sotrac fort i va pensar molt des d’aleshores en tot el dolor que solca la historia d’allò que ell va contribuir a engegar.

Manrique també va tenir una forta impressió d’aquella conversa, que va tenir molts moments  de tensió, però que mai no es va trencar per una paraula més alta que l’altra. Sis anys després, un i altre pensen que aquella experiència personal els va ser humanament enriquidora, i estan disposats a fer-ne la didàctica que calgui en el camí de la distensió.